20 de Novembre de 2015, Hospital de Vic
L’Alba és la meva primera filla, molt desitjada després de tenir un embaràs anembrionari, un “huevo huero”, a finals del 2014. He tingut un embaràs genial, amb vòmits al primer trimestre i una mica d’acidesa, però res fora del normal. Totes les analítiques han sortit perfectes i jo he estat esplèndida i molt feliç.
Des del començament tinc molt clar que vull un part natural, respectat, em plantejo de parir a casa i faig el curs de preparació al part amb les comadrones de Nèixer a Casa, però les pors infundades em fan decidir-me per un part al hospital. Com que vaig per privat, ho parlo amb la meva llevadora i ginecòloga. La ginecòloga no m’hi posa cap pega, la llevadora al principi no ho veu clar, em diu que essent primerenca no aguantaré el dolor, però poc a poc s’adona que estem ben informats i convençuts i sembla que ens ajudarà. Ens diu que el més important és que fem el màxim de feina a casa per arribar al hospital ben avançats.
L’hospital de Vic té dues sales amb banyera, i la resta (crec que en total son cinc) estan també adaptades per un part natural; disposen de lianes, pilotes, cadires de part. La dilatació i l’expulsiu es fan a la mateixa sala. Poder disposar de la piscina es una qüestió de sort, depèn de la ocupació que hi hagi el dia del teu part. Tot i això només són per a la dilatació, l’expulsiu no te’l deixen fer a l’aigua (a no ser que, com em va dir la llevadora, “el petit ja estigui traient el cap quan ets dins l’aigua). Bé, en tot cas m’acabo convencent que puc tenir el part que vull al hospital.
Cap a la setmana 37 de l’embaràs em sento enorme i tinc moltíssimes ganes de parir, però no tinc cap indicatiu que el moment sigui proper. No he notat cap contracció dolorosa, i de tant en tant se’m posa la panxa dura, però mai estic segura de si és o no una contracció. Cap a la setmana 37 començo a tenir algun dolor de regla, però el moment del part em sembla molt lluny. El dia 19 de Novembre estic de 37+6, i passo el dia sense parar ni un moment. Al mati netejo per enèsima vegada tota la casa, i per la tarda anem amb el Pau al super i a la farmàcia, i després a passejar la gossa per la muntanya. Quan som a la muntanya noto que tinc les calces molles, però penso que és una mica de pipi que se m’ha escapat. Cap a les 20.00h. arribem a casa i em poso a fer massa per a crepes mentre el Pau marxa a ajudar a un amic a fer mudança. Deixo la massa reposant a la nevera i me’n vaig a estirar al sofà perquè estic ben cansada. El Pau, sembla que per instint, diu als companys que prefereix tornar cap a casa perquè no vol que estigui sola, esta neguitós.
Quan ell arriba a casa deuen ser les 20.50h., i mentre ell es al lavabo de cop sento un dolor molt intens a la panxa. En aquell moment no en sóc conscient, però es tracta d’una contracció, la primera dolorosa que tinc en tot l’embaràs. M’espanto i crido al Pau, dient-li que tinc un dolor molt fort. De sobte el mal es comença a esvair, i segons després noto un líquid calent a les cames. De pressa miro que és, doncs en un primer moment penso que podria ser sang, però en veure el líquid transparent me n’adono: he trencat aigües, i el que he tingut ha estat una contracció.
Primer estic molt espantada i emocionada, penso que encara és d’hora perquè neixi l’Alba i en el mal que fan les contraccions! Però enseguida m’obligo a calmar-me, no sé com evolucionarà tot. Trec el mòbil per si segueixo tenint contraccions poder-les comptar, i sort que ho faig perquè en cinc minuts ve una altre contracció. Després d’aquesta necessito anar al lavabo, veig de ventre i intento calmar-me. Passen uns 12 minuts, per lo que puc buidar tot el que necessito, i després tinc una altre contracció. Després d’aquesta començo a tenir contraccions cada 3-5 minuts, tot i que son curtetes, d’uns 30 segons.
