RELAT DE LA MARE
El moment esperat va arribar el dia 30 de gener a les 03.45 hores de la matinada a
l’hospital de Valls, tal i com havíem preparat i imaginat. I de la mà d’una dolça llevadora.
La veritat que sense la seva tranquil·litat i professionalitat no sé si hagues anat tant
ràpid i tant bé. La qüestió és que així va ser el naixement del nostre primer fill Hug va ser
respectat, esperat i desitjat.
Una sèrie de factors hi van jugar a favor com ara: la meva preparació com a gestant,
aprenent a confiar en mi mateixa i en la sabiduria i fortalesa del meu cos; també en la
plena confiança i capacitat de resposta i adaptació del pare, a més de saber decidir i
donar el que necessitàvem en cada moment. En aprendre a gestionar la paciència, ja que
l’Hug va néixer la setmana 41 més 4 dies i ja havia rebut una mica de pressió i
advertència per la proximitat en la data màxima per donar llum. Però, com molt ben
assessorada i animada anava per part de diferents llevadores, que calia paciència que tot
arribaria i també confiar perquè encara hi havia temps. I així va ser.
Després d’esperar molt perquè pensava que l’Hug arribaria abans de la setmana 40
perquè m’havien dit que era gran, doncs què fer “mentre s’està esperant”: nedar,
caminar, cantar, ballar, ioga, usar la pilota de pilates, tranquil·litat, tot i algun moment de
desesperació per la proximitat de la data límit i el temor al que no volia també ho
contemplava. En fi, estar el més bé. Tot i que durant l’espera també tenia ben present
que tot era possible a l’hora del part i que calia acceptar i rebre-ho amb els braços
oberts. Encara que teníem tota la confiança, ho teníem clar i allí anaven totes les nostres
forces. Un part tranquil, íntim, pacient, ambient favorable, llum tènue, música preparada
per la nova arribada, ús de pilota, banyera, moviment lliure en tot moment com també
l’ús de monitors de forma intermitent, acompanyament del pare en tot moment,
confiança i confort per part de totes, … i així va ser.
Començant amb contraccions sense dolor però contínues durant la nit del dijous,
pèrdues al matí, i pel matí control rutinari del nen o nena, més la informació d’un tacte
vaginal que ens deia que el coll de l’úter ja estava mig borrat. Calia esperar. I sí, ho
teníem clar sent de fora de Valls, ens quedàvem pels voltants i ens llogàvem una
habitació per passar la nit i fer la feina prèvia al part a l’aire lliure i en moviment.
Confiàvem en què em posaria de part ben aviat. La llevadora que ens va assistir ens
havia donat molta confiança i ens havia preguntat també com desitjàvem el part. Així,
que la informació ja hi era.
Durant el dia vam caminar pels voltants del poble, per la natura, per les vinyes prenent
l’aire i el sol. Cada vegada les contraccions eren més freqüents i començava el dolor.
Però, com molt bé havia indicat la llevadora, saps si vas de part o són pròdroms quan les
contraccions es toleren o ja no. Encara podia caminar prou. Vam poder dinar, tot i que ja
m’entrava poc l’aliment, algun símptoma (si tens gana es que encara estàs bé que la cosa
encara ha de començar). Però, després de dinar ja no vaig poder estirar-me per fer
migdiada i agafar forces, sentia que això augmentava i calia posar-me a la feina, ja que, el
petit ja s’hi havia posat. Li parlava i connectàvem en què faríem molt bona feina, seriem
un bon equip i tots tres ens en sortiríem perfectament.
Així la tarda va ser llarga i vaig continuar caminant, començava a sentir les contraccions
cada cop més fortes. Aquestes ja em feien parar la marxa. Vaig tenir alguna pèrdua més i
després d’una banyera a l’hotel cap a les 11 de la nit vaig sentir que ja volia anar a
l’hospital perquè la cosa semblava anar en serio i cada cop em costava més moure’m.
Així va ser, vam anar cap a l’hospital i entrant per urgències ens va venir a buscar la
llevadora que ja ens havia atès al matí i a la tarda, encantadora. De camí a la sala de parts
paràvem per deixar que la forta i sentida contracció pares. Allí a la saleta que ja havíem
visitat i fet monitors ens sentíem com a casa, l’entorn era tranquil, estàvem sols, la llum
de sal, la música, la banyera, … Ràpid vaig acceptar la banyera, mentre el meu company
em tirava aigua tèbia quan intentava relaxar-me per emprendre forces per rebre la nova
contracció. Al sortir-ne la llevadora em va tornar a fer un tacte per informar i ja havia
dilatat per complet amb unes tres horetes. Llavors tocaven els coneguts “pujos”. Tenia
ganes d’empènyer. Tota l’estona practicava el aquí i l’ara perquè sabia que tot dolor i
situació era passatgera i volia estar el màxim de conscient i activa durant la feina de
part. Perquè també sabia que el petit, el pare i la llevadora estaven fent la seva feina i
sabien quina tocava a cada moment. Doncs jo també, el propòsit ser part activa i confiar
en mi i el meu cos, preparades per l’esdeveniment.
