Bona tarda a totes, per fi he tingut temps d’escriure el relat d’embaràs i part d’en Bernat, és una mica llarg, perdoneu!!!
L’embaràs d’en Bernat va arribar dos anys i mig després del naixement d’en Roc, un part induït a la setmana 41+3 sota la consigna de “possible envelliment de placenta”, a l’Hospital Quirón de Barcelona. Ara no escriuré sobre el procés del meu primer part, només us diré que va ser un part provocat amb oxitocina, una inducció fallida i que gràcies a Dona Llum i la informació que en aquell moment tenia ( molta menys que avui dia…) vaig negar-me a una cesària totalment innecessària i vaig demanar un trencament de bossa per tal de poder parir vaginalment, tot i les amenaces de les llevadores i la gine que em deien que era molt perillós perquè podia provocar un prolapse de cordó. Finalment i sota una cascada d’intervencions constant… Tactes, epidural, sondatge, ventosa i episiotomia…. Podríem resumir-ho en VO de manual. Va néixer en Roc, vaginalment. No va ser un naixement gens gaudit, no em sentia haver parit i aquesta vegada, després de 3 anys necessitava agafar les regnes de la situació. En un començament vaig tenir el dubte d’on faria el seguiment, ara ja no vivíem a Barcelona i com que pago una mútua privada, finalment vaig optar per a fer les ecos i les proves principals amb la ginecòloga de sempre. Tenia molt clar que allà no faria el part i ja li vaig dir d’entrada. He de reconèixer que em va costar molt decidir què feia, si únic seguiment, si doble… A la privada em van dir que si volia fer-ho a la pública endavant però que llavors no m’obririen fitxa… Vaig amagar-los que feia visites amb les llevadores del Cap perquè encara no tenia clar on pariria i si decidia anar a l’hospital d’Olot o al Santa Caterina, volia tenir-hi contacte. Van passar els mesos i vaig anar prenent decisions informades sobre les proves en l’embaràs, llegint-vos a vosaltres i he d’agrair especialment a la Laia Casadevall Castañél i a l’Imma Sarries per haver-me facilitat tot tipus d’informació veraç. Mentrestant tot sortia bé, en Bernat i jo estàvem perfectament. Arribada la setmana 20 i ja amb les coses més clares, vaig parlar amb en Ricard i li vaig comentar el que ja feia temps que sentia i no havia verbalitzat mai seriosament, necessitava parir jo, sense intervencions, sense vies ni tactes… Vaig dir-li: crec que el que realment vull és parir a casa! Anem a parlar amb la Marga Franch. Jo sabia que hi hauria un abans i un després de parlar amb Equip Mudra. Jo a la Marga ja la coneixia i sabia que em faria sentir segura i tranquila i era el que jo desitjava per sobre de tot. Llevat que la barrera més important era l’econòmica no volia que fos el motiu disuassori. I dit i fet, vam anar-hi a parlar i de tornada a casa, al cotxe, vam mirar-nos i vam dir que sí, que era l’opció que ens feia feliços. A partir d’aquí tot va anar rodat, seguiment amb les llevadores a casa. Un tracte de luxe, un tracte que hauria de ser digne de tota dona i que malauradament és només per una minoria que “ens ho podem/volem permetre”. I em vaig plantar a la setmana 41 sense ni adonar-me’n, amb el xip que en Bernat naixeria quan ell decidís. Però a partir de la 41 van sortir totes les pors, les inseguretats de si em posaria de part. Vaig decidir desconnectar del Cap perquè em posaven data per inducció, sumat als comentaris de la llevadora que em feia les corretges, als familiars i al meu subconscient que em traïa i em deia que potser sí que no em sabré posar de part, potser sí que sóc de les de “l’hormona lenta” ( comentari de la llevadora de la pública), potser sí que acabaré amb una inducció i parint altra vegada amb oxitocina sintètica… I passaven els dies 41+1,+2,+3,+4,+5,+6 i tot i les visites i la paciència infinita de la Marga i la Paloma Rodríguez Álvarez que em deien que elles sí que hi confiaven en el meu cos i en la capacitat d’en Bernat de néixer… Però jo seguia capficada, em sentia una absoluta principiant, era el primer cop que passava per aquí tot i haver tingut un fill abans. Meditava, passejava, cantava mantres, plorava… Tot el que se m’acudia per desbloquejar el part i només notava lleugeres molèsties que quan descansava desapareixien. Estava en fase prodròmica però no avançava… O això em semblava a mi. El matí de dimarts 30 de gener, a 41+6 havia de venir la Paloma a casa. En Ricard va portar en Roc a l’escola i em vaig dutxar, va ser una dutxa llarga i tenia lleugers dolorets, res