La violència contra les dones té moltes formes. La Violència Obstétrica n’és una i, tot i que molt desconeguda encara, és reconeguda per la OMS con un problema d’abast mundial, i comporta importants perills per les mares i els nadons.
Té forma de dona forçada a ser sotmesa a una cesària a Brasil (2014), o a Barcelona (2006), té forma de nadó amb el cap arrencat, també a Brasil (2014). La violència obstétrica té forma de cesària en viu després d’hores de febre a les que ningú no va prestar atenció a Asturies (2014) i de nadó amb fractures cranials i seqüel·les neurològiques després d’un part al qual diversos ginecòlegs, la major part d’ells residents (en formació) utilitzessin un darrere d’altres els fórceps o les espàtules.
Crida poderosament l’atenció que dels casos a Espanya que per la seva gravetat han sortit a la llum, la majoria (i dels casos a Barcelona, tots dos) han succeït en parts de mares migrants: camerunense, equatoriana i paraguaia respectivament.
També és significatiu que la dona a la que es practica una cirurgia major sense anestèsia declarés que el més dolorós no fos el dany físic sinó el tracte rebut. D’igual manera s’expressava una mare el part de la qual el seu nadó no va sortir viu a Murcia (2012), el que demostra la importància que té, no només les pràctiques que es realitzen o no, sinó la manera en que es tracta a la dona de part.
Moltes dones ens expliquen tractes degradants als seus parts, apropiacions del seu cos i de les decisions que els pertany, utilització del seu cos com a objecte de pràctiques sense consentiment… tot contrari a unes lleis el compliment de les quals sembla dependre de la bona fe dels professionals que sovint se les salten, perque avui dia les dones ens trobem soles sense organismes que defensin els nostres drets quan ens atrevim a denunciar que han estat vulnerats.