Sis setmanes després d’haver nascut la meva petitona, comencen a remoure’s moltes emocions dins meu. Començo a qüestionar-me coses, i acabo sentint-me molt culpable de no haver pogut parir. Sento una nostàlgia molt gran de l’embaràs, i em sap molt i molt de greu per la meva petita que el no-part acabés així, just com no l’havíem imaginat amb el seu pare, just pel que no ens havíem preparat. Perquè ningú et prepara per la cessària.
Tots tres ens mirem, sóc molt feliç. Tinc un cúmul de sensacions, pensaments i emocions que no havia sentit mai. El pare plora, s’emociona. Em posen la nena a sobre, l’abraço i somric. He deixat de tremolar, per fi. Veig el pare amb tu als braços, fent el pell a pell. Tot està fosc, obrim les llums.
Baixem cap a l’habitació m’acompanya un noi amb la camilla per l’ascensor, se’m fa llarg, estic indefensa, immòbil i vaig a conèixer a la meva filla sense casi tenir ni força per poder-la agafar, no ho havia imaginat així.
Per què no puc deixar de tremolar? “No passa res, es cosa de l’anestèsia, de la pèrdua de temperatura corporal i de les contraccions. Ja t’anirà passant.”
Ei, que ja puc moure els peus, em baixeu? “No encara, no.” Ei, que ja moc un peu, podem baixar? “No hem d’esperar una mica…” Ja es mou una mica… Va, vinga mou-te peu, que vull baixar a veure’ls. Pip-pip-pip-pip-pip-pip… Ja porto 15 minuts aquí aparcada… Vull baixar… “Ara seré una mica dolent”, em diu un metge o un infermer que no conec i m’apreta la panxa per evitar que em quedin cuàguls dins i diu que així no m’hauran de tornar a operar. En sèrio? Ja han passat 10 minuts…
“Ara et deixarem una estona a reanimació, per si de cas…” Surto del quiròfan, que bé, coneixeré a la meva petitona! M’expliquen el que m’estan fent, porto estona parlant amb els ginecòlegs i em van explicant el que els pregunto i responen tots els meus dubtes, estic força pesada, no callo, deuen ser els nervis.
“T’ho intentem deixar tan bé com podem, no t’hauràs de treure els punts.” Sé que m’estan cosint ja, per fi acabem. Què deuen estar fent tots dos? Vull veure’ls ja! Xuclen, aspiren, remenen, literalment m’estan posant a lloc les entranyes. Estaran bé? Com m’hauria agradat veure la cara que ha posat el pare quan t’ha vist, quin greu no haver-la pogut veure. Tant de temps esperant-te, i t’he vist dos moments que m’han resultat segons i se t’han emportat… Amb el pare estaràs bé sens dubte, però jo us trobo a faltar.
Et veig sortir embolicada amb la tovallola amb caputxa que et va comprar l’àvia fa uns dies, en braços de la llevadora i sortint per la porta del quiròfan, aquesta imatge no se’m borrarà mai més del cap. Et faig molts petonets a la carona, mentre la llevadora t’aguanta. Et veig la carona ets tan preciosa… ben bruta de vèrnix i blanqueta. Sembles rosseta. T’estan fent cosetes, però no et veig. “3’770kg i 53cm de talla” diuen. Em diuen que ets molt llarga, i que tens uns peus i unes mans molt llargues! “Mira-la!” diuen. I apareixes de darrera la cortina, plorant i ben enfadada. Vull veure’t! “Que preciosa, que gran que és!” diuen. “Quins pulmons!” Et sento plorar, ja ets aquí! Sensació de buidor.
Em pressionen fort, molt fort, sobre les costelles… no em fan mal, però em pressionen molt… M’avisen. “T’apretarem d’acord?”. Sembla que per fi arriba el moment de sortir. Això, una persona aprensiva no ho aguanta, penso, si ho notes absolutament tot! Què em deuen estar fent que tardin tant? Estarà tot bé, no? Pensava que seria més ràpid això, tallar i fora… Ja no sento dolor, intento relaxar-me però no puc, no hi ha dolor, però tu encara no ets aquí.
Estàvem molt preparats pel part, ens sabíem tots els passos de dalt a baix, hi havíem posat molta il·lusió i moltes ganes preparant-nos amb bons i grans professionals. També exercicis amb la fitball, caminar, massatges al periné i sobretot havíem aconseguit no tenir gens de por i molta confiança, i moltes ganes que arribés el gran moment. Quina merda! Com he acabat aquí? Per què?
Quan abans comencem, abans acabarem. Estan tallant, es nota i s’olora. “Començo?” li pregunta la meva ginecòloga a l’anestesista. La meva ginecòloga amb carinyu em va pintant la panxa i m’ho explica, em diu que estigui tranquil·la. Em posen una cortina, i no veig res del meu pit cap a baix, la llevadora molt i molt maca em col·loca els braços en creu i no em deixa de donar la mà. Darrere meu una altra noia molt maca em dóna conversa.
L’anestesista em va fer un comentari que no vaig saber molt bé com agafar-me’l, en un altre moment li hauria saltat, ara m’era totalment igual, si es volia fer el graciós, no en tenia ni idea. Em pregunta a què em dedico, li dic que sóc mestra, i diu que totes estem fetes de la mateixa pasta les mestres.
Estic més tranquil·la i em disculpo mil vegades a tots per haver cridat a baix, que fotessin el favor d’espavilar-se. Em diuen que això no és res i que és totalment normal. M’intenten calmar. Li pregunto a la meva ginecòloga que no entenc en quin moment he perdut el control de la situació, que estic molt confosa i que no ho entenc.
Per fi no sento res, quina pau. No sé ni què noto. Fredor o escalfor? Una petita fiblada a la columna. “Estigues quieta sobretot”, em diuen. Ara, ara, ara els crido! “T’has d’estar quieta”. No puc, no puc, no puc!!! “No et moguis!” Però si s’enganxen una amb l’altra els dic jo! “Hem d’aprofitar entre contracció i contracció.” Punxeu-me ja sisplau, no puc més, és insoportable! “Per patiment de la mare” diu la llevadora. Doncs perquè teniu tanta pressa?” diu l’anestesista. “No” li diuen. “Hi ha patiment fetal tanta pressa?” Fins ara, i ens donem la mà fins que se’ns desenganxa, ben igual que a les pel·lícules… Un petó carinyu, t’estimo.
De l’habitació al quiròfan vaig amb una camilla, veig el pare darrere meu, i ens acompanya un noi molt simpàtic que ja deu haver vist mil histèriques com jo. Prou sisplau, pugeu-me ja! Acabem ja amb això. No, no cal ja me l’ha fet ella dic mirant a la llevadora. La ginecòloga em pregunta si vull un altre tacte per veure com està la cosa… Seguir patint per no dilatar ni una mica, no ho sento petitona, no puc més, no tinc ni un minut per descansar entre una i altra, s’enganxen…
En aquellss moments vaig recordar un consell de les classes prepart: “No volgueu mai que un part induit, que no està fluïnt de manera natural, passi sense anestèsia perquè és insportable, totes les hormones que intervenen en el part que flueix de manera natural no hi són i per tant el dolor no es pot soportar.” “No et podem posar epidural perquè no estàs dilatada” em diu la llevadora. No vull cesària, vull parir! Poseu-me alguna cosa per aguantar el dolor sisplau! Vull plorar o saltar per la finestra.
Aquesta maleïda frase se’m clavava al cor cada vegada… tantes hores aquí i res no havia avançat. “Segueixes igual” em diuen. Un altre tacte d’una nova llevadora, molt maca, gens dolorós. No soporto més estar aquí estirada i monitoritzada, necessito aixecar-me. “Tens contraccions de nivell d’expulsiu sense dilatar”. Les contraccions estirada ara no es poden soportar de cap manera, i les cintes del monitors aprentant-me la panxa quan ve la contracció no ajuden gens ni mica, m’apreten. El més important, la nena no està patint gens ni mica.
Les contraccions són molt fortes i venen cada menys d’un minut. “No, no apretis que et faries mal em diuen”. Ara mateix apretaria, tinc ganes de parir i quan em ve una contracció, em venen ganes d’empènyer ben fort els dic. Tinc la sensació que empenyent no em farien tant de mal. Sembla que se m’esquerdin els ossos. No ho puc entendre. Com puc tenir aquest nivell de contraccions i no dilatar? Ni la pilota, ni l’aigua calenta, ni res de res…
El pare està patint, ara ja no sap com ajudar-me. Em fa molt i molt de mal, què ha passat? Au, au, au… no puc. Dono voltes per l’habitació i em recolzo per les parets, crec que dic molts disbarats, no els recordo. “Fa un minut” em diu el pare. Quan ha estat l’última? Fan molt i molt de mal… Què ha passat, no ho entenc, fins aquí ho portava molt i molt bé, eren cada dos minuts i entre passejades, la pilota, alguns moviments de cadera i massatges a les lumbars anàvem molt bé. De cop la contracció que esperava era totalement diferent, veig les estrelles.
Estic contenta i molt orgullosa porto des de les 4 de la matinada amb contraccions i estic molt tranquil·la, segur que quan tornin a fer-me un tacte ja he dilatat perquè les contraccions són cada dos minuts. El pare ha tornat de dinar. M’acabo el suc de poma, i segueixo fent moviments sobre la pilota. Si i tant, no et preocupis per mi, jo estic molt bé, vés i carrega piles, jo t’espero aquí li dic. “Millor que marxis ara a dinar, que estiguis amb forces per més endavant” li diu la ginecòloga.
“Si no pateixis mai se sap, a vegades una dona que sembla que vagi molt bé no pot parir, i en canvi una que sembla que no avanci a vegades en un moment fa molta feina” em diu la ginecòloga. Però segur que hi ha casos de dones que semblava que no paririen i al final ho han aconseguit… “És molt possible que haguem de fer una cesària si seguim així, portes molta estona, les contraccions són fortes i no has avançat gens. El cap està alt i no acabes de borrar el coll que queda, per això no dilates” em diu la ginecòloga.
Jo vull intentar-ho, vull parir, si no hi ha patiment fetal, vull esperar. No em fa gens de mal aquesta vegada, què coi m’ha fet aquella llevadora? “Farem un tacte per veure com estàs” diu la ginecòloga. “Et veig molt i molt bé, que bé!” em diu la ginecòloga. Es mira els resultats del monitor de contraccions. Estic una estona monitoritzada, sobretot per saber com està la petita. Aquí estirada no es passen gaire bé les contraccions, quines ganes d’aixecar-me…
Com me n’alegro penso jo. “Hi haurà canvi de torn, jo ja no hi seré a la tarda” em diu la llevadora que odio i espero per totes les dones que hagin de parir es jubili ben aviat. Portem quatre hores aquí dins… Ens hem fet fotografies acomiadant-nos de la panxa entre contracció i contracció, hem posat cançons de la meva llista de reproducció, het fet massatges i dutxes d’aigua calenteta a les lumbars, hem xerrat, rigut, caminat…
“Doncs per començar et poso un quart d’aquesta pastilla perquè encara tens molta feina per fer i això t’ajudarà”. Amb el pare ens mirem, dubtem uns instants i finalment accedim. Tenim tantes ganes de veure la petita, i jo estic tan cansada i pesada, amb cames d’elefant, que tinc problemes per dormir i que quan m’aixeco del llit semblo un escarabat potes enlaire, porto amb pròdroms de part (contraccions de Braxton i de les de no Braxton des de fa molts dies), tap mucós expulsat des de fa una setmana…
“La teva ginecòloga diu que tardarà en arribar que té tot el matí ple de visites. Com que ja tenies programada una inducció d’aquí quatre dies, queda’t ja i ens posarem a seguir el procediment que hauríem seguit per a la inducció”. Com? Que no em deixo remenar? Però si m’ha ficat els dits que casi em surten per la boca! Per cert, es pot tallar les ungles? “Més o menys d’un centímetre o així…Clar com que no et deixes remanar gaire…” De quant centímetres estic? Veig les estrelles, quin mal! Però què coi m’està fent aquesta dona? M’està intentant fer dilatar ella? “Quieta, has d’estar quieta” diu a sobre. Però què està fent, quin mal!!! “Deixa’m fer un tacte per veure com estàs.
De contraccions ja en vas tenint” em diu la llevadora. Entra la llevadora a veure com estic. Porto una estona amb monitors i veiem que les contraccions són regulars, però no gaire intenses. “Et deixo una estona registrant contraccions, a veure com anem”. Si finalment ens quedem, ja anirem a buscar les bosses al cotxe, de moment encara no, potser hem de tornar a casa. Estirada al llit, amb els monitors i la bata de partera, sembla que això va en sèrio, no? Deixem les coses i em desvesteixo i em poso la bata. Arribem a la clínica i els expliquem que porto des de les 4:30 del matí registrant contraccions durant dues hores cada cinc minuts.
Aparquem. De camí sembla que les contraccions han parat… no pot ser! Agafem totes les coses i marxem. Passegem a la gossa i esmorzem. Desperto al pare que ja fa dues hores que estic amb contraccions cada cinc minuts, i això és el que ens van dir que passaria quan estigués de part de veritat. 5:38, 5:33, 5:28… Vaig a buscar paper i boli per anar apuntant. 4:36, 4:41, 4:46… Em desperta un dolor suau però intens a la vegada, a veure, com aquesta no n’havia tingut cap encara!
Sí que ha fet efecte la maniobra. Anem a dormir, fa estona que tinc contraccions que la panxa es posa molt dura, i es veu com si la nena baixés, el pare ja voldria marxar a la clínica, però no són regulars.