que fos definitori però em sentia diferent, notava que la cosa s’acostava… Vaig posar-me música i cap a les 11 va arribar la Paloma. Jo li vaig tornar a dir que em trobava igual i em va proposar de fer un tacte. Al primer moment vaig dubtar perquè tenia por que em digués que estava verda com una col. Però ella em va animar dient-me que segurament hauria fet feina i vaig accedir. Tenia el coll esborrat a la meitat i molt tovet, molt favorable així que si començaven les contraccions, la cosa aniria molt fluida. Això em va deixar més tranquil·la. La Paloma em va recomanar fer acupuntura i a la mateixa tarda hi vaig anar. Ja de camí havia d’anar parant perquè tenia dolorets, no eren contraccions de part però eren molestes. Vaig fer la sessió d’acupuntura i vam quedar que si no m’havia posat de part que l’endemà hi tornés. Mentre caminava cap a casa veia la súper lluna de sang i pensava: A veure si ho culminem avui això, entre tot plegat i la lluna! Vam sopar, posar en Roc a dormir i jo estava súper tranquil·la, no tenia molèsties així que vaig anar a dormir. A la 1:30 em vaig despertar amb la sensació que se m’escapava el pipí. Vaig anar al lavabo i tenia les calcetes mullades, amb flux, però res de l’altre món. Vaig enviar un missatge a les llevadores però no em van contestar, tothom dormia i vaig pensar que no era res urgent, que demà ja ho llegirien si era el cas… Vaig caminar una mica per veure si seguia sortint líquid i res, vaig pensar que potser era el tap mucós. Vaig canviar-me les calces i a dormir altra vegada. Al cap de mitja hora, altra vegada i aquesta vegada ja vaig mullar més. Ara sí que veia clar que havia trencat aigües, vaig despertar en Ricard però li vaig dir que tranquil que seguís dormint, que trucava la Marga i ja veuríem. La Marga tota contenta em va animar, em va dir: Ho veus com arriba sempre l’hora! Que bé!! I com que no tenia contraccions vam decidir que tornàvem a dormir a veure si la cosa s’activava. Estirada al llit no podia dormir de l’emoció i al cap d’una estona van començar les contraccions, cada 8 minuts, regulars i duraven un minut. Ho estava gaudint, veure com el meu cos estava en pilot automàtic i jo no havia de fer res, només acompanyar el dolor i després relaxar-me. Al cap d’una horeta, cap a les 3:30 ja no podia estar estirada i em vaig aixecar. Vaig avisar en Ricard i li vaig dir que m’aixecava i em movia que tenia contraccions però que ja l’avisaria quan fossin més fortes. I ell va seguir dormint tan feliç. Vaig posar-me música, la pilota i em vaig concentrar en les contraccions que cada vegada eren més intenses. Vaig pensar: vull posar espelmes, hem de posar un protector al sofà-llit, la piscina… I quan em volia aixecar ja no podia fer ni dues passes, em venia una altra contracció. Com vaig poder vaig anar a despertar en Ricard a l’habitació i li vaig dir que s’activés que jo ja no arribava als llocs. Aquí ja va començar a ser tot molt ràpid i intens. Ell només seguia les meves instruccions: posa’m el CD dels mantres, fes el llit, porta’m aigua, uns mitjons… I així fins que de quatre potes sobre el sofà llit ja no em podia moure i estava totalment concentrada en les contraccions que se m’enduien i em paralitzaven tot el cos. A les 4:22 vaig dir-li que truqués a la Marga, les contraccions eren cada 5 minuts i força doloroses. Ella ens va dir que quan volguéssim vindria, que si volíem ara mateix o si preferíem esperar una mica més. Vaig dir-li que podia aguantar i que m’esperava una mica, però al cap de mitja hora, cap a les 5 ja la vam trucar perquè vingués. Es va activar i ens va dir que trigaria uns 40 minuts, que si vèiem que les contraccions eren més seguides que aviséssim a la Paloma. Però la veritat que jo estava tan concentrada i tan abduïda que no vaig dir res en tota l’estona, pràcticament ni recordo el temps que va passar i en Ricard en veure que jo estava tan tranquil·la, tot i el dolor no va creure necessari trucar a la Paloma encara. La Marga va arribar a les 6 i mentre pujava les escales ja sentia com jo empenyia. En Bernat estava baixant per la pelvis. Quan va arribar em vaig sentir feliç, em va saludar, em va dir que ho feia molt bé i que si estava contenta, jo com podia li vaig dir que sí, però que feia mal… Mentre ella i en Ricard feien tots els preparatius, jo seguia en el meu món, els veia en un tercer pla, els sentia però lluny. Dubtaven si inflar la piscina, finalment van decidir inflar-la. He de dir que el