El 19 de febrer, va néixer el nostre segon fill a la casa de parts de Sant Joan de Déu de Martorell. Avui el meu marit i jo hem acabat d’escriure el relat de part, i em fa molta il.lusió compartir-lo amb vosaltres, ja que l’experiència va ser única 
El nostre part respectat va començar igual que moltes altres parelles: plantejant a on podríem tenir un bon acompanyament durant tot el procés. El part de la Lillian havia sigut natural i respectat, i volíem que el part d’en Lau fos encara millor, en un lloc on poguéssim sentir que es respectaven les nostres decisions. Un lloc on jo pogués deixar anar totes les tensions i centrar-me en el part sabent que els professionals que estiguessin al nostre costat sabrien aconsellar-nos el millor.
Vam visitar alguns hospitals, sales a vessar de gent, on una llevadora ens passava fotos i explicava protocols estandaritzats. Fins al cap d’uns dies, que vam entrar en contacte amb la casa de parts de Sant Joan de Déu de Martorell. Era un servei públic molt nou, que de fet estrenaven aquell mateix mes. En la visita informativa estaven les 3 llevadores de l’equip exclusivament per parlar amb la meva parella i amb mi. Aquell canvi, aquella calidesa en l’ambient, el poder parlar íntimament dels nostres desigs de cara al part amb les llevadores que ens atendrien aquell dia tant especial, va ser el que ens va decidir del tot. L’únic problema que ens sorgia es que nosaltres vivim a 1:15h de la casa de parts, però les llevadores ens van donat el seu mòbil, disponibles 24h, perquè les poguéssim trucar quan comencessin les contraccions, i així ens orientarien sobre quan podíem anar cap allà. Allò ens va deixar molt mes tranquils, ja que tindríem una orientació i un seguiment constant.
Durant les properes 3 setmanes vam anar cada dimarts a la tarda a fer les classes prepart. Ens va encantar poder-les fer dins la mateixa casa de parts, ja que cada hora que hi passàvem dins, ho sentíem mes com si fos a casa, un espai de confort.. Ens van orientar i facilitar recursos per manejar el dolor de les contraccions, com olis essencials, massatges, relaxació… Cada vegada teníem mes clar que havíem escollit el lloc perfecte, confiava plenament en les llevadores, ja que sabia no només que farien el millor, sinó que respectarien completament les nostres decisions. (J: la única era incògnita era si hi arribaríem a temps…)
(J: A part de les sessions realitzades amb les llevadores de la sala de parts també vam participar a les classes de preparació al part de Santa Eugènia on la llevadora, que contemplava tots els tipus de part ens va donar consells que realment ens serien molt i molt útils a l’hora de la veritat.)
Jo ja tenia moltes contraccions des de la setmana 35, i era el nostre segon bebé, així que la feina ja havia començat. Durant les setmanes 35 i 36 creiem que pariria immediatament, ja que molts dies les contraccions eren regulars, cada 3-4 minuts, i no cedien en repòs, però tampoc es feien més intenses. Però al final no va ser així i les setmanes van anar passant i passada la setmana 37 no hi havia manera que comencés el part. Jo estava realment cansada de no poder dormir a les nits de tantes contraccions.
A la setmana 40 vaig treure el tap mucós, i l’alegria que el moment s’acostava ens va recórrer tot el cos! A la 40+2, un diumenge sobre la 1 de la matinada, vaig començar a tenir contraccions diferents, una mica més intenses. Jo volia esperar ja que havia tingut dies que em venien contraccions i després paraven, i em sabia greu mobilitzar a tothom per si passava el mateix. Però sort que el Jordi em va convèncer al cap d’una estona d’anar contant cada quan eren les contraccions, per trucar a la llevadora i ella ho va tenir claríssim tot i ser les 2 de la matinada: “va, doncs fes-te una dutxa i vine cap aquí, jo ja surto i et preparo la sala”.
La meva parella va trucar als seus pares que vinguessin a dormir a casa per quedar-se amb la nostra peque de 2,5 anys. I nosaltres vam sortir de casa a les 3 i 20h. De camí amb la furgo anava cantant amb música de fons cada contracció, venien com les onades a la platja, i marxaven suau i a poc a poc. La meva parella m’anava animant, recordant com havia de respirar per relaxar-me. Recordo que hi va haver un moment, a mig camí, que li vaig dir “amore, noto com si tots els ossos del meu cos s’estiguéssin obrint per deixar sorti el Lau” i llavors les contraccions es van tornar més intenses. Cada vegada que en venia una, connectava amb la part més instintiva de mi, aquella que m’apropava al Lau i em deia que ja era aquí, i que jo sabia parir.
I si, realment ja era allà! A meitat d’una contracció, quan encara ens faltaven 15 minuts per arribar a la casa de parts, vaig notar moltíssimes ganes d’empènyer. (J: I tot i que ella no ho recorda em va dir “Ja tenim en Lau aquí! Para!!!” Sort que no li vaig fer cas i en comptes de parar al mig de l’autopista vaig accelerar cap a l’hospital) Vaig intentar frenar l’impuls, però quan em vaig tocar ja notava la punta del caparró com sortia. Vam trucar de nou a la llevadora mentre la meva parella seguia conduint. “Tranquila Tania, no empenyis, respira i aguanta, jo t’espero a la porta d’urgències”. El Jordi mantenia la calma, intentava conduir tant de pressa com podia mentre m’anava dient que fes respiracions rapides i molt curtes. (J: Cosa que recordava de la llevadora de Santa Eugènia, que havia dit que per frenar contraccions el millor era deixar els músculs sense gaire oxigen, hiperventilant una mica controladament). Un carrer abans d’arribar a l’hospital vaig trencar la bossa d’aigues.
Tal com vam arribar, la llevadora em va ajudar a pujar a la sala de parts en cