Avui intento amb totes les meves forces mostrar empatia cap aquells que no entenen perquè vull de totes totes tenir al meu fill a casa.
Avui intento entendre perquè la majoria de persones confia més en una bata blanca i un ambient antisèptic que en el poder del cos d’una dona i la professionalitat d’un equip de llevadores.
Avui intento comprendre què és el que costa tant de pair.
M’autoentrevistaré:
¿Perquè vols parir a casa?
Per comoditat, per intimitat, per amor, per confort, pel respecte que m’otorguen, per la companyia, per l’ambient, perquè és la única manera de garantitzar-me atenció 100% personalitzada, perquè vull dormir a casa, perquè vull que els meus fills visquin el naixement del seu germà, perquè vull gaudir del meu part, perquè vull poder cridar, perquè ansio la llibertat.
Quina diferencia hi ha entre un part 100% respectat a un hospital de Catalunya i a casa?
És impossible comparar-ho. L’ambient hospitalari, la olor a esterilitat… les continues interrupcions, persones desconegudes…. A l’hospital et poden respectar posant com a referència les seves normes i protocols. A casa les normes les dicto jo. En aquest cas no vull que em respectin, no vull lluitar pels meus drets de dona, simplement vull parir…no tinc ganes de donar explicacions a cada persona que irrompi a la sala, ni de dictar un pla de part… simplement vull PARIR. Vull parir!
I si hi ha complicacions?
Cotxe i a l’hospital. No vull parir sola, vull parir en companyia de la meva família, però també de les llevadores, que poden olorar un contratemps a kms de distància. No tinc por de parir a casa, tinc por de no poder-ho fer.
És ben senzill… No és un caprici, és un desig tan profund…és una necessitat vital…És el meu últim fill i el #vullpariracasa perquè em dona la gana.
I ara pregunto jo…
Perquè ens dona tanta confiança una bata blanca? Perquè de petits ens han ensenyat que els metges ho curen tot?
Jo no vull que ningú em curi!!!! Estic prenyada no malalta! Tinc un embaràs de risc 0, és el tercer fill (i si fos el primer el mateix), no he tingut cap complicació a cap part…quin coi de problema hi ha?
Recordem també i desmitifiquem:
Els metges són persones, no són Deus. I el mateix passa amb les llevadores i les infermeres, però no només això:
Els membres d’un hospital formen part una piràmide regida per protocols ineludibles, no actuen de manera espontània.
Hi ha un munt de llevadores que actuen en contra de la seva voluntat practicant maniobres amb les que no hi estan d’acord. No és un camí de roses formar part d’aquesta piràmide. No és tan blanc com les seves bates, no és tan pur, no és tan poètic.
I si, si estic malalta, doncs m’hauré d menjar les meves pors i vergonyes i m’hauré de deixar fer, perquè no sé com s’opera ni com es cura una bronquitis, però parir???
Qui sap parir el meu fill millor que jo?
Qui sap millor que jo com estic i com em sento i com baixa el meu nen pel canal de part?
Qui sap millor que jo quan empènyer?
Qui sap millor que jo quan necessito canviar de posició?
Quines mans millor que les meves hi ha per rebre al meu fill?
Quina part millor que el meu pit hi ha per posar la meva criatura?
Jo pareixo. Jo decideixo. I no és qüestió que tu ho entenguis o que hi estiguis d’acord, perquè és una cosa que només m’incumbeix a mi i a la meva parella.
Per tant, siusplau, guarda’t els teus judicis igual que jo intento guardar-me els meus i no em condueixis a un camí pel qual mai has caminat.
En resum,
Que si, que en el fons entenc que tot aquest rebombori i 100% cultural…
Que puc entendre que les coses desconegudes ens fan por, igual que ens fa por sortir-nos de la línia quan ens “ensenyen” a pintar a p5…
Però només quan et surts de la línia descobreixes que el paper és molt més gran i que la forma la dibuixes tu.
Cris Moe (#maretameva)
Ets molt gran Cris, molt!
Grandiós post tros de mare!!!
Per entendre això realment cal un canvi de mentalitat, i entendre o haver viscut les vertaderes necessitats d’una dona parint per si mateixa.
No és només una situació, és un estat, un procés, un mecanisme complexe fácilment destorbable. Per estar ben atés se li ha de donar un tracte de quelcom sagrat, amb la veneració d’un moment únic per a la familia.
