04.03.17
Part a l’Hospital Universitari Mútua de Terrassa a les 40,6 setmanes de gestació.
Vaig començar l’embaràs súper il·lusionada, el part no em feia por en tenia ganes i me l’imaginava molt. Però, volent aprofitar les avantatges de tenir un seguro privat vaig decidir fer el control per privat, ja que al meu CAP tots els controls i proves els deriven a l’Hospital de Terrassa, i per la comoditat de no haver d’agafar transport vaig prendre aquesta decisió.
No tenia ginecòleg privat (mai havia fet servir el seguro) i vaig trucar i el primer que em van dir ja em semblava bé, perquè la meva intenció era fer els controls amb ell i el dia del part presentar-me allà i fer el part per públic i aprofitar els avantatges del seguro per a tenir habitació individual.
A la primera visita em va prohibir menjar de tot, i ja van començar les pressions amb el pes, jo sempre he tingut sobrepès, i això m’agobiava una mica però jo sabia que m’estava alimentant bé i sanament, així que vinga va, no serà tant dur. Van anar passant les setmanes i tot anava bé. A l’ecografia de les 20s ja m’avisen de que la nena ve gran, jo medeixo 1,72 i el meu marit 1,85 i venim de famílies grans, no és d’extranyar però vinga ja tenim una altre pressió. Passen unes quantes setmanes més i ens plantem a les 37 o 38, de nou una eco i surt la paraula: bebè macrosomic. Jo no m’espanto, jo mateixa vaig pesar 4,250kg.
Començo amb prodroms, molts! Cada nit contraccions i més contraccions, que només s’aturen a les 5-6 del matí sota una dutxa ben calenta, vaig esgotada i cada dia temo més les nits. Monitors: zero contraccions.
Control setmana 39 (finals de febrer) i em deixa caure que “Jo cada mes faig una mitjana de 15 parts, doncs aquest només en porto 7, us esteu retrassant molt”. Mira el registre de monitors, revisa els percentils de la criatura (pes estimat de més de 4kg) i m’explica que hi ha un test on s’ha de treure 13 punts per a poder tenir un bon part i jo trec una puntuació de 0 (més tard investigant he vist que es tractava del test de Bishop, una puta merda de test i perdoneu-me l’expressió) i que per tant el més lògic seria programar una inducció o una cesària, que per les mides del bebè està indicada i que les induccions molt sovint acaben en cesària, per tant si m’ho vull estalviar ja puc signar. Jo amb ulls com plats i nerviosa com mai, no volia aquest final ni de conya li dic que gràcies per la informació però que prefereixo esperar uns dies més, ell em diu que d’acord i que demani visita per al cap d’una setmana, agafo l’hora però pensant que no m’hi presentaria pas i que ja tenia súper clar que si em posava de part a aquest Sr no l’avisava ni borratxa. No m’hi presento. Passo uns dies de molts nervis, molta pressió exterior, molt cansament xq els prodroms no paren, moltíssima cremor no puc menjar en tot el dia només tolero esmorzar…
La nit del dijous 2 de març vaig a dormir i cap a les 00:30h noto com un “crec” a la panxa, m’aixeco i “he trencat aigües!” i tants prodroms les setmanes anteriors i ni una contracció. Decideixo passar les hores, em faig una dutxa, torno a dormir i amb la parella decidim que al matí anirem a l’hospital. Quan em desperto com que em segueixo trobant bé i la nena es mou perfectament i tot va bé, decideixo anar a fer la ultima reunió de feina (vida de l’autònoma) xq sé que sinó no sé quan la podré fer! Així que cap a les 11h ens presentem a urgències, explico a una llevadora que he tencat aigües fa unes 11h però que no tinc contraccions (primera cara rara) em fan passar i mentre estem a un passadís on ens fan posar uns peücs, el meu marit que està ajupit s’aixeca i es troba de cara amb EL ginecòleg i ja sento que diu “Què hi feu aquí?” Em vull morir, en realitat vull sortir corrents però em quedo totalment bloquejada i com si fos una nena petita que han enganxat fent una malifeta em surten aquestes paraules confessant “Aquesta nit he trencat aigües” La seva cara de cop és un poema. Passem a una sala i em comença a caure la bronca de la meva malifeta “Què t’has pensat esperant tant? Saps que pots haver causat la mort del fetus? Saps que una pèrdua de líquid pot ocasionar una descompressió i aixafar el cordó i que ella quedi sense oxigen? Saps que pots causar-li una infecció irreversible?” va ser l’únic moment en que vaig ser forta i vaig dir que estava molt segura del que havia fet i que la nena la notava com sempre i tal i qual, tot i així quan ens van deixar sols vaig començar a plorar molt i recordo dir “Òstia puta! És que tinc poders però en la meva puta contra!” Vam riure i ens vam animar una mica. Total que “pactem” començar una inducció amb prostaglandines i dosis d’antibiòtic pel risc d’infecció per bossa trencada. EL ginecòleg acaba la guàrdia en aquell moment però no deixarà escapar un part o cesària i els seus ingressos (en la seva explicació diu que si en 12h no he parit serà el més provable que passi) i jo no em veig prou forta per fer-lo fora i que em deixi en pau. Des de fora pot semblar molt fàcil, però jo en el moment de veure’l vaig perdre tots els poders, vaig perdre tot el que havia llegit, vaig deixar que em passes per sobre i no vaig saber transmetre a la meva parella la necessitat de fer complir això. Fa més de 10 mesos d’aquell dia i encara no ho tinc paït.
