Últimament, la vida m’ha dut a estar amb moltes dones…
Dones a les que en un principi no conec de res… Dones que són mares per primer cop o mares que tornen a ser mares per segon o tercer cop….
Ja és prou difícil el post part de per si…
Ja és prou complicat passar de ser una dona, un ésser individual, a ser MARE…
Les hormones, el canvi de rol, la immensitat de la paraula maternitat, la parella, la casa, la Lactància materna…
No, el trajecte no és un camí de roses… és evident!
És una etapa de metamorfosis…Canvis indescriptibles que fan que el dia a dia sigui un sotrac constant fins que un dia el camí es torna més transitable…i de cop i volta ja no costa tant caminar per ell:
Dies després el terra dur s’ha tornat gespa fresca i tot i que de tant en tant hi ha algun sotrac o alguna pedra, és un camí que ja coneixem, ja dominem…
Fins que no arriba aquest moment, però, necessitem poder donar la mà a algú…algú de confiança, algú que sàpiga caminar per tan intransitable via…
Algú que hagi fet aquell trajecte cents de vegades…
Normalment, i ens solem equivocar (al meu parer) donem aquesta confiança tan preciada i cega, de forma automàtica a un desconegut. A una persona que no només no ens coneix absolutament de res, sinó a més a més, a una persona que ni tan sols ens pregunta com volem viatjar…
I és que el COM és tan o més important que el QUÈ.
Ja que estic en plan metafòrica:
És el mateix anar en moto, que en cotxe, que en avió o en vaixell? Doncs no.
I quin és el mitjà de transport més correcte? Doncs depèn no?
Depèn de si volem anar d’aventura o volem relaxar-nos i deixar-nos portar o si volem gaudir del camí, o si volem dormir tot el trajecte i no enterar-nos de res…
Hi ha alguna veritat absoluta en tot plegat? Doncs tampoc.
El que si que hi ha en el planeta maternitat, i ara em deixo de metàfores estúpides, són 3 coses que NINGÚ pot negar que hi són:
UN DESITG, UN INSTINT i UNA REALITAT.
I ara pregunto,
La persona a la qui solem donar la mà amb confiança cega, que sol ser al principi al ginecòleg , llevadores , infermeres i després al PEDIATRE, té en compte o ens pregunta quin desig, quin instint i quina realitat volem?
I nosaltres? Quan esdevenim mares, ens ho preguntem? Ens ho preguntem des del fons més fons del nostre ser i del nostre jo, sense prejudicis ni idees preconcebudes?
Què volem? Com hi volem arribar i perquè?
Realment, és tant important!
De cop i volta ens despertem, sovint en un hospital, amb una criatura al costat i ens adonem que som mares…
Que hem passat per un part o per una cesària casi sense haver-nos ni plantejat el com i el perquè i després arribem a casa i ens trobem apuntant horaris de preses, i comptant mides i posant-nos molt nervioses perquè ningú ens havia dit que a vegades la lactància no és idíl·lica i que necessitarem ajuda, o que el nadó té un instint de succió que només pot saciar estant enganxat tot el dia al nostre pit…o ningú ens havia explicat que els nadons no saben distingir entre el dia i la nit i que si es desperten cada 3 hores ja podem estar més que contentes…ni que el plor del nostre nadó travessa el nostre cervell i se’ns fa un nus a l’ estómac impossible de suportar…
Ningú ens havia dit que molts nadons es caguen cada vegada que mamen i que això a la nit pot ser una tortura o que poden estar dies i dies sense fer caca i que no passa absolutament res (si prenen pit)…ningú ens havia explicat que si ens allunyem 4 pams del nostre bebé es transforma en un gremlin, o que els nadons no mamen només quan tenen gana sinó que ho fan sempre que ens oloren o que ….
Hi ha moltíssimes coses que ningú ens explica i que està la mar de bé anar-les descobrint poc a poc… Perquè poc a poc observem, poc a poc aprenem i poc a poc ens coneixem amb el nostre fill/a…
El problema són les presses i els clitxés que tenim ficats al cap…El problema són els mites, els prejudicis i les animalades que ens expliquen persones alienes a la nostra família, a la nostra maternitat…. Persones que ens jutgen constantment i que no tenen en compte que vivim en una societat impossible de pair, però que per sort, encara som persones, persones mamíferes i que tenim un instint i la necessitat vital de criar i cuidar els nostres fills amb AMOR.
En la meva opinió, faríem molt bé de començar a seleccionar els “quès” i els “coms” i posar a cada “professional” en el lloc que li pertoca, posant-nos a nosaltres com a màximes responsables de la nostra vida i la nostra maternitat, deixant-nos acompanyar, si, però MAI a cegues.
Cris Moe #maretameva