Crec que la situació de por que patim les dones s’origina desde ben petites, quan tothom et diu que és el dolor més horrible del món. Estem traumatitzades per totes les pel.lícules, sèries de tv i altres coses que, poc a poc, van implantant un terror irracional a parir. Encara recordo el dia que ma mare em va dir que li havien tallat la vagina. Jo horroritzada, i ella “sólo un poco, para ayudar un poquito”, i jo encara més horroritzada “pero encima te parece normal y te dejas?!?!”
Ha costat anys d’estudi i molts llibres de persones (per mi són àngels) que han alçat la veu, per qui vulgui escoltar: PODEM PARIR, deixeu-nos en pau.
Crec que el més important és que cada dona pareixi on es senti més segura, la por és el pitjor enemic del part. Però per decicir on se sent més segura, la dona mitja compta amb una informació esbieixada i plena d’interessos econòmics (i masclistes, afegiria).
Per això grups i webs com aquests són tan importants.
Una abraçada a totes.
Jo entenc el que dius, estas en tot el teu dret, jo no comoarteixo la idea però és molt molt bonic, però si dius “Jo pareixo. Jo decideixo. I no és qüestió que tu ho entenguis o que hi estiguis d’acord, perquè és una cosa que només m’incumbeix a mi i a la meva parella.”, aleshores si no li incumbeix a ningú més no demanis diners al altres, o col.laboració (tant se val com ho diguis), fes-ho tu sola també, no?
“si em vols ajudar, t’ho accepto i t’ho agraeixo. Si vols jutjar-me, no gràcies”.
Em sembla una plantejament genial. Hauria de ser així per moltes coses més.
Gracies Silvia pel teu comentari…la veritat és que m’has fet pensar:
Estic rebent aportacions moltgeneroses de persones encara generoses que creuen que aquest “projecte” és vital….Estem parlant de portar un nen al món, i estic intentant fer-ho de la manera que jo crec que és millor.
EL que estic fent no és res més que un “Crowfunding”: És un sistema basat en “donacions”, que són en realitat inversions, ja que al darrere sol haver-hi una “compensació”. Deixant de banda la falta d’acord en la terminologia emprada, es pot discernir entre compensacions econòmiques (en el cas que es puguin generar beneficis o participacions de l’empresa), i, les més habituals, compensacions simbòliques, que atreuen als mecenes que queden satisfets pel canvi proposat. (font Wikipedia)
Hi ha múltiples webs que es dediquen a promocionar aquests micromecenatges per poder finançar projectes artístics o no. Sigui com sigui són projectes personals.
Això és demanar diners? Doncs si…igual que ho és demanar un crèdit o un regal generós a la família.
Mira, penso sincerament que ens han educat i format per ser éssers individualistes, per guanyar-nos-ho tot amb suor i patiment i que no hauria de ser així. Vivim en societat i en “manada” i em dona la sensació que la educació i la cultura que ens han donat està molt lluny de poder ser compatible amb la vida en societat. Per tant, una s’ha de reinventar si vol aconseguir allò que desitja. ELs límits de l’ètica se’ls posa cadascú. Jo en el meu post parlo de judicis en el sentit més interior de la paraula, està clar és que si tinc un blog i escric en aquesta web fent públics els meus sentiments més profunds és perquè tinc ganes de compartir, no perquè vulgui fer les coses “jo sola”.
Gràcies per la explicació, jo t’entenc i tu ho tens molt clar, que al final és el que interessa. Em va sobtar molt el teu plantejament de buscar-te finançament així i em genera dubtes que segur que ja has valorat. El primer que vaig pensar és que normalment la gent monta aquests sistemes quan hi ha una enfermetat o així pero és cert que ara hi ha molts altres temes, i si tu ho has valorat això també, si potser ja cremes un cartutx (no sé si m’explico). També voldria saber què és exactament un postpart com cal. Fins ara!
Si, com tu dius no només existeix el finançaments per enfermetats…bé, crec que són dues coses molt diferents: Una recaptació de diners a mode de donacions sense rebre res a canvi més que la pura convicció o una recaptació a mode d’aportacions fent intercanvis, que és el que estic fent jo. En tot cas, no és del què tracta aquest post de Dona llum, si vols que seguim parlant del tema ho podem fer al lloc que pertoca que és el de Partkami, ja que aquest post simplement parla del parir a casa en el seu estat més pur i no pas del finançament ni altres assumptes materials. Moltes gràcies!