Total que després de 3 dosis cap a les 23h les contraccions son molt seguides i molt llargues, em porten a sala de parts i m’enxufen oxitocina a saco (paraules de la llevadora: per agilitzar, això que quan em fa un tacte ja estic de 5) i aquí jo ja flipo, pretenen que estigui dalt d’un llit estirada!!! Passo de les normes de la llevadora (he de dir que per mala sort tampoc no connectem GENS) i em poso d’empeus, “oh que bé!” Però a les dues hores jo no tinc ni temps per respirar entre contraccions i demano l’epidural. I aquí ve un moment terrorífic en el meu part, la via que m’havien posat a l’esquerra no funciona (Normal! Sóc esquerrana i havia demanat que fos a la dreta xq sabia que la faria malbé!) i la infermera i llevadora decideixen punxar-me dues noves vies una a cada ma, mentre l’anestesista m’està punxant a l’esquena i mentre les contraccions no paren. I cada una amb ordres diferents “Tanca la ma” “Estira el braç” “Arqueja l’esquena” “No et moguis” “T’estàs movent i pot acabar molt malament!” “Veus ara he de punxar de nou xq aquesta vena no val” (Resultat: 3 punxades a la mà esquerra, 2 a la dreta i 2 vies!!!) La llevadora m’havia explicat que amb la epidural podria dormir i tot, i arribaria per l’expulsiu fantàstica. Total que als 30min d’haver-la posat pregunto “i quan notaré els efectes?” I em diuen que ja ho hauria d’estar notant, el dolor és exactament igual, això sí, la cama dreta no la noto per res, em cau literalment del llit i no me n’adono… fantàstic! A sobre no em puc posar de peu! (Ironia mode on) Torna a venir la simpàtica anestesista i tornem-hi, burxar per aquí i per allà, retira el catèter, ijecta més, i si abans la cama era suro ara és plom! Ni la noto, me la puc pessigar tant com vulgui que més igual això sí les contraccions igual que abans. Em diuen si vull que em tornin a punxar, ni boja! Gràcies! Amb el moment que m’han fet passar abans no em deixo tornar a torturar, però ja que està allà la llevadora li comento que noto el cap de la nena, em diu que impossible però que de totes maneres em mira. “Oh resulta que ja estàs en completa ara aviso al ginecòleg” i jo “De debò que no cal, ho podem acabar tu i jo, no cal que vingui” “L’he d’avisar” Total que entre que EL Sr es vesteix i ve, m’espero una hora amb ganes d’emputxar però sense poder fer-ho. Arriba es i em preparen, i em diu “Empeny” i primer comentari “No ho fas bé” miro el meu home i em diu “Ho fas perfecte tu pots i ets la millor” (just el que necessitava, desconnecto del ginecoleg, desconnecto de la llevadora que no m’ajuda gens i sóc JO) una emputxada i surt el cap. Al cap de dues o tres emputxades, quan la volia agafar jo, la infermera decideix posar-me un xeringasso de nosequè (crec que oxitocina) a la mà dreta (aprofitant que sóc un colador) total, que em deixa sense poder-la acabar de treure. 05:53h d’un preciós 4 de Març. Mai més em roben el MEU part i mai més em deixo trepitjar com aquell dia. També, mai més torno a fer seguiment per la privada, m’he sentit pressionada, jutjada i malalta, quan en realitat només estava embarassada.
Per cert, la meva filla va pesar 3,640kg i 51cm, no veig on està el macrosomic.
