Ahir vaig veure el docu d’ Eivissa “Partes de partos”…. Molt revelador, molt intens, molt tot.
Em va remoure…tant, que tot i anar a dormir a les 22.35h fins les 2h llargues no vaig poder tancar els ulls…
Pels que no ho sapigueu, estic embarassada…és el meu tercer embaràs, el meu tercer fill…
El primer, una violació a la Sagrada Família
La segona, un part respectat a Sant Joan de Déu, tot i que va ser decisió dels últims moments, ja que anava a ser a casa…
I aquest tercer, doncs haurà de ser a l’hospital per falta de medis econòmics. Una llàstima basar el destí del meu últim part en l’economia familiar, però és així.
Ahir, mirava el documental i a l’hora que somreia, plorava o m’emprenyava com una mona, tot l’estomac se’m regirava…Els records venien a mi, però sobretot el que va ser més present durant tota la visualització del docu, va ser la meva ràbia…Una ràbia més poderosa que cap altre sentiment…Una ràbia que em cremava i em crema sense ser capaç de posar-hi remei.
Quan va acabar el docu, vaig fer una entrada, la que anava a ser la primera per la meravellosa web on ens trobem…Per sort, el nom d’usuari no em va funcionar a l’hora d’introduir el text, i avui, enrabiada però més tranquil·la, sóc capaç de fer aquest nou text, amb una mica més de serenitat.
Penso en els parts… En com venim al món… i en el docu, una dona sentencia una gran veritat: “El món necessita un canvi i aquest canvi ha de començar en el dia del part”…I quanta raó té! Parim amb violència! Com no hem de viure en un món violent!?
Quina raó mèdica pot haver-hi perquè sigui tan complicat, en aquest país, aconseguir un part respectat?
Com pot ser possible, que per poder parir als nostres fills amb pau i respecte, haguem d’estar 9 mesos llegint i buscant i anant a reunions i revelant-nos contra el sistema…
Com pot ser que vulguem presentar un pla de part i la majoria de clíniques privades es neguin a acceptar-lo?
Com s’explica que quan recites les teves preferències a una llevadora o un ginecòleg, sovint, s’ho prenguin com un atac directe al seu EGO, que es pensin que els estem dient com fer la seva feina! Doncs no senyors i senyores! No es tracta de vostès o de la seva feina, o de la seva professionalitat, aquí ningú jutja si són vàlids o no, es tracta de NOSALTRES i el NOSTRES FILLS.
Un part hauria de ser un moment sagrat, dolç, plàcid…un moment informat, acompanyat… No hauríem d’estar rodejades de mans fredes, ni de vies, ni de ulls plens de judicis i prejudicis…. No hauríem d’haver de barallar-nos…
Quina raó mèdica hi ha? per l’amor de Déu!
Perquè les dones tenim por de parir? Perquè les dones anem a parir aterrades pel què passarà, per si ens separaran dels nostres fills, per si no ens deixaran moure’ns en llibertat? Per si ens trencaran la bossa? Per si ens infantilitzaran? Per si ens tallaran? per si ens espetaran algun comentari desafrotunat?
Perquè ens estan privant d’ aquestes llibertats tan primaries? Siusplau, Doctors, Doctores, Llevadores…algú ens ho podria explicar?
I això comptant en un part vaginal, però i les cesàries?
Quina raó mèdica hi ha per no deixar que una dona estigui acompanyada de la seva parella en una cesària normal (sobretot programada), perquè recordem , que la meitat d’aquell nadó que naixerà, és part d’aquell home que també pateix, que també té instint, i que també necessita ser allà. Recordem que tot i ser una operació, no ens estem desfent d’un apèndix, ni d’un tumor, estem PARINT el nostre fill.
I un cop nascut el nadó? Quina raó mèdica hi pot haver per deixar aquella dona recent operada SOLA? Sense el seu fill que acaba d’arribar al món, sense la seva parella…
Quina raó mèdica hi pot haver (parlant de nadons a terme), per negar la presència de la seva mare a un nadó que no ha pogut passar pel canal de part, que no ha pogut arribar en aquest món de la manera per la que biològicament estava preparat? Quina raó hi pot haver per negar el calor de la pell de la seva mare, per negar-li el pit, per negar-li la olor?