El Pau, assenyat, em diu que anem a acabar la meva bossa per a l’hospital, que encara està a mitges, mentre jo encara hi sigui, doncs encara no estic ficada del tot en el part. Estic perduda, no se ben bé que fer i tinc sort d’ell que em va guiant i m’ajuda a aclarir el cap. Pugem a dalt a acabar la bossa i les contraccions no cessen. Jo sempre havia sentit a parlar dels primers parts, normalment llargs, amb pròdroms, que comencen amb contraccions cada deu minuts, aproximadament… I la meva llevadora que m’havia dit que no l’aviséssim fins que hagués estat dues hores amb contraccions cada cinc minuts.
Les meves contraccions no són regulars, venen cada dos, tres, quatre, o cinc minuts, i tenen durades molt diverses. Les vaig passant dreta, recordo el curs de preparació al part: no haig de lluitar contra aquest dolor, l’haig d’acompanyar. És per això que en cada contracció obro la boca i deixo que el meu cos cridi, em va bé. Quan encara no fa una hora que ha començat tot decidim trucar a la llevadora, doncs tot i ser irregulars les contraccions son força seguides i algunes duren fins a un minut i mig. Ella ens diu que esperem encara a casa, fins que les contraccions no siguin rítmiques, i li fem cas.
En algun moment m’agafen ganes de vomitar i vomito, sembla que el meu cos necessita buidar tot el que te a dins. Jo sé que això és una senyal que el part ja va en serio, i m’ho començo a creure després de vomitar. Això està, en marxa, l’Alba naixerà el dia 20, el dia que jo havia dit!
Anem avançant amb la bossa i jo vaig passant les contraccions com puc, con ens van ensenyar, vocalitzant el dolor. En aquest punt és el Pau el que apunta les contraccions, no cal que jo li indiqui, per el meu cos i la meva veu ell ja les pot identificar. Primer les passo dreta, però després necessito asseurem a la pilota. A cada contracció vaig perdent líquid, però son aigües clares i estic molt tranquil·la. Això si, la casa plena de tovalloles per terra i el Pau perseguint-me amb la fregona.
De tant en tant tinc una contracció molt mes llarga i intensa que les altres, molt dolorosa, però segueixen sense tenir un ritme clar. Al final acabo de genolls a terra, arrepenjada a la pilota amb els braços, es la única manera en que puc passar millor el dolor. Intento no desesperar-me, tot i que el mal es fort i difícil de suportar, però penso en tot el que ens han ensenyat, calma, respiració, deixar passar l’onada, vocalitzar.
En un moment determinat, no sé ben bé a quina hora, però crec que cap a les 23.00h., em poso a la dutxa, doncs no vull anar bruta al hospital i vull veure si l’aigua m’alleuja el dolor. Fa l’efecte contrari. A la dutxa tinc contraccions molt fortes i estan dreta no les suporto bé, per lo qual amb prou feines puc esbandir-me per sortir i tornar-me a vestir. Jo tenia preparats uns leggins per anar a l’hospital, però en veure’ls no puc ni pensar de posar-me’ls, doncs penso que m’apretaran i no ho puc suportar. M’haig de posar uns pantalons “cagats” que no m’apretin.
Al sortir de la dutxa les contraccions comencen a ser més regulars, cada tres minuts, i duren un minut i mig. Són molt doloroses, però jo segueixo pensant que no pot ser, que fa massa poc que ha començat tot plegat, que no pot anar tant de pressa. Una estona abans de mitjanit sento una pressió al cul, i penso que hem d’anar cap al hospital, que si ens han de tornar cap a casa ja ens tornaran però que jo em quedaré més tranquil·la. Tornem a trucar a la llevadora i ens diu que ella esperaria una mica més, però que si no ho veiem clar que hi anem. Just abans de marxar li dic al Pau que si encara estic de 5 cm. o pels volts, que em posaré l’epidural.
Cap a les 00.00h. del dia 20 decidim marxar cap a l’hospital. La pujada al cotxe és una odissea, doncs el dolor es fortíssim i em veig incapaç d’aguantar la posició assentada fins al hospital (tenim uns 15 minuts). Del trajecte en cotxe recordo poca cosa, però cal destacar el gran suport que va ser el Pau en tot moment i la sang freda per conduir amb prudència i sense agobiar-se amb mi cridant al seu costat. Mai et podré agrair prou el suport que vas ser per mi.
