RELAT DE PART – 22/12/2017 – Lluna – HSJD]
Crec que la història del part de la Lluna comença amb el naixement del seu germà Iago, una nit de lluna plena del març del 2015. Aquell part, inesperadament ràpid i natural, va despertar una part de mi que ni tan sols sabia que podia existir. La part més mamífera.
L’embaràs de la Lluna havia arribat a la setmana 39, amb el núvol fosc de la diabetis gestacional i la insulina, que emmarronaven els meus pensaments i la connexió amb el bebé.
El dia que complia les 39,1 vaig despertar amb el que després vaig saber que eren pròdroms. Vàries hores de contraccions lleugerament doloroses i constants que ens van fer anar (i tornar) a l’hospital. Em van fer un tacte, i estava de 2 cms i coll molt enrere. Només havia estat una falsa alarma. La resta del dia i l’endemà, tot va estar molt tranquil, tret de què vaig començar a perdre el tap mucós.
Precisament l’endemà tenia programada visita a HSJD. Van fer monitors, i ni una contracció. La visita a continuació amb el ginecòleg (alt risc, per la DG), va ser molt irritant. Em va dir que per protocol programarien una inducció a la setmana 40. “Per què?” “Perquè el bebè “pot” sortir gran”. “Doncs fem una ecografia i controlem, no?”. “I a més hi ha la insulina, que pot afectar el bebè”. “Perdoni, però si porto 3 mesos punxant-me insulina i mai ha estat un problema, perquè ho és ara?”
Vaig començar a preguntar riscos d’una i altra opció i va divagar amb coses absurdes, fins que va dir: “Doncs farem ecografia la setmana vinent i visita. I ara farem un control a veure com va tot”. “Un control vol dir un tacte? No, gràcies”.
Vaig sortir d’allà encesa de ràbia. Donant mil i un gràcies a tota la informació que he recollit en el grup de facebook de dona llum, que em va permetre defensar els meus drets, però molt ofesa per haver de lluitar per aquests i en un ambient hostil. Em vaig proposar que no li donaria ni l’opció de tornar-m’ho a plantejar! Jo intuïa que ja era qüestió d’hores i vaig pensar: xocolata calenta, caminar, relacions!
Amb la meva parella, aprofitant que teníem el gran a l’escoleta, vam fer dinar de nuvis al nostre restaurant favorit i vam anar a fer recados. Hauria d’haver anat a descansar, però em sentia activa. A la tarda, al sortir de recollir el peque vam anar a berenar xocolata calenta. “Amb molta canyella la meva!”.
Un cop a casa com tot estava tranquil, vam fer vida normal. Vaig estar ballant amb el Iago “Hakuna matata” com bojos al menjador, treient adrenalina. El peque va sopar abans, a mi la xocolata m’havia tret la gana. Quan el pare el va portar a dormir em vaig estirar al sofà.
I a les 21:00, al cap de 5 minuts d’estar estirada: PLOF! Vaig trencar la bossa en una mini-inundació. “Víctor, he trencat aigües!”. El gran s’acabava de dormir. Just a temps.
Vaig trucar de seguida a ma mare, que viu molt a prop i jo vaig aprofitar a dutxar-me. Em van agafar moltíssims calfreds, em vaig posar capes i capes de roba i vaig seure a la pilota mentre la meva parella anava a buscar el cotxe i venia ma mare. Vaig escalfar el saquet de llavors i de camí a l’hospital el portava a les lumbars. Camí cap HSJD (amb el poc trànsit de la nit en 15-20 minuts hi érem) vaig tenir un parell de contraccions, ja doloroses i allà vaig dir: “Aquestes sí que són les bones. Saltat aquest semàfor!”.