soroll del motor del generador em va molestar força, vaig pensar: Despertaran en Roc! Però no tenia forces per dir res, només per aguantar i seguir fent la cima… La Marga m’observava sense dir res. Jo tampoc deia res, només vocalitzava i empenyia, de quatre potes i a cada contracció abraçava una manta, m’hi recolzava fins a la següent contracció. He de dir que aquí ja no notava alleujament entre contraccions, el dolor era constant i en un moment determinat vaig notar com en Bernat girava, vaig al·lucinar amb la sensació. No volia dir res, no volia vocalitzar un NO PUC, estava molt conscienciada que havia de poder, i sí vaig poder, i tant que vaig poder!! Vaig sentir que ella i en Ricard parlaven i la Marga li deia: para el motor, no arribem! Aquí em vaig emocionar, ja està!! Ja queda poc! I vaig començar a notar les ganes de fer caca, cada vegada més intenses. Era com un impuls, una força superior, notava el cap d’en Bernat com baixava i pujava, com feia el tobogan. La Marga escoltava el batec, quan en Bernat baixava el batec descendia i quan pujava es recuperava molt bé. Ens ho va comentar i ens va dir si ho sentíem… Vaig fer unes 3-4 contraccions més i el cap es va quedar a baix. Vaig notar l’anell de foc un moment, aquí ja ho recordo tot a càmera ràpida. La Marga em va dir, Laia has d’empényer, vull que surti a la propera contracció. No sento en Bernat. Aquí va ser molt intens, vaig fer força molt, molt i molt, el cap continuava coronant però no sortia i la Marga em va dir: Laia he de tallar-te una mica, ho sento, vull que surti ja. No sé si li vaig contestar o no, el cas és que li vaig dir endavant, de pensament almenys. Em va punxar lidocaïna i em va fer un tall mentre jo empenyia com si no hi hagués demà. Tant que fins i tot em vaig posar de dreta, vaig passar de quatre grapes a “cuclilles” i em va semblar que tenia forces per enfilar-me literalment per la paret. Al cap d’uns segons va sortir en Bernat, en una sensació de descompressió, com aquell que obre una ampolla de cava… Plup! Jo encara d’esquenes vaig sentir com la Marga em deia que duia una volta de cordó estreta i que estava molt cansat. Me’l va donar un segon i em vaig girar. Jo estava en xoc, acabava de parir! En Bernat va sortir hipotònic i cansat, li va costar respirar de seguida. Va necessitar uns minuts de reanimació, la Marga li fregava l’esquena, jo només sentia ella i en Ricard que deien: vinga Bernat, vinga nano! El vaig agafar un moment i li vaig fer un massatge cardíac (us podeu imaginar què fa l’instint de mamífera en aquell moment??) La Marga em va dir: Tranquil·la, té un bon batec, només necessita començar a respirar bé. El va posar al meu costat i li va fer una ventilació amb un ambú i un boca a boca, aquí ja va començar a fer sorollets i a arrencar el plor. Me’l va posar de seguida a sobre, ens vam estirar i aquí ja ens vam enamorar. Tot estava bé! Al cap de poc va arribar la Paloma que s’ho va perdre tot… El cordó va deixar de bategar al cap de 15 minuts, la placenta va sortir al cap de mitja hora. En Bernat havia nascut, a les 42 setmanes, en un part precipitat de 3 hores i escaig, pesant 3860 gr i amb un PC de 37 cm. Apgar 6/8/10. Sense piscina, ni espelmes ni fotos gaire artístiques…
Em van suturar i mentre ho feien, la Marga em deia que era la primera episio que feia en un domicili i que li sabia greu, que era una episio ridículament petita i que potser no calia, que segurament en un parell de contraccions més hauria sortit però que va creure convenient fer-ho. Jo feia broma i li deia que ja sabia que feia poc havien fet un curs de reanimació neonatal i de sutura. Que jo les estava examinant per veure que estaven ben actualitzades! Bromes a part, vaig tenir un part totalment respectat, com jo volia, a casa. En companyia de la meva parella i de la meva llevadora, a la qual, si ja li tenia estimació, ara li dec molt, va ser el nostre àngel de la guarda. Ho comparteixo amb vosaltres per fer visible que els parts a casa, tot i que veiem o llegim molts relats fantàstics, de vegades poden tenir finals una mica apoteòsics… Com el meu. Amb els dies i quan ja ho he paït una mica, penso que ho tornaria a repetir, una i mil vegades. Sé que en un hospital molt probablement haurien tallat el cordó, ens haurien separat i fins i tot m’haurien ajudat amb uns fòrceps… A casa vam poder estar tranquils i ben atesos. A les 8:30 del matí quan en Roc es va despertar es va trobar amb una bona sorpresa! 
☺