Recordo que ja a casa havia tingut moments de molt fred i moments de molta calor, però a partir de pujar al cotxe tinc fred tota l’estona. No importa la calefacció, en l’estona que no tinc contraccions el cos em tremola com una fulla, no sé si és fred o són nervis, o és tot. Arribem a urgències del Hospital de Vic a les 00.30h. i aparquem pràcticament davant.
En aquest punt ja no vocalitzo, directament crido. En algun moment penso que despertaré a tot Vic, però la veritat és que no ho puc evitar. És una manera de calmar el dolor i de passar els nervis i l’emoció. En els pocs metres del cotxe a la porta tinc tres contraccions, pràcticament no puc caminar, i evidentment comença a sortir gent a veure que passa. Una senyora em diu que m’haig de calmar, li tiro un moc. Sento algú que mig rient pregunta si estic de part, però en aquest moment no em preocupo de res.
De sobte un noi em diu que m’assegui en una cadira de rodes i li dic que no, que no puc que vull caminar fins a la sala de parts. Ell s’hi nega, em diu que no m’acompanyarà fins a dalt caminant, i finalment cedeixo. Les contraccions asseguda són horroroses, crido i sento que en algun moment em tracten com si fos una exagerada. Ens porten a una de les sales amb piscina, molt gran i xula. Ve un llevador força agradable que em fa el primer tacte (el primer de tot l’embaràs) i… sorpresa! Estic en dilatació completa. Crec que se sorprèn tant com jo. No sé en quin moment arriben la llevadora i una ginecòloga, no sé qui les ha avisat. La ginecòloga no es la meva, però em diuen que està a Barcelona i que no creuen que pugui arribar a temps. Em truca per telèfon per tranquil·litzar-me i donar-me ànims, i per dir-me que li sap molt de greu no poder arribar. Agraeixo el gest, però en aquell moment jo ja no hi sóc del tot.
Em posen una via i em posen les corretges. Es disposen a posar-me la epidural però el Pau els diu que no la vull, m’ho respecten i enseguida que veuen que l’Alba està bé em treuen les corretges perquè em pugui moure lliurement. Demano si em puc posar a l’aigua i em diuen que no, que amb dilatació completa ja no puc.
Em poso dreta per seguir passant les contraccions i la ginecòloga, que no conec, em diu que comenci a “pujar”. M’arrepenjo al Pau i ho intento, però no ho faig bé. La ginecòloga em renya una mica, em fa sentir que ho estic fent fatal i que no en sé. Em diu que l’Alba està baixant però que encara queda i que haig de “pujar”. Tinc la sensació que ja no noto tant les contraccions, que em costa identificar-les. M’he posat nerviosa. La ginecòloga és molt brusca i no para de tocar-me la vagina, em fa molt de mal. El Pau nota que els meus crits no són com els de les contraccions, que són del dolor que m’està fent, i els hi diu alguna cosa. La ginecòloga diu que m’ha de eixamplar la zona perquè esta molt rígida i sinó m’estriparé. La llevadora em diu que intenti no cridar, que perdo la força per la boca, i certament em va bé, quan em concentro en no cridar puc pensar més en com fer força per fer baixar l’Alba.
Després d’una estona que se’m fa molt llarga em diuen que la petita baixa quan empenyo però que després torna a pujar. Em fan sentir malament i desespero una mica. Quanta estona durarà? Tinc la sensació que ja no tinc contraccions, que no les sé identificar. La ginecòloga em diu tota la estona que empenyi “fort i seguit”. Al final crec que entenc que he de fer, com haig d’empènyer, però crec que tenen pressa perquè surti la nena, o això em fan sentir. Em diuen de posar-se oxitocina per a fer les contraccions més fortes, el Pau diu que no, em mira, el miro, m’ho penso una estona i acabo cedint.