Sobre les 22:00 vam arribar a l’hospital, ens vam esperar uns 10 minuts a que ens fessin entrar al box d’urgències. Ja les contraccions començaven a ser força seguides. Em recolzava en la meva parella per deixar anar el pes del cos i respirar. La llevadora que ens va atendre al box, em va fer un tacte: “Estàs de 4-5 cms. Ho portes molt bé”. Em va preguntar si volia via, però com que m’havien de posar penicil·lina per l’estreptococ me la van posar. Em van posar monitors que em permetien estar dreta i moure’m lleugerament. No hagués pogut suportar-ho d’una altra manera. “No farem res (per accelerar el part) perquè d’aquí 4 hores t’hem de posar l’altra dosi d’antibiòtic”. Me la vaig quedar mirant fixament: “No et donarà temps. No em portes a l’habitació no? Porta’m a paritori”. Em va mirar i va assentir.
Vam anar cap a paritori, caminant perquè la cadira de rodes la veia inviable. En aquell moment em feien decidir entre dos paritoris un amb dutxa, més antic i un més nou, sense dutxa. Jo retorçant-me entre contracció i contracció vaig dir – “Tant és! Vull entrar ja!”. La Lídia, la que seria la meva llevadora en el part va pronunciar-se: “Jo decideixo per tu, aquest més nou”. La banyera descartada pel trencament de bossa.
La sala era agradable, llum tènue. Em van posar colxoneta a terra, un mirall, la cadira de parts, la pilota. Vaig anar provant diferents moviments i posicions, però el que m’anava millor a les contraccions era estar d’empeus, amb el cos reclinat a sobre del llit. El que més em molestava era la via, ja que no em permetia doblegar bé el canell.
La Lídia em deia que ens deixaria tranquils per anar fent, que si jo la necessitava li digués i es quedaria al meu costat. Va fer el que havia de fer. Ser respectuosa, amable, proposar alternatives, oferir sense obligar, preguntar-ho tot i intervenir el necessari.
No sé quanta estona va passar, tinc un núvol en aquell període de temps, però de seguida les contraccions que havia pogut anar controlant, es van fer incontrolables. Em semblava que m’havia de trencar per la meitat. Li vaig demanar a la Lídia que em fes un tacte. “Estàs de 9 cms, el coll una mica enrere. Encara queda una miqueta, quan tinguis ganes d’emputjar avisa’m. Torno de seguida”.
Dues contraccions després, ja ho vaig veure incontrolable. “Que vingui ja, vaig dir”. La meva parella: “Sí, ja està aquí la Lluna de seguida la veurem”. “No, que vingui la Lidia ja!”. Tenia ganes d’emputjar.
Vaig pujar al llit, de quatre grapes, la Lídia es va posar darrera meu i la meva parella davant, li agafava les mans. Ella m’anava posant gases amb aigua calentona, que alleujaven la sensació de coïssor. Durant la primera contracció de l’expulsiu, vaig perdre totalment el control i la confiança en el meu cos. Vaig començar a xisclar, a cridar a la meva nena que sortís ja, em vaig deixar emportar pel dolor, no connectava amb el part. El cap m’anava a mil i el mal m’aturava i no em deixava fluir. Vaig notar com sortia una mica el cap i tornava a entrar i això em va fer dubtar de mi.
Havia de deixar anar tota la meva racionalitat i deixar sortir, un altre cop, el meu instint més animal. La següent contracció vaig poder tornar a concentrar-me en el que estava passant al meu cos i a ser mamífera, a emputjar la meva nena fora. En un gest animal em vaig treure la bata i em vaig quedar nua, em bullia tot el cos. “Ja ha sortit el cap”. La frase que més estava desitjant sentir.
Vaig haver de preguntar a la meva parella: “És veritat?”. Jo no m’atrevia ni a mirar, ni a tocar, només concentrada en respirar. “Sí, ja té el cap fora!”. Quedava un esforç més, l’últim de tots, perquè sortissin les espatlles i la tindria amb mi. Ja no sentia el dolor, el dolor era part de mi. Vaig tornar a connectar amb ella i en la que seria la última empenta vaig notar com em relliscava per les cames. Per fi la tenia als meus braços, desitjada criatura, tant que l’havia cridat per què sortís i ara estava abraçant-la, en aquest costat del món. No van caldre punts i la placenta va sortir sola.
Eren les 23:27. 3,000 kg i 50 cms.
Benvinguda Lluna. Sens dubte, el món serà un lloc millor amb tu.
