Dia 1 de maig de 2015, divendres a la nit, estant embarassada del Nil de 34 setmanes i 6 dies, a les 22,30h trenco aigües. El meu marit es als EEUU, tenia previst venir quan jo estigues de 36 setmanes, pero no hi serà a temps.
Em trobo bé, sóc a la plaça del poble on hi fan una festa. No dic res a ningú i vaig cap a casa caminant. De camí truco a un amic per a que m acompanyi a l H. de Santa Tecla a Tgna, on visita l equip de metges que m ha portat l embaraç. Em faig una dutxa i marxem cap a l Hospital, vaig perdent una mica de liquid però no es gens escandalós. L Hospital es a 40km, de camí truco al meu marit per a que busqui bitllet i vingui, estic molt tranquil.la i miro de tranquilitzar-lo.
Arribem a Sta. Tecla, m atén la meva ginecòloga que està d urgències. Em fa una mirada i em confirma que he trencat aigües. Com que encara no estic de 36 setmanes em diu que haig d anar a l hospital Joan XXIII, per protocol m han d atendre a aquestt altre hospital ja que alla hi ha Uci de neonats i es considera un part prematur. M abraça i em desitja sort.
Marxo amb ambulancia cap al Joan XXIII, el meu amic vindrà amb cotxe i ens trobarem allà. Quan arribo a urgències m aten una llevadora, li explico la meva situació personal (la meva parella no arribara fins almenys 24h), em fa estirar i em mira, em diu que em faran una inducció al part, em posen prostaglandia i pujo a planta. Em trobo bé, no tinc dolors.
Dormo unes quantes hores, fins a les 4 del matí, em desperto amb mal de ronyons, vaig al bany i em cau la medicació que m han posat via vaginal. Aviso a les infermeres i em porten a la sala de parts. Estic en una habitació amb una altra dona embarassada i el seu marit, la llevadora em mira i em diu que estic dilatada de 4 cm. No sé si em posen oxitocina en aquell moment o bé ja me la posen durant la nit. No m expliquen res, em deixen a l habitació perque vagi dilatant.
Cada cop els dolors son una mica mes forts, vaig aguantant bé el dolor. Porto corretges posades, puc estar dreta ja que asseguda noto molta pressió i més dolor. A les 12 del migdia del dia 2 entra una llevadora a l habitació, li dic que cada cop tinc més dolor, em pregunta si voldré l epidural. Li dic que de moment aguantaré una estona més, mitja hora més tard l aviso perque el dolor és cada cop més intens i vull posar me la. Quan li pregunto per l epidural walking em diu que ells això aquí no ho fan, li dic que preferiria poder estar dreta, no em fa ni cas. Em diu que em vidran a buscar per posar me l epidural.
Entro en una sala-quirofan de parts. M estiren a la camilla i ve l anestessista. Crec que em fa firmar uns papers, no ho recordo massa, no m explica res. Em posa l epidural, estem sols a la sala, estic sense el meu amic-acompanyant. Em quedo estirada a la camilla al mig de la sala i començo a notar els efectes de l anestesia. Vaig tancant els ulls perque em sento cansada, passen unes 3 hores, no ha vingut ningu, sento veus fora de la sala, de tant en tant entra personal mèdic a la sala a buscar coses i tornen a marxar. Hi ha una llevadora que em pregunta com estic, li dic que no noto dolor, em diu que d acord i que avui tenen molta feina….
Cap a les 3 del migdia començo a notar dolor, les cames em tremolen, sento una part del cos adormida i una part desperta. Crido per a que algú vingui, els hi dic que el dolor és insupotable, segueixo estirada a la camilla. L anestessista em posa més medicació, quan fa estona que me l ha posat segueixo amb molts dolors, passa un moment per la sala i li dic que no m està fent efecte. Em diu que a vegades passa i que no en pot posar més. Aguanto com puc el dolor, no sé que és el que estic esperant… Torno a insistir amb el tema de la anestessia, quan l anestessista em mira, veu que la via s ha mogut, me la posa be i em posa una ultima dosi, segueixo sola, el celador m agafa les mans per poder posar l epidural de nou, el dolor ja és molt intens.
Passa una llevadora li explico que tinc molt dolor, em mira i em diu que estic dilatada de 7cm, em diu que haig d esperar. Em torno a quedar a la sala, estirada, amb personal entrant i sortint de tant en tant, sense dir me res. Apareix una amiga meva, estara amb mi, no la volien deixar entrar però finalment ella s ha posat farruca i ha entrat. Està al meu costat, em dona la ma i m anima.
A les 5 de la tarda més o menys ja començo a estar molt cansada, tinc molt dolor i veig que la situació fa hores que està igual. Crido, literalment, de dolor, tambe crido per demanar que algú vingui. Ve la llevadora, em diu que estant fent una cessarea a la sala del costat i que estan ocupats. Aguanto una estona més el dolor. Cap a les 6 de la tarda ja no puc mes, el dolor és massa intens, torno a cridar per a que vingui algú, ve una llevadora, li explico que el dolor es insuportable, cada cop tinc més pressió, que no puc més i que el nen ha de neixer ja!
Em mira i em diu que estic dilatada de 9cm, que he d esperar una mica, es mira el rellotge i em diu que com a màxim a les 7 naixera el nen. Que aguanti. M enfado i li dic que no puc mes, que he d emputjar. Poca estona mes tard apareix disposada a estar per mi. Venen dos llevadores, dos doctores….suposo que eren doctores perque tampoc es van presentar. Em miren i em diuen que ja puc emputjar, la llevadora em diu que no cridi que si no no faig be la força per a que el nen surti. Segueixo estirada a la camilla. Intento emputjar amb totes les forces, una de les doctores em diu que el nen no pot sortir, que cada vegada que emputjo el nen tira cap amunt i que fara servir els forceps per treurel. Jo no puc pensar, nomes vull que passi aquest moment, estic al limit fisicament i animicament estic agotada. La llevadora s em posa al costat i em diu que es posara damunt meu per apretar la panxa i així que el nen no pugi cada cop que jo apreto. Accedeixo tot i que la meva amiga-acompanyant m ho desaconsella, pero jo ja no puc mes i m ho deixo fer. Dos emputjades mes i el nen es fora.
El dolor ha estat molt fort, feia hores que l anestessia ja no em feia efecte. Em posen el nen damunt tapat amb un llençolet i un gorro, no li puc veure la cara. Sento com respira, cada cop que agafa aire fa un sorollet, com si es queixés. Ningú em diu res sobre aquest fet. Amb el nen damunt em comencen a cosir, no sabia que m habien hagut de tallar, però puc contar les puntades i nusos que em fan perque tinc la zona totalment desperta. Els hi dic que parin de cosir, que em fa mal i que ho estic notant tot. Em diuen que és un moment. Li dic a la meva amiga que m agafi el nen i intento aixecar el cap per dir, d una manera no tant amable que per favor parin de cosir que m ho estan fent en viu! Paren, em posen anestèssia local i acaben de cosir. No em diuen quants punts porto, no he pogut decidir si vull o no diexar bategar el cordó umbilical abans de tallar lo, no m han preguntat res.
Amb l ajuda del les llevadores em passo de la camilla al llit amb el nen, i em porten, dins de la mateixa zona d urgencies, a una habitació-cosulta. Em deixen a aquesta habitació sola, on el llit no hi cap, aixi que tinc una part del llit al passadis i l altra a dins l habitacio. Em deixen amb la llum apagada, bé, de fet ni l encenen.
El Nil segueix fent un sorollet cada cop que respira. Intento posar m el al pit, que s enganxi, hi ha un moment que sembla que ho aconsegueixo, pero em costa.
Apareixen dos noies, em diuen que son pediatres i que s emporten al nen per mirar-lo. Em diuen que vindrà el celador a buscar me per anar a planta.
Em quedo sola, sento veus al passadis. No em trobo bé, noto que tinc febre. Espero una estona a que em vinguin a buscar, no ve ningú. Veient que no aparaeix ningú començo a cridar….”eooo que hi ha algu!? Algu pot venir!?…ningu contesta. Intento moure el llit i plantar-me al mig del passadis….no puc. Aixi que crido mes fort fins que em senten. Venen dos llevadores, em prenen la temperatura i em diuen que ara em portaran medicació. Al cap de poc torna una de les llevadores, em dóna una pastilla per la febre i em diu… “ disulpa pel tracte que t hem donat, avui tenim molta feina, a mi no m agrada tractar-vos aixi” em quedo sense paraules.
Un cop a planta, em diuen que el meu nen és a la UCI, que puc anar a veurel. M aixeco, vaig a veurel, no em diuen exactament el què passa, està a l incuvadora i amb oxigen. No puc parar de plorar. No puc agafar al nen en braços. Son les 10 de la nit i el meu marit encara no ha pogut arribar.
Torno a l habitacio, menjo alguna cosa, estic nerviosa, no paro de plorar. Em donen un calmant per poder dormir.
L Endemà, diumenge 3 de maig, arriba el meu marit, al matí. Junts anem a la Uci, el nen ja no és a la incuvadora. Segueix fent sorollet cada cop que agafa aire per respirar. Ens expliquen que es un problema d adaptació al medi. Que mica en mica amb el suport de l oxigen hauria d anar respirant millor.
Un cop a l habitacio, ve una ginecologa a visitar-me. Em diu que en circumstancies “normals” demà dilluns em donaria l alta, però que tenin el nen a la Uci, vivint a 40 km i que el meu home acabava d arribar d un llarg viatge, em donaria l alta dimarts.
Dilluns al matí, mentre som a l habitacio, el meu marit i jo, sentim la veu d un home a la porta, parla amb algu que tambe és a la porta. El seu to es fort i desagradable. Piquen a la porta i entra aquest home que resulta ser el ginecoleg, i un grup d unes 4 o 5 persones que semblen estudiants.
El ginecoleg fa fora de l habitació al meu marit, ens quedem parats pero ell marxa. Ens quedem a l habitació el ginecoleg, una infermera i els estudiants.
Veient el meu historial veu que soc d un poble que ell coneix i em diu que hi ha un restaurant que s hi menja molt be, sembla que bromeja…. Els estudiants estan als peus del meu llit callats. M explora i em diu que tot està bé, comença a fer preguntes mediques a una de les estudiants, el seu to es molt desagradable. La resta d estudiants em miren amb cara d avergonyits. El ginecoleg em diu que em donara l alta avui mateix. Jo li dic que no em trobo be, em poso a plorar i li explico que la ginecologa que va passar ahir em va dir que em farien l alta per dimarts. Jo estic nerviosa. El metge em diu que me la donarà igualment avui, vulgui o no. Jo li dic que no marxare avui. Marxen tots de l habitacio i es queda la infermera a parlar amb mi, m intenta tranquilitzar i marxa. Sento veus al passadis, s obre la porta i entra el ginecoleg cridant amb un to molt desagradable …”està be, et donaré l alta demà, però que sapigues que demà et trobaràs igual de malament que avui!”
Finalment dimarts marxem de l hospital, sense el Nil. Durant 10 dies més seguim anant a l hospital per estar amb el Nil. Mica en mica va millorant. Son 10 dies més, esgotadors, amb moltes incerteses, moments més bons i amb moments dolents, on coneixem a altres pares que estan en la mateixa situació i ens fem companyia i ens ajudem passar aquests moments una mica mes acompanyats. Per sort el personal de la Uci i d intermitjos son mes amables i correctes.