Empènyer com també havia practicat, de peu usant les lianes, de cuclilles, de costat a la
camilla, de quadrúpeda, … i de forma intermitent la llevadora em posava el monitor per
escoltar els batecs, tot com tocava, en definitiva moviment lliure com volia. La llevadora
hàbil i experimentada em va oferir anar al lavabo per avançar en el procés de l’expulsiu,
juntament amb el meu marit allí es on vaig fer els pujos que van col·locar al meu fill al
canal de part. De retorn a la habitació, com podia, malgrat pensar algun moment que el
meu company m’ajudaven i m’animaven a seguir, a confiar i a treballar perquè el petit
surtis al més aviat i segur possible. El mal era molt fort, els crits, la força i tensió també
però vaig centrar-me en deixar sentir i donar el màxim, malgrat que notava alguna
estrebada, però el final ho justificava tot. Així, que quasi després d’una hora, va arribar el
moment; usant la cadireta, la liana, el meu company sostenint-me i així la llevadora
protegint el perineu es com va sortir primer el capet de l’Hug seguidament tot el cosset.
Va ser el naixement que havíem desitjat. L’Hug va arribar, i malgrat els estreps i l’intens
dolor ja el teníem als nostres braços. Tot perfecte amb temps i seguretat.
En fi, l’experiència del part no la canviaria, ni el lloc, ni la llevadora que en tot moment
va confiar i executar la feina amb rigor i no va caldre cap mes professional.
Agrair al personal que ens va atendre i felicitar-lo de tot cor. Primer per obrir les portes,
ensenyar l’espai i permetre familiaritzar-te, aquest fet va ajudar a tenir clar de venir a
donar llum al Pius, a pesar de la distància respecte el nostre domicili.
Després, l’atenció, el respecte, l’interès de com desitjàvem el naixement, com la
transmissió de confiança, van ser claus durant tot el procés. Tant durant l’embaràs com
durant les fases del part, com en el postpart, un altra fase intensa on encara més
confiança, paciència fortalesa i amor fa falta. Crec que a nivell social fa falta un
reconeixement més marcat cap a les llevadores, per la feina tant crucial i imprescindible
que fan alhora d’acompanyar les dones en cada procés, dins i fora el seu horari
professional. Gràcies de debò. També, cal un reconeixement cap a les dones en general
per tot el que passem i vivim en silenci. I últim, perquè cada cop hi hagi més llocs on dur
a terme naixements respectats i naturals, perquè cada cop puguem parir amb més
consciència, presència i amb un entorn humà i físic desitjat.
Afegir, també que hauríem de poder optar per un part en aquestes condicions en els
nostres hospitals de zona, siguin on siguin. Només reclamar l’oportunitat per a tota dona
de tenir un part amb les condicions esperades, respectades i tot el conscient que desitgi.
Que es senti reconfortada i acompanyada en tot moment, ja què som dones i mares
preparades per donar llum i encara més d’atendre i respondre les 24 hores tot el que
comença després. Des de la meva breu experiència el postpart és molt intens i es
necessita molta fortalesa i un entorn favorable, tot i que reitero que a pesar de la duresa
de certs moments, estem fetes per viure-ho i superar-ho amb èxit.
I per últim agrair l’acompanyament de la llevadora. Moltes gràcies per haver format part
del nostre ordit alhora de donar llum a l’Hug. Sempre ho portarem amb nosaltres.
Hug, Josep i Rosa Aitana.
RELAT DEL PARE
La teva arribada la vam anar preparant amb molt de temps. La teva mare li va anar
donant forma amb molta antelació. Cursos, llibres, persones que l’orientaven, preparació
mental, física i espiritual, molts toms i quilòmetres. Jo la vaig acompanyar arreu, i tot i
que a vegades pensava que potser no calia tant ara els tornaria a fer tots. Ha estat un
gran i vital aprenentatge, una meravellosa experiència culminada amb un part somiat.
Tot plegat ens va portar a Valls, a l’Hospital Pius. Venint des del Pallars semblava una
mica lluny però el context en el qual se’ns proposava el naixement del nostre fill o filla
lligava perfectament amb els desitjos de la mare i, en conseqüència, plenament amb els
meus. L’amabilitat, la confiança i la seguretat que ens transmetien l’equip de llevadores i
sobretot les seves cares més visibles van ser un dels motiu principals per anar a fer cap
aquí.
