El meu petit està bé, i jo també. Però el dia del part vam viure una situació lamentable que encara avui recordo amb una barreja incandescent de tristor i ràbia. El que hauria pogut ser un part preciós, perfecte com molts d’altres, va acabar sent un part accidentat, amb uns moments de molta, moltíssima por. Por per ell, pel meu bebè. I tot plegat sense motius intrínsecs; només per haver-nos topat amb una infermera al triatge d’urgències que millor estaria fent una altra feina.
Aquí us deixo la queixa que hem tramitat a l’Hospital Santa Caterina de Salt. Llegint-la us fareu una idea del que vam viure.
——————————
M’adreço a vostès per mitjà d’aquest escrit per tal de presentar una queixa formal, de la qual m’agradaria obtenir-ne una resposta, que fa referència al tracte rebut a urgències d’aquest hospital el dia que hi vaig venir per parir.
Va ser el dia 21 de maig d’enguany, ara fa dos mesos i escaig, de matinada. A casa meva, vaig passar de tenir contraccions cada mitja hora a tenir-les gairebé empalmades molt de sobte, i en aquell moment vam engegar la marxa cap aquest centre, per parir amb garanties sanitàries.
Vam arribar, el meu marit i jo, quan jo ja estava molt apurada; la meva cara pagava, però per si no n’hi havia prou amb la meva cara, vaig ser explícita també amb les paraules. A la noia del mostrador li vaig dir «hola, estic de part, he de parir ja!», i em va respondre correctament que passés a la primera saleta i que ja em cridarien. Gairebé no podia caminar del dolor que tenia, vam anar a la saleta i el meu marit va seure. Jo no, no podia seure, em vaig quedar dreta amb el cap arrepenjat al meu avantbraç de cares a una paret. Tenia les contraccions empalmades.
De fons em va semblar sentir que el meu marit volia dir alguna cosa. Vaig aixecar el cap i a la porta de la saleta, amb una espatlla arrepenjada a la paret, una cama creuant davant de l’altra amb el peu de puntes i uns papers a les mans (suposo que eren les etiquetes amb les meves dades), vaig veure una noia amb una actitud de gairebé fotre’s-en que em va dir «t’estic esperant…»
Jo no cridava però, amb els meus gestos i les meves ganyotes, crec que es feia evident el que passava. Un cop més, però, vaig ser explícita amb les paraules també, i li vaig dir «no puc esperar, he de parir ja, tinc el cap aquí» i mentre li deia «aquí», feia èmfasi al fet que l’altra mà, la que no m’havia fet de coixí mentre esperava, la tenia entre les cames, com si instintivament volgués tapar per evitar que el meu bebè sortís allà mateix.
Indescriptible, l’actitud de la noia. Ho intentaré.
Per començar, em va dir, donant per fet que jo m’estava equivocant i que ella sabia millor que jo el que em passava, i amb un to d’allò més condescendent, allargant les paraules fent durar les vocals, com si parlés a una criatura «bueno, primer t’hem de mirar, passa aquí un moment» assenyalant el que suposo que és el quarto de triatge. Jo vaig insistir «no no no! He d’anar ja a parir perquè estic a punt!»
Llavors ella, mirant cap al meu marit com si jo no fos capaç de contestar, o com si jo no fos prou digne de crèdit, li va preguntar «què, és el primer?» i ell va contestar-li «no no, és el tercer!»; i ella, malgrat que va dir «ah! bé! així potser sí que haurem de córrer!» la seva actitud no va variar en absolut, crec que ho deia amb ironia.
Només traspassar la porta de la saleta on ens va indicar que havíem d’anar, suposo que el quarto de triatge, jo li vaig insistir «tinc el cap del nen aquí, i jo he d’apretar ja! no puc parar-ho! si us plau!»; ella em mirava allà davant meu palplantada i amb cara d’incredulitat mentre jo li anava repetint entre respiracions que el nen estava a punt de néixer. Finalment va contestar «bueno, vaig a buscar una cadira»; jo li vaig dir molt explícitament «no marxis que ja vol sortir el cap!» però ella va marxar. La noia, que suposo que era infermera, va marxar amb una gran parsimònia desidiosa a buscar una cadira; o a no ser-hi, perquè això és el que va passar, que no hi va ser.
Perquè inevitablement el meu cos estava apretant i jo no podia evitar els espoderaments que van fer que el cap del bebè sortís allà, a la porta de la sala de triatge del vostre hospital, on ens trobàvem sols els tres, el meu marit perplex, el meu bebè i jo. Jo estava a peu dret.