En un moment determinat la ginecòloga em diu que em toqui, em poso els dits a la vagina i… noto el cap de l’Alba! No m’ho puc creure. Em tremolen les cames de l’esforç i decideixo anar a la camilla per estar arrepenjada. Ja queda molt poc! Quan sóc a la camilla, una de les noies que hi ha a l’habitació, crec que és auxiliar, em proposa de portar-me un mirall perquè ho pugui veure tot. Enseguida de portar-me el mirall veig que al apretar la nena ja corona, un caparró pelut i moll! M’emociono, però em fa mal. La ginecòloga crec que no m’ha deixat de remenar allà baix des que hem entrat. Va demanant vaselina tota la estona per estovar la zona (acaba gastant un pot sencer!), em diu que sinó m’estriparé molt. Crec que en aquest punt em fa més mal ella que les contraccions. En un moment sento a dir de fer-me episiotomia, però la mateixa ginecòloga ho descarta (crec que la meva llevadora li va treure del cap). La llevadora em va tirant aigua calenta per la vulva, diu que així m’alleuja. Si que m’alleuja, però em crema. No sé si em crema l’aigua o el cap de l’Alba que ja surt. De sobte es queda allà, mig cap a fora però la cara encara dins de la vagina, li veig el cap pelut però em moro de dolor, ja no hi sóc! Em crema i em moro, em trenco, hi ha una petita calma, una calma molt dolorosa. Llavors una contracció, vinga, no sé d’on trec les forces, una altre empenta! Ni tan sols miro al mirall, però sé que el cap ja ha sortit. La ginecòloga em diu que deixi d’empènyer, que sinó m’estriparé, que ara l’Alba ha de girar-se per acabar de sortir. Jo faig el que puc, però en uns pocs segons em diuen que l’agafi, que la tregui jo! No m’ho crec, allargo els braços i li toco el seu cos, moll, llefiscós i calent. Em fa por que em caigui, però l’agafo i em fonc amb ella en l’abraçada més tendre del món. L’Alba ja és aquí, sobre meu!! Ja està! Quin mal! Quina alegria! Encara no l’he mirat, estic emocionada i en xoc, ella ja plora amb energia i jo no són conscient de res del meu voltant. Ha nascut a la 01.58h. i ha pesat 3.010g.
A poc a poc tot es va assentant, miro al Pau, li dic que no l’he vista i me n’adono que la puc mirar. És preciosa, és perfecte, està coberta de vèrnix i té força pèl, és millor que qualsevol cosa que hagués pogut imaginar. Deixen el cordo uns quants minuts i quan ja no batega i està blanc el talla el Pau. Aleshores em diu la ginecòloga que ara ha de sortir la placenta i sento un dolor molt fort. L’Alba està a sobre meu i plora, per lo que no sóc gaire conscient del meu voltant, però tinc molt de mal, i ara n’estic segura que la ginecòloga va arrancar-me la placenta de dins estirant del cordó. No en sóc gaire conscient del que ha passat perquè estic en un núvol. Agafen a l’Alba per a pesar-la i vestir-la mentre la ginecòloga em cus. Al final no m’he estripat gaire, només calen un parell de punts a sota i un lateral, al llavi esquerra. No em posa anestesia local perquè diu que amb tant pocs punts no val la pena. A mi mai abans m’havien posat punts, i em fa un mal considerable. Enseguida però, em tornen l’Alba, mentre encara m’està cosint, doncs s’hi està una bona estona. Mentre em cusen sento contraccions molt fortes, em diuen que m’han posat oxitocina per a que l’úter torni al seu tamany, però com que em fa força mal em redueixen la dosi o me la treuen, no ho tinc gaire clar.
Quan ja m’ha acabat de cosir envien al Pau a fer papers i ens quedem jo i l’Alba amb la llum tènue, juntes, soles, abraçades, iniciant la lactància amb tranquil·litat. Passa una estona que a mi em sembla molt curta i torna el Pau, estem els tres una estona més. S’ha enganxat perfectament al pit, està molt desperta i te uns ulls preciosos.
Cap a les 4 ens pugen a l’habitació, quina diferencia amb l’últim trajecte! Calma, tranquil·litat, pau, amor, i una mica de dolor. Quan portem una estona a l’habitació tinc la sensació que estic sagnant molt, em sento una mica dèbil i em noto la compresa molt plena. Li comento a la infermera de la nit, i la “simpàtica” em contesta que “què em penso, si acabo de parir”. Al cap d’una estona demano d’aixecar-me per anar al lavabo, però tal qual m’aixeco em marejo moltíssim, gairebé perdo el coneixement, i em tornen a estirar. Noto molt dolor a la part baixa de la panxa i em diuen que m’han de buidar la bufeta, que no em surt el pipi i per això sento mal. Així doncs em sonden, tampoc no m’ho havien fet mai, jo tinc la zona super adolorida, no porto cap mena d’anestèsia, i com en una pel·lícula dolenta decideixen que ho provi la infermera que està en pràctiques. La noia, que és basca, és molt maca, però ho fa fatal, i em fa molt de mal. Quan me la treu, faig un crit, i la infermera “simpàtica” d’abans em tracta de quejica. Al final sembla que la sonda no ha servit de gaire perquè no m’ha sortit pràcticament res, jo segueixo tenint dolor, però ho atribueixen als entuertos i a les contraccions de la lactància i no em fan gaire cas.