La meva experiència en aquelles darreres 24 hores vindria a ser el que havia ja anat
entenent que havia d’anar fent durant els mesos previs. Protegir aquells dos cors en un,
alliberar-los de qualsevol espurna de preocupació, fer-los riure si calia i tranquil·litat si
s’esqueia. Vam baixar a Valls el dia 29 tot pensant que a la pujada ja seríem un més. En
una primera visita matinera vam conèixer l’encantadora i tranquil·la llevadora que ens
acompanyaria en aquell trajecte final de viatge. Els seus consells: no tingueu pressa, tot
va bé, veureu el moment, aneu, jo estaré aquí. Confiats vam anar esperant aquelles
senyals tot caminant per llocs de pau en algun poblet pròxim a Valls. Vam preveure un
camp base a prop també, per si anava més per llarg la cosa, a 5 minuts del Pius, en una
confortable habitació d’hotel. Vam continuar preparant-nos fent un dia ben normal,
caminant força fins que cap a la tarda nit la meva companya va voler anar a relaxar-se
tot fent els primers banys quan ja començava a notar que les contraccions eren més
intenses. Dues hores a l’hotel van ser suficients per a decidir anar ja definitivament al
Pius. Eren les 23.00, el moment ja arribava. Parant sovint mentre caminava, la meva
valenta va arribar a l’habitació que més d’un cop ja havíem vist i que ja ens era familiar.
Ens vam situar. Llum intima, tènue i càlida, música suau, que acompanyava el moment i
que contrastava amb el que ella sentia. Allí, només tres persones i la que havia de néixer,
intimitat total.
Revisió de la llevadora, tot va bé. Primera feina dilatar. La Rosa Aitana s’anava poc a poc
transformant, entrant en si mateixa. Com fent-se lloba, cada vegada que rebia una de les
contraccions aixecava el cap com buscant la seva estimada lluna per mostrar-li el seu
plany. Totes les hores fins al naixement van ser d’un esforç que no es poden explicar
massa, allò semblava que seria extenuant per ella. Una de les claus de tot plegat en un
part natural és no excedir-se en les hores d’esforç i els consells de la llevadora, sense
saber-ho nosaltres, sempre van jugant en aquest sentit. Aquí, aleshores, i entra en joc el
físic i la preparació de la mare i la Rosa Aitana està preparada i a més és molt valenta
físicament, que m’ho diguin a mi… Així en 3 hores va passar dels 3 centímetres de
dilatació als 10, el camí estava obert. Fins aquell moment jo el que principalment feia era
donar-li aigua per hidratar-se i ajudar-la a relaxar-se a la banyera tot vigilant tots els
seus moviments.
Les darrers hores van ser empènyer. Optimitzar cada vegada aquella força, aquell esforç
impressionant. Canviar de posició, de lloc, escoltant i atenent els consells i ànims de la
llevadora. El company? Fer cada “pujo” amb ella, al seu costat, abraçant-la, tensant-me
amb ella, donant-li amor i confiança, xiuxiuejant alguna cançó, gaudint i inquietant-me
tot veient-la dansar agafada a la tela… fins que després de fer una visita al bany , on va
fer els pujos claus, va arribar el moment. Ella asseguda i jo també darrera seu
embolicant-la amb els meus braços i mirant els dos en el mateix sentit vam veure com
apareixia a les mans de la llevadora el nostre fill. Vaig tenir la sensació que hagués
nascut de dins meu!!!
Tot seguit ens el va donar i vam creuar aquella primera mirada.
A partir d’aquí emocions i agraïments, descans i algun punt, alguna foto per no oblidar
l’instant, petons, mirades mare i fill, i la il·lusió d’haver fet de la millor manera que ens
havíem proposat el moment més important de la vida del nostre Hug, i d’haver-ho fet en
el millor lloc possible.
Res, que em sento un privilegiat per haver pogut triar, amb la meva companya, la
manera de néixer del nostre fill. Amb les nostres famílies a prop però no al damunt, en
un lloc on et deixen triar, t’acompanyen i si no cal no intervenen. Reivindicar des
d’aquestes línies lo natural que a vegades en aquesta societat del progrés sembla lo
estrany. Situar i donar a la dona el que és mereix, el poder de la confiança en ella i el seu
cos, en la manera de parir, de la mà de la ciència si cal com a companya de viatge però
mai com qui la reemplaça o anul·la.
I Finalment, moltes gràcies de tot cor a totes les llevadores, professionals i persones amb
les quals ens vam trobar al Pius, sempre tindrem unes agraïdes paraules i un dolç record
per a vosaltres.
Hug, Rosa Aitana i Josep.