Així que sortim de la que serà la meva última visita d’aquest embaràs amb una data fixada pel teu naixement, quina llàstima que no sigui sorpresa, i amb l’esperança que el remenament em faci efecte. A veure si tenim sort i ens salvem de la inducció. No m’ha fet gens de mal, havia llegit que això era super dolorós… “Potser et molestarà una mica” diu la ginecòloga. “Si tu vols si” em diu. I no em podries remenar una mica a veure si així arrenca el procés de part i em salvo de la inducció? “La nena és molt gran i per evitar una cessària és millor no deixar passar de la setmana 40, així que posarem data per a una inducció” ens diu la ginecòloga.
Altra vegada el fantasma de que la nena és enorme i la macrosomia ressona dins del meu cap… 4kg de nena! Com puc portar una nena tant gran, clar, potser no la podré parir o serà un part molt complicat com em diuen… “Està molt avall i ja no la veig tota, no la puc mesurar bé, però surt que ja pesa més de 4kg” ens diu la ginecòloga. Creuem els dits esperant que la petita no hagi crescut gaire des de fa dues setmanes i no pesi molt i molt. “Anem a fer una ecografia a veure com està la petita, les contraccions registrades encara no són de part” ens diuen.
Entrem a la sala d’espera, avui tornen a tocar monitors.
Fins aquí la nostra crònica de no-part. Passades set setmanes des del dia del part m’han aflorat un munt de sentiments de culpa, de ràbia, de pena… i he donat moltes voltes al tema, arribant a les següents conclusions:
Mai ens hauríem d’haver quedat a la Clínica i firmat l’ingrés al veure que les contraccions no eren prou fortes, i hauríem d’haver tornat a casa.
L’Equip Mudra, la llevadora del CAP del meu poble i la meva mare em deien que no em preocupés perquè la nena fos gran, que si gestava una nena gran era perquè la podia parir, i tot i que hagi acabat amb cessària, estic segura que tenien raó.
A Mudra tenien raó en que era totalment absurd que em fessin fer la curba llarga per descartar diabetis gestacional amb 34 setmanes, que el tamany de la nena era normal, però tot i així la vaig acabar fent.
El que ens deien a Mudra sobre les induccions i els parts on intervenen substàncies sintètiques com prostanglandines o oxitocina, provoquen unes contraccions molt doloroses i totalment insuportables, és totalment cert. Allò arriba un moment que no hi ha qui ho aguanti… a part que superes el nombre de contraccions normal, és a dir hi ha un excés de contraccions com em va passar a mi, que al final entre una i altra no havia passat ni mig minut.
El fet d’induir un part abans d’hora incrementa les possibilitats d’acabar amb cessària.
El proper embaràs si el nen/a està bé, em serà absolutament igual que els hi surti que pesa 4,5kg, i penso esperar fins a cumplir les 42 setmanes. Abans no voldré ni sentir a parlar d’una inducció.
La meva filla no estava preparada per néixer, com em deia la meva mare i l’equip Mudra, és com una fruita, fins que no està madura no cau, si la vols abans l’has d’arrancar. Intervenir en aquest procés per por que sigui molt gran, per cansament, per tot tipus de pors, perquè et diuen que es pot complicar el part… ens va portar a una cessària innecessària.
És cert que sovint justifiquen les cessàries amb motius irreals com ens havien advertit. En el nsotre cas, els motius de la cessària són: incompatibilitat pèlvico-fetal (és a dir que no podia parir la nena per pelvis estreta, quan tinc unes caderes considerables…) i macrosomia fetal (es considera macrosòmica una nena de 3,770kg i 53cm a les 40 setmanes?).
El proper embaràs no serà ni provocat, ni intervingut, ni cessària a no ser que hagi complert el plas o bé que hi hagi patiment fetal o qualsevol tipus de perill pel nadó.
Només vull que això em serveixi a mi per no caure en el mateix error de la por en el proper embaràs, i tenir la seguretat de saber esperar fins que la nostra fruita estigui madura, encara que ens diguin que és grosset/a.
I sobretot, perquè aquelles futures mares i pares a qui els faci patir el tamany gran del seu petit/a i els proposin una inducció abans d’hora, o els diguin que es quedin quan encara no estan suficientment dilatades; recordin aquesta història i tinguin l’oportunitat d’esperar, tornar a casa i així tenir moltes més possibilitats de viure el moment més bonic de la seva vida en primera persona i un postpart menys dolorós.
Tot i així, el naixament de la nostra filla és el millor que ens ha passat mai, i el dia més bonic de la meva vida amb diferència. No vull imaginar com hauria estat si a sobre hagués anat bé. Ha de ser molt bèstia!