I com que no hi havia ningú del personal sanitari allà, -bé, és que no hi havia ningú-, no vam saber què fer; jo em vaig baixar la roba que duia per tal que el bebè no s’ofegués (va ser un acte reflex) i això va fer que acabés de sortir de cos sencer, caient de sobte a terra! Si! Va caure a terra, des d’allà dalt! A un terra que vés a saber si estava net o estava brut…
Just llavors va aparèixer el que suposo que era un camiller, es va quedar igual de perplex que el meu marit i va cridar «ei! que és veritat! que ha sortit el bebè!» (això no sé ben bé a què responia, probablement es va creuar amb la infermera que anava a buscar la cadira i ella li va dir quelcom). I va arribar més personal, unes cinc o sis persones en total, inclosa la noia del triatge.
Amb tot això, el nen de terra el vaig agafar jo; com que m’havia passat per darrera la roba (unes malles i les calcetes) i el vaig agafar per davant, no em podia posar dreta perquè el cordó no era prou llarg, naturalment; vaig demanar unes vuit vegades que algú em tallés la roba si us plau! Que podria incorporar-me! Però no! Això tampoc! Jo allà a la porta de la sala de triatge, amb el nen a coll però l’esquena ajupida perquè si m’incorporava massa el cordó umbilical em recordava que encara tenia la placenta dins amb una tibada…
No crec que triguessin gaire, però en aquell moment em va semblar que sí, a arribar les llevadores. Crec que eren dues, una es va fer càrrec de mi i em va portar a la sala de parts per acabar el procés (treure la placenta i suturar, bàsicament) i explorar el petit (el que més m’angoixava, és clar).
Escrivint aquestes paraules estic plorant, i vull que ho sàpiguen. De fet encara ploro quan hi penso. El meu petit va anar a terra al néixer perquè aquella noia no va creure el que li deia. Perquè segurament hauria preferit seguir tranquil·lament fent el que estigués fent, i no haver estat interrompuda a les quatre de la matinada per una partera que es pensava que anava de part i potser encara li faltaven vuit hores per parir. Oi? Doncs a mi m’agradaria dir-li a aquesta noia que si m’haguessin faltat vuit hores per parir, si aquest hagués estat el cas, m’hauria estat equivocant de bona fe, i hauria merescut igualment una mica més d’empatia per part seva i, sobretot, una atenció més professional. Però no va ser aquest el cas. I el meu bebè va caure a terra al néixer. Per culpa seva. Perquè s’hauria d’haver afanyat a avisar les llevadores, perquè no m’hauria d’haver deixat sola, i perquè m’hauria d’haver ajudat mentre no arribaven les llevadores.
Suposo que per a ella no va ser res extraordinari. Durant les més de trenta hores que vam estar ingressats no va venir a veure’ns. A mi m’hauria ajudat, la veritat, que hagués vingut i m’hagués dit, per exemple, «ostres, noia, em sap greu», tan fàcil com això, però tampoc!
També voldria fer palès que un cop en mans de l’equip d’obstetrícia el tracte va ser respectuós i correcte. Igual que a planta. Clar que no n’hi ha prou per evitar que jo em penedeixi d’haver sol·licitat venir al vostre hospital a parir. A més, malgrat la correcció, hi vaig trobar mancances, que per sí soles no generarien aquesta queixa, però que, ja posats, em plau de fer-los-les saber. Vaig trobar a faltar que algú em mirés als ulls i em digués «Com estàs? Com et sents? Ha sigut traumàtic, imagino, el moment del part, oi? Vols que en parlem?». Vaig trobar a faltar que es miressin bé el meu nadó, o almenys, que em diguessin perquè no calia mirar-lo més, si havia caigut a terra des de l’alçada en la que neixen els bebès quan la mare pareix dreta; no sé perquè el pediatre el va veure quan ja feia unes hores que havia nascut, i gràcies a una infermera que ho va sol·licitar, si no, hauria trigat més. I vaig trobar a faltar que, ja que la noia responsable no es va venir a disculpar, algú en nom del centre ho fés, perquè no és normal ni és acceptable que una dona vagi a un hospital per parir i acabi parint sola, en la sala de triatge, caient-se-li el bebè a terra; després d’haver estat uns minuts intentant convèncer una infermera que la cosa va de debò, i demanant-li si us plau que necessita parir ja!
