L’Èlia va néixer el 17 de juliol de 2010. Quatre dies després de la DPP em trobava força malament, com enfebrada. Estava agobiada, i vam decidir anar a dinar al riu. Mentre dinàvem amb en Jordi, els meus pares i una germana, jo no podia ni seure, em trobava fatal. No tenia contraccions, però em feia mal tota la panxa. Vaig anar a fer un pipí darrere uns arbres, i vaig trencar aigües, eren verdes, pastoses, horribles.
Vaig trucar a la meva llevadora, l’Ester, que estava de vacances, i em va dir que anéssim directes a l’hospital. De seguida van començar les contraccions, molt fortes i freqüents (2-3 minuts). Vam recollir-ho tot ràpidament, vam passar per casa a buscar la bossa, que ja teníem a punt. No tenia gens de por ni sensació de perill, per fi estava de part! Estava radiant, molt contenta, tot i el dolor.
A les 3 del migdia arribàvem a l’hospital (St Joan de Déu de Manresa). Vaig pujar a planta pel meu propi peu, i em van fer passar de seguida. Era dissabte, i tot estava força tranquil. Es va presentar la llevadora, i em va prendre una mostra de les aigües. Em va dir que al ser verdes trencaria la bossa, i va sortir molt més líquid. Va auscultar el cor de la nena, i de seguida va avisar a una ginecòloga, i van comprovar que la nena tenia taquicàrdies amb cada contracció.
Em van dir que em portaven a sala de parts, i que quan s’estabilitzés tot ja em passarien a una habitació per fer la dilatació tranquil•la (sabien que m’havia acollit al protocol de part natural, i portava el pla de part). Però em van fer estirar i posar els monitors, i aquí va començar el malson, o la “baixada accelerada dels núvols”. Les contraccions estirada es feien insuportables, em volia aixecar, però em deien que no, que les corretges no funcionarien, i que necessitaven controlar la nena.
Feien mooolt més mal que abans, jo no estava preparada per allò. I els registres pitaven per les taquicàrdies, i jo m’anava angoixant. Va començar a entrar gent, que no es presentaven, em van treure sang, em van posar una via amb l’antibiòtic per l’estreptococ positiu, i em van posar el termòmetre. Tenia febre, unes dècimes. Mal senyal. Em van fer la prova del pH tres vegades (punxen el caparró de la nena per saber el nivell d’oxigen que li arriba), sense ni comprovar si tenia una contracció en aquell moment (una gine es va endur un bon cop de peu!). Així vaig passar les dues hores més llargues de la meva vida.
Poc abans de les 6 de la tarda, veient que la cosa no s’estabilitzava i que jo només estava de 2 cm des que havia arribat, o sigui dilatació zero, i que el pH cada vegada era pitjor, van decidir fer cessària. M’ho va comunicar una gine molt amable, amb tot l’amor i comprensió del món. I jo, que en aquell moment ja m’havia rendit, volia que aquella angoixa s’acabés, que la nena deixés de patir, volia deixar d’estar en aquella horrible sala de parts, amb tanta gent, amb tant dolor. Vaig agrair la notícia de la cessària, tot i que em vaig posar a plorar. En certa manera, tot havia anat molt ràpid, i no em podia creure que allò m’estigués passant a mi. Eren les 6 de la tarda.
Mentre em feien la cessària (em van punxar la raquídia, ja que no portava epidural, és l’anestèsia per les cessàries urgents), vaig tenir una llevadora resident que em va animar moltíssim, era molt dolça, i de fet, era la única que es dirigia a mi (la resta parlava de l’arrossada que farien l’endemà). Ella va saber trobar les paraules que em reconfortaven. Evidentment hagués preferit tenir a en Jordi al meu costat, però la veritat és que vaig agrair moltíssim el seu suport.
Van treure l’Èlia, i em van dir “enhorabona, mare!”, però no me la van ni ensenyar. Al cap d’uns segons, que se’m van fer eterns, la vaig sentir plorar, i vaig sentir una felicitat indescriptible. Tot està bé, tranquil•la, em deien, i jo m’ho vaig creure, m’ho vaig voler creure. En Jordi era a l’habitació del costat, va veure com sortia, l’estat el que va sortir, i diu que va patir, no feia gaire bona pinta (tot i que no havia vist mai un nadó acabat de néixer). Se la van endur a neonats, amb en Jordi. A mi em van cosir i em van portar a rehabilitació, sabia que m’hi estaria una estona.
Al cap de mitja hora l’anestesista em va dir que ja em podien pujar a planta que estava responent molt bé. Però no em van pujar fins a les 9 del vespre, perquè no hi havia camillers. Bé, paciència i bon humor. Estava estranyament resignada. Quan vaig arribar a l’habitació esperava trobar-hi la nena i en Jordi, però em vaig trobar en Jordi sol, i tota la meva família esperant al passadís. Em van explicar que la nena estava en observació perquè hi havia indicis d’infecció, i que segurament estaria tota la nit a neonats.
No m’ho podia creure…. Una infermera em va dir que dormís, que ja la veuria l’endemà. Mare meva! Si jo encara no l’havia vist!! I aquella dona volia que dormís!! Vaig insistir molt, i em van dir que em portarien una cadira de rodes, i que em faria molt mal. M’era igual, hi hagués anat arrossegant-me, i així els hi vaig dir. Era la meva filla, per favor!!! Llavors algun il•luminat va dir que si volien, els familiars podien passar a veure la nena a neonats. Em van mirar, demanant-me permís, i jo, que estava massa vulnerable i se me’n fotia tot tres pepinos excepte la meva filla, els hi vaig dir que sí. I així va ser com tothom va veure la meva filla abans que jo….
