El 12 d’Abril de 2016 va néixer el meu segon fill en un part natural i respectat a l’hospital Sant Joan de Déu.
El meu primer part va ser el Juliol de 2014, a la Maternitat (Clínic), no va ser un mal part, però tampoc bo. Vaig arribar molt cansada, portava dos dies amb pròdroms, vaig preguntar al arribar a urgències a qui havia de donar el pla de part i em van dir que això a la sala de dilatació, però que no era necessari, que tot s’aniria parlant… Finalment amb l’esgotament no el vaig donar i un cop posada epidural, em van trencar bossa sense consultar, van posar oxitocina també sense consultar i finalment vam necessitar ajuda de forceps i una bona episiotomia que per cosir-la no se ni quants punts em van posar perquè no m’ho van voler dir tot i que jo ho vaig preguntar, “això millor no t’ho dic” va ser la resposta.
Vaig estar entristida, i encara estic, pel part que podria haver tingut i no vaig tenir, en part perquè jo em vaig deixar fer sense dir res i també per cert grau de mala sort, semblava que tots anaven amb preses aquell dia de Juliol, estaven desbordats.
Un cop embarassada de nou, vaig treballar per tenir un altre tipus de part. Em vaig decidir per Sant Joan de Déu per quatre raons: tenen programa de part respectat + sala de part natural (la Maternitat també, sé que no és garantia de res), habitacions individuals (a la Maternitat l’has de pagar si n’hi ha de lliures), no separen al teu nadó de tu per fer cap proba o cura- tot és a la mateixa habitació- (a la Maternitat se l’emporten tots els dies una estona, i això se’m va fer bastant dur al primer part, em semblava que estava massa estona lluny nostre sense veure que feien) i és un bon hospital també en neonatologia.
A part, vaig preparar-me més pel part que volia: entendre el per què de certes intervencions i què pot implicar alguna de les decisions que jo pogués prendre. Fer ioga durant l’embaràs em va ensenyar a respirar i juntament amb la informació que recopilava (molta a través de xerrades organitzades per Dona Llum) em va fer sentit empoderada, forta, capaç.
Intentaria tenir un part natural, on tingues llibertat de moviment i elecció de postura a l’expulsiu. Si més no aguantar sense pedirudal el màxim possible per poder-me moure i ajudar al petit a encaixar-se, entre altres beneficis.
Sabia que per aconseguir-ho necessitava algo de sort també amb el personal que em pogués tocar aquell dia, les presses, “overbooking”…
Vaig poder parlar el meu pla de part amb una llevadora de l’hospital cap a la setmana 34, va quedar per escrit i signat per les dues a la meva historia clínica, per tant tothom hi tindria accés el dia del part.
El dia 12 d’abril les contraccions van començar de matinada, relativament freqüents però no massa intenses. Ben dora al matí ja m’obligaven a posar-me dreta per passar-les millor, però de sobte es van espaiar molt. A mig matí el meu company i jo vam sortir a fer un bon passeig pel parc del costat de casa, que te forces escales, així em mantenia en moviment. Les contraccions continuaven cada 10-15 minuts, em feien parar de caminar però no eren massa freqüents, estava convençuda que aquell dia no pariria.
Vam dinar tranquil·lament i just al acabar de dinar, tot i que la freqüència no va canviar si ho va fer la intensitat de les contraccions.
Vaig anar fent pilota, caminant per casa… i de sobte cap a les 17h van començar a ser cada 5 minuts i força intenses.
Al ser el segon i portar ja força estona constant, vam decidir sortir de casa i anar a l’hospital cap a les 18.45h.
Un cop allà vam esperar uns 5 minuts a passar al box, la llevadora ja havia llegit la meva història i pla de part: sense que jo li digues res sabia que volia part natural amb llibertat de moviment i em va dir que si ho volia mentre em monitoritzava jo podia estar dreta i moure’m el que els cables em permetessin. Per mi, més q suficient! Passar les contraccions estirada em semblava horrible, com millor estava era dreta, arrepenjada sobre una paret o sobre el meu company, amb ell acariciant-me la zona lumbar i jo balancejant les caderes. Poder estar així els 20 minuts de monitors i no estirada em va donar ja molt bon rotllo… Allò aniria bé!
Em van fer tacte i estava justeta de tres, em van proposar anar primer a l’habitació i quan estès més avançada baixar a la sala. Em va semblar bé, a l’habitació podria estar relativament tranquil·la, seguia pensant que no pariria aquell dia 12.
Vaig pujar a l’habitació caminant, parant en cada contracció, sense que em donessin presa.
A l’habitació devíem arribar sobre les 20h, em van portar un iogurt i un suc per si volia, però jo no estava per menjar, em sentia remoguda…
Aquí vaig topar amb una infermera maleducada que em volia prendre la tensió en plena contracció, li vaig demanar q em deixes acabar i es va posar borde, em va molestar la seva actitud irrespectuosa cap a una dona en ple treball de part, però va ser anecdòtic.
Vaig poder estar tranquil·la mentre anava dilatant, les contraccions eren cada 4 minuts i jo estava molt concentrada en acompanyar el dolor amb ajuda del meu company.
Vaig vomitar i tot es va intensificar.
Les contraccions eren ja cada dos-tres minuts i molt més intenses, m’haig de concentrar molt en respirar-les, però puc acompanyar-les encara, costa, però puc concentrar-me i entre contraccions em recupero molt ràpid.
Vull baixar a la sala de parts ja, fins ara estava a gust a l’habitació, però ara tinc moltes ganes de baixar. Ens diuen q avisen la llevadora.
Mentre esperem que pugi algo canvia i jo no aguanto les contraccions dreta, em poso de quatre potes a terra recolzada en una cadira, és l’única postura en que em sento còmode i capaç d’aguantar el dolor.
Arriba la llevadora, es diu Carmen, em diu que la postura en que estic és molt de part, però les dues pensem que fa molt poc que he arribat i només dilatada de tres… Em fa un tacte (el segon i últim des de que he arribat) i ja estic de 8, baixem a la sala!
La Carmen m’anima, em diu que estic en la part més dura, així que jo agafo forces perquè estan de 8 i ja amb ganes d’empènyer falta poc i no puc ni pensar en peridural, ara estic molt ficada en el part això seguirà per via natural, no en tinc cap dubte, no em fallen les forces. M’entero del que passa però no hi soc del tot, estic molt connectada en mi i en acompanyar les contraccions, no em cal esforçar-me, estic en aquest estat de manera intuïtiva i natural.
Baixem a la sala molt ràpid, en camilla, em resulta molt molest estar estirada, però vaig respirant i només arribar a la sala de part natural m’ajuden a baixar i jo ràpida i instintivament em poso de quatre potes a terra, recolzada sobre la pilota que hi ha a la sala.
Tinc molt fred i em tapen.
El meu company de genolls al meu costat, escalfant-me, acariciant-me les lumbars, intenta agafar-me la mà però jo he trobat una barra (o una pota de cadira o dimilar) on aferrar-me amb totes les meves forces i no la vull deixar anar, necessito agafar-la a les contraccions, que ja sónseguidíssimes.
La Carmen també està a terra, darrera meu, em demana q respiri, que acabi de dilatar i que deixi al petit anar fent, però jo necessito empènyer.
Se que hi ha una altra noia amb la Carmen, però jo no estic per presentacions, tinc els ulls tancats i estic molt ficada en mi. Mantenen un ambient íntim i agradable.
Volen monitoritzar el nen, algú em posa un monitor inalàmbric a la panxa, aguantant-lo amb la mà, però intentant no molestar, no em demanen que em mogui ni cap canvi de postura per fer-ho, són elles les q s’adapten a mi, no se si aconsegueixen sentir-li el cor, però jo estic concentrada en mi, en la intensitat del dolor, en no bloquejar-me i acompanyar el dolor, i… empènyer, ara és l’únic que em demana el cos.
Estic que no estic, només jo i el meu fill, i la intensitat de saber que ja queda molt poc. Respiro, crits guturals que ajuden a empènyer agafada fort a la barra que he trobat, el que el cos em demana.
La Carmen em pregunta si li vull tocar el cap, quan corona. No se molt com fer-ho, però ella m’ajuda i li estic molt agraïda que m’ho proposi. Li noto el caparró, encara es dins meu però va sortint, queda poc!
M’hagués agradat, quan imaginava el part, ajudar a treure’l de dins meu, però la postura que em va demanar el cos no m’ho feia fàcil i en el moment tampoc hi vaig poder pensar ja que necessitava les mans per agafar la barra a l’empènyer, per tant poder-li tocar el caparró en aquell moment em va agradar molt!
Fa mal, però ja no recordo el dolor, l’expulsiu és molt, molt, molt intens però sé que el meu cos sap que fer, confio en mi i acompanyo el dolor de parir el meu fill amb més crits/sorolls guturals que m’ajuden a empènyer.
El nostre petit surt, el cap és fora, una empenta més… sento un “xof” i ja es tot fora! Entràvem a la sala de dilatació-part tot just a les 21h, i un quart d’hora després el nostre fill ja era als meus braços!
No m’ho esperava pas que neixes el dia 12… I un cop a l’hospital tot ha anat tan ràpid!!
La Carmen es preocupa una mica, em diu que no pot deixar bategar gaire el cordó perquè el petit també ha fet molt esforç, ha sortit amb dues voltes de cordó i el troba blau i bastant hipotònic… Però inmediatament estem pell amb pell, a terra, on he parit. Jo el veig bé, donant-li escalfor, i em sento plena d’energia tot i l’esforç del part, ja no hi ha gens de dolor i el cos s’ha recuperat casi a l’instant, ara ja no tinc fred, estic acalorada.
Venen els pediatres, però revisen al nen sobre meu, sense separar-lo de mi, mentre encara sóc a terra. Tot està bé!!
Estem uns 10 minuts més a terra, olorant-nos, coneixent-nos, abraçats. Pujo a la camilla, jo sola, per a que em revisin.
Surt la placenta, i que gran… Quina sensació sentir-la sortir! Aquí tot just m’han posat oxitocina, per protocol, però ja estava informada que ho farien i m’ho tornen a explicar, jo ho accepto.
La Carmen ens ensenya i explica la placenta molt didàcticament.
Em revisa i em diu que tinc un petit “desgarro”. M’ha de posar tres punts i per fer-ho cal anestesia local.
M’ho explica tot, en tot moment.
Em sento feliç, respectada i informada, aquesta llevadora és un sol, quina sort hem tingut!
Un cop acaba em netegen i ens deixen a la sala molta estona als tres sols, amb una llum molt tènue.
Tinc molta gana!!! La Carmen ens porta un suc de poma fresquet, un per mi i un pel meu company.
La sala de part natural és molt agradable, gran i amplia, ara puc veure-la millor. Sempre havia pensat que usaria la banyera si tenia l’oportunitat, però una altra cosa que és diferent al que imagines… Tot i que m’hagués agradat gaudir més de la sala, a l’habitació vaig estar tranquil·la i en cap moment em va venir de gust banyar-me o dutxar-me, ho vaig pensar, però el meu cos no m’ho demanava, al contrari, jo volia estar dreta o cap al final, de quatre potes a terra, no volia res més.
Tampoc hagués pensat mai parir de quatre potes a terra, sempre m’imaginava asseguda a la cadira de part i agafada de les “lianes”… Però el cos mana en aquests moments i pots fer coses que ni t’imaginaves!
No sé si és l’habitual, però estem unes dues hores i mitja a la sala després del part, i en cap moment separen al petit de mi, ni per pesar-lo, ni per posar-li bolquer. Ell sol troba el pit i comença l’alletament.
Em sento molt bé després del part, per pujar a l’habitació en cadira de rodes puc baixar de la camilla per seure a la cadira sola, amb el petit a sobre. Prèviament la Carmen m’ajuda a posar-me una bata neta, sense separar al petit de mi.
Ens despedim de la Carmen amb petons. Hem estat poca estona junts, però molt intensa i estic molt contenta d’haver-la tingut al nostre costat, m’ha donat confiança i tranquil·litat i m’he sentit molt respectada. Si em llegeixes: gràcies Carmen!!
I moltíssimes gràcies al meu company, per l’escalfor, per subjectar-me durant les contraccions, per acariciar-me les lumbars, per les paraules d’ànim a cau d’orella i per estar atent a que ens respectesin en tot moment. Em vas donar moltes forces, energia i bon rotllo!
El petit i jo no ens separem fins l’habitació, on el pesen i vesteixen al meu costat mentre jo sopo, deu ser casi mitja nit i m’han portat sopar. El devoro mentre vesteixen el petit i ja tornem a estar abraçats.
Totes les cures i probes q fan al petit són a l’habitació, amb nosaltres al costat.
A planta mostren molt interès en com evoluciona la lactància i també m’ajuden amb la posició al mamar per evitar que una clivella vagi a més.
En resum, un part respectat que m’ha fet sentir forta, capaç, empoderada, respectada i molt, molt feliç de com ha anat tot. Sentiments que no vaig tenir en el primer part.
