La llei empara els drets dels pacients, incloent els de les dones i els nens. Tant a nivell internacional (Declaració dels Drets Humans), com a nivell nacional (Constitució Espanyola, Llei General de Sanitat, Llei d’Autonomia del Pacient) i autonòmic, es preveuen tot un seguit de drets i obligacions que són d’obligat compliment. Repeteixo aquesta última part perquè és important: són d’obligat compliment.
En termes generals, aquests drets són:
Amb caràcter general i categoria de fonamentals al estar inclosos a la Secció I del Capítol II de la Constitució Espanyola: Dret a la integritat física i moral, dret a no rebre tractes degradants, dret a la intimitat personal i familiar i dret a la tutela judicial efectiva, prohibició de la indefensió jurídica.
Amb caràcter específic a l’àmbit de la salut, trobem el dret a respectar la personalitat, dignitat i intimitat humanes, el dret a la informació, el dret a la confidencialitat, el dret a ser advertits de si s’està duent a terme algun pla docent i el dret al consentiment informat.
Les lleis també posen de relleu la importància de tenir en compte les particularitats respecte de l’home i la dona. És indiscutible que al part també hi concorren qüestions de gènere.
Per últim, el Conveni d’Oviedo estableix clarament la prevalença dels drets fonamentals humans per sobre de la ciència i l’aplicació de la medicina.
¿Per què aleshores quan una dona entra per la porta d’un hospital per a donar a llum tot l’anterior no es respecta?
Desgraciadament la normalitat a l’embaràs és que la dona deixi de ser sobirana respecte de sí mateixa i altres persones comencin a dir-li el que ha de fer. Que si maniobra de Hamilton, que si inducció, que si estira’t, que si no et moguis, que si monitorització, que si tall, que si fòrceps, que si ventoses, que si oxitocina sintètica, que si maniobra Kristeller, etc.
El trist de la obstetrícia és que sovint es converteixi a la pràctica en una disciplina que es deu als obstetres i no a les dones i als seus fills. La obstetrícia no treballa per fer-li la vida més fàcil a aquests últims, sinó per a posar-li les coses encara més en safata als primers. Si la oxitocina ha provocat patiment fetal, en lloc de deixar d’administrar-la i permetre a les mares i als bebès anar al seu propi ritme, tirem de fòrceps. Si la posició de litotomia augmenta la pressió sobre el periné, en lloc de facilitar a la mare que canviï de postura, el tallem.
El més alarmant és que els drets que he enumerat al principi, malgrat ser tan simples, clars i de compliment obligatori, al final quedin en no res perquè al part sembla ser que la dona entra en un bucle pervers que tracto de descriure a continuació:
Si quelcom surt molt malament amb la mare o el bebè jurídicament es posa l’èmfasi en la “obligació de mitjans” que té el metge. És a dir, termes jurídics per el “s’ha fet el que s’ha pogut” de tota la vida. Es passa per alt si el que es va fer era realment necessari i si no ho era, si tanta intervenció va ser el que va torçar les coses, perquè es parteix de la base de que si s’ha usat tot el llistat d’intervencions conegudes és que la medicina ho ha intentat tot i per desgràcia ha fallat.
Si la mare i el bebè estan bé, però els seus drets legals han estat vulnerats de totes maneres (el qual és inacceptable), jurídicament llavors es trasllada l’èmfasi al “resultat”. És a dir, la vulneració de drets passa a una segona plana perquè el resultat ha estat un bebè sa i una mare també sana (quedant al marge per exemple quadres d’estrès post traumàtic en la mare, el concepte de salut necessàriament seria un restringit). Això que ens diuen sovint de “però si el teu bebè està bé i tu estàs viva, ¿de què et queixes?”.
Ambdós escenaris em semblen perversos, perquè tant en l’un com en l’altre es passen per alt els drets més elementals de les dones i els seus fills. En el primer cas amb base en els mitjans i en el segon en els resultats.
L’obstetra d’alguna manera sempre té les de guanyar, perquè o bé diu haver fet tot el que ha pogut o encara que s’hagi equivocat s’aplica una sort de “bé està el que bé acaba”. Si a això li unim el corporativisme mèdic, les evidents connotacions de gènere que té un part i la incomoditat que senten els jutges davant aquest tipus de conflictes, em temo que la desprotecció de la dona i el seu bebè al part arriba a nivells preocupants.
Marta Busquets Gallego
Advocada