A les 12 de la nit em van portar la cadira i em van dur a neonats (per sort era la porta del costat, mare meva quin mal!!). I allà, soleta en una incubadora, la vaig veure, la meva nena. Aquell moment va ser indescriptible, el tindré guardat a la retina per sempre més. Tant que havia pensat com seria la meva filla, i era evident, només podia ser així! Era ella, va ser com un coneixement-retrobament! La van treure de la incubadora (tot i que només hi era per observació, havia pesat 3,710 gr), i va començar a plorar amb molt geni. Però la vaig agafar jo, i va callar de cop.
Llavors els que ploràvem vam ser en Jordi i jo… Es va enganxar al pit de seguida, i vaig saber que allò duraria molt de temps, que no li negaria mai el contacte, ni l’accés al pit. Mai! Ens van deixar una horeta amb la nena, i vam anar a dormir. Jo vaig dormir poc, molt poc, i a les 3 i a les 6 del matí en Jordi va anar a neonats a donar-li el biberó (que ella devorava). La política de l’hospital era: només mare i pare, cada 3 hores (a les 3, 6, 9…) durant una hora. Visites externes de familiars, des de fora el vidre, i mitja horeta a les 3 de la tarda.
Ja no recordo gaire res de la cronologia de tot plegat. Els meus bioritmes funcionaven cada 3 hores. Era una zombie la resta del temps, i m’activava poc abans d’entrar a neonats. Vivia per aquella hora cada 3 hores. En Jordi era el meu cervell: parlava amb metges i infermeres, i llavors m’ho “traduïa”. El diagnòstic va ser infecció per estreptococ (n’hi havia al cos de l’Èlia, i a la bossa d’aigües). S’havia d’estar una setmana o deu dies fent una tanda d’antibiòtic, fins que no sé quin paràmetre baixés.
La vida a l’habitació era dura. La primera nit vaig estar sola, després va venir una mare i el seu fill, estaven junts i feliços. I nosaltres no. Va ser molt dur.
A les 40 hores justes del naixement vaig tenir la pujada de la llet, acompanyada de febre i una ingurgitació bestial. Les infermeres de neonats em van donar bons consells, i tot i que em feia mal, estava molt contenta de poder oferir “tot allò!!” a la meva nena, que menjava molt i li encantava. La Lactània Materna em va salvar. EM feia sentir mare de debò, em feia sentir “útil”, només ho podia fer jo.
A les 72 hores del part, em van donar l’alta de l’hospital. Com que era al vespre, pensava que potser em deixarien quedar aquella nit, però anaven curts de llits. A les 9 del vespre vam entrar i vam estar amb l’Èlia aquella hora tan intensa. Li vam explicar que la necessitàvem, i l’estimàvem molt, però que havíem de marxar. Vaig plorar molt, molt. Trabar-te fora de l’hospital, a tres dies d’haver estat operada, d’haer estat mare, sense tenir la meva filla amb mi, i havent de fer 30 km per arribar a casa a dormir… uf!!
No podia parar de plorar, de fet ho vaig fer quan em vaig quedar adormida d’esgotament al meu llit. Aquella nit vaig dormir, poques hores però molt profitoses. Em vaig treure llet a les 3 i a les 6 del matí, i vaig descansar en un llit decent, el meu llit. I al matí, quan em vaig despertar, era una persona nova. Crec que vaig agafar el toro per les banyes, i vaig entendre que les coses eren com eren, i que no em serviria de res lamentar-me i passant el “dol” en aquell moment. Ja ho faria més endavant, ara la meva filla em necessitava en plena forma!.
I així vam passar els 6 dies que envara van trigar a donar-li l’alta, anant a dormir a casa i passant-nos a l’hospital tot el dia. Passant les hores entre visita i visita al bar, passejant o deambulant per l’hospital. Aquesta activitat em va anar molt bé per recuperar-me de la cessària. Sembla contradictori, però el fet de caminar tant, i moure’m de manera obligada, va fer que la recuperació fos ràpida. Aquells dies em van canviar la perspectiva del que havia viscut.
A neonats, l’Èlia responia molt bé al tractament. Tenia bon aspecte, molt bon pes, mamava genial i ja estava en un llitet en lloc de la incubadora. La majoria dels nadons d’allà no podien dir el mateix… Vaig aprendre d’aquells pares i mares que portaven un mes a l’hospital, i encara els en quedava un altre per poder estar amb els seus fills les 24 hores. Això nostre, tot i que teníem el dret de plorar-ho, no era res!
I el dia que ens van donar l’alta, simplement vam agafar la nena a coll, i vam marxar! Ningú ens podia esborrar el somriure de la cara. Aquell dia va ser dels més feliços de la meva vida, sinó el que més!
Nota: La infecció per estreptococ va passar la bossa d’aigües i va infectar la nena, cosa que no és habitual. El dia que havia complert les 40 setmanes, em van fer un tacte molt dolorós, vaig sagnar una mica i tot. Des de llavors cada cop em vaig anar trobant pitjor, fins al moment de trencar aigües, que la infecció ja hi era “de feia dies”. No es pot afirmar categòricament que fos degut al tacte, però jo ho tinc clar. No em penso baixar les calces mai més si no estic de part i no és estrictament necessari!!
INFORMACIÓ SOBRE ESTREPTOCOC AQUÍ