I en clíniques privades, què coi son aquests protocols més que obsolets?
El meu fill va néixer a la setmana 38, perfectament sa amb un pes de 3,550kgs. Quina raó mèdica hi ha perquè me l’arranquessin dels braços i el posessin durant més de 1,5h en una cuna tèrmica? Quina raó hi ha perquè em pugessin sola a l’habitació i el meu fill no fos amb mi?
Com pot ser que es facin lleis, i més lleis, prohibicions, i més prohibicions en tots els àmbits, però que encara ara es facin pràctiques com la separació del nadó, els suplements a la nit, els nius, els rasurats, enemes, els sondatges, les aspiracions i infinites maniobres que s’han demostrat una vegada i una altre que són no només no-nocives sinó totalment invasives, no necessàries i perjudicials tan per la mare com pel nadó?
Com és que tot això encara no està revisat? Al segle XXI, amb centenars d’estudis damunt la taula, en l’era de la informació i de la viralitat!
Com pot ser possible que ningú reguli les pràctiques en aquestes clíniques privades i alguns hospitals púbics?
Perquè una dona ha de triar tornar-se boja durant l’embràs per poder donar un naixement digne i plè d’amor al seu fill?
Algú m’ho podria explicar?
Ploro de ràbia i indignació quan veig que dia rera dia no es respecta a les dones ni a les noves criatures que arriben a aquest mon… però per sort el canvi ja ha començat. Nosaltres que ja hem parit i hem viscut la violència de que parles, estem posant les noves bases per qué tot aixó canvii. No serà avui ni demà, però de mica en mica aconseguirem que les dones tornin a donar a llum rodejades d’amor sigui on sigui el lloc escollit per parir.
Es pot dir més alt però no més clar Cris. nosaltres em tingut dos parts a hospitals públics i a qual pitjor. Sí, els dos nens estan perfectes, però no es tracte d’això. Es tracte de com dius brillantment: respectar a la mare, respectar al pare i respectar al petit. I no convertir el dia més meravellós de la teva vida en un record ple de violència, de tristesa i convertit en malsons a les nits.
Ho reconec, jo al principi era molt del pal: “L’important és que el part vagi bé i el nen tingui salut”. No podia estar més equivocat i per sort persones com la meva dona o com tú, heu fet que entengui que el part, el pre-part i el post-part, son essencials per a que el nen, la mare i el pare puguin tenir una felicitat completa, sense pors ni retrets.
Gràcies pel post.
Em sento totalment identificada amb aquesta ràbia i frustració. Quan estava embaraçada del meu nen no tenia por al part, per mi era una cosa natural, tenia por a no poder decidir, a que s’enduessin el meu fill tal i com m’havien dit que farien al Hospital quan vam anar a visitar-lo, no em van deixar canviar d’Hospital, em tocava aquell i punt. Només tenia dos hores de vida que van aprofitar que el meu home havia sortit a buscar la bossa i se’l van endur per pesar-lo a pesar de que jo no volia, que els vaig demanar que al menys s’esperessin al meu home perquè anés ell. Al matí la infermera del següent torn ens va dir que ella no se’ls emportava. Aquestes coses fan moltíssima ràbia, per què una infermera o qui sigui ha de decidir res sobre el meu fill? No sóc jo la seva mare?
No desespereu, maternitats com desitjeu existeixen !! Visc a França, però soc barcelonina, aquí les maternitats respectuoses s’associen entorn d “amis des bébés” amics dels bebés. El meu segon fill l’he parit en una d’aquestes maternitats, el meu marit estava amb mi Tot el temps i el meu fill ha tingut els examens (pocs) a sobre del meu ventre. Ha estat un part molt ràpid, però he pogut posar-me en la posició que millor m’anava a mi i no a la “comadrona” (disculpeu, he perdut com es diu en català). Ànims !!
Jo també vaig veure aquest documental fa pocs dies. Estic totalment d’acord amb tu! Em posaria a plorar quan penso en el meu primer part. Quan n’hagi de tenir un altre penso que el més “segur” és a casa!
Quina bona arrencada Cris! Felicitats i gràcies per la teva inestimable ajuda. Cadascuna de les teves entrades serà un gra de sorra que sumarà cap al canvi 😉
Una abraçada molt forta!!