Una estona després em venen a revisar i sembla que estic sagnant més del compte. Ve el llevador que m’havia fet el tacte al principi de tot i mirant-me una mica em diu que tinc coàguls grans i que s’han de treure, i que només hi ha una manera de fer-ho… Així, sense previ avis, em posa la mà fins a les entranyes, però on acabava de sortir la meva filla, que m’havien estat remenant, cosint, sondant, i m’apreta la panxa, i surten uns coàguls que, diu el Pau, són més grans del que era la placenta. Al matí següent, quan em visita la ginecòloga, em diu que els coàguls es van formar perquè em van treure la oxitocina massa aviat, però jo encara avui penso que van ser a causa d’arrancar-me la placenta.
Després de treure’m els coàguls la recuperació és molt més ràpida, em sento molt millor, em puc moure, començo a gaudir de veritat de la meva filla, i com que ja són les 7 i pico del matí arriba el meu pare i me n’oblido més o menys de tot.
Després del terror de la nit vaig tenir una molt bona recuperació, excepte el dolor normal dels punts i dels entuertos, i la pujada de la llet. En general estic contenta amb el part; crec que vaig aguantar molt bé la dilatació a casa i estic orgullosa de mi, d’haver arribat en dilatació completa al hospital i del control del dolor que vaig tenir. Em van fer dubtar de mi mateixa però finalment vaig aconseguir-ho, i estic segura que l’Alba no va patir més del necessari. No em van separar de la meva filla (excepte 5 minuts per vestir-la i pesar-la) i gràcies a això estem tenint una exitosa lactància. També em van assessorar molt bé amb el tema de la lactància al mateix hospital.
Tot i això, quan l’Alba tenia tres mesos vaig estar unes nits amb terrors nocturns, recordava el dolor que havia passat durant el part i em semblava que era excessiu, que en certa manera em van torturar perquè ni la ginecòloga ni les infermeres de la nit no van tenir en compte que jo no duia la epidural, i em van estar remenant com si jo no notés res del que em feien. També sentia ràbia perquè m’havien donat presses, m’havien fet posar-me oxitocina perquè l’Alba baixes més ràpid quan el part estava anant de conya i no era gens necessari (si només vaig estar cinc hores de part!) i m’havien tret la placenta sense donar oportunitat a que el meu cos l’expulsés (doncs me la van treure quan feia 10-15 minuts que havia nascut l’Alba).
Ara que ja han passat quatre mesos estic més tranquil·la, em trobo molt bé i sé què voldria canviar respecte un proper part, confio plenament amb mi mateixa i sé que totes les dones podem parir, que els estàndards no sempre es compleixen, i que hem de saber escoltar el nostre cos, que nosaltres sabem millor que ningú com ens sentim i què ens està passant.
Gràcies Alba per venir a les nostres vides abans del que esperàvem, d’una manera tan ràpida i potent, per omplir-nos d’amor des del minut zero i per fer les nostres vides més felices. T’estimo incondicionalment, infinitament, eternament.
Gràcies Pau, per el teu suport incondicional durant tot l’embaràs, sempre has recolzat les meves decisions, has sigut sincer respecte el que penses, i m’has tractat amb respecte i amb amor. Mai m’hagués imaginat que portaries tant bé el part, el triaria cent mil vegades com a acompanyant, doncs em vas guiar en els moments més foscos i vas mantenir el cap serè en tot moment. Gràcies per estimar-nos tant i per fer-te estimar.
Gràcies a la meva família per ser la meva família i per fer de l’Alba una més.
I gràcies a la meva llevadora, perquè tot i que va dubtar de nosaltres al principi, crec que va vetllar per nosaltres tot el part i que va neutralitzar una mica a la ginecòloga que no tenia cap intenció de fer un part natural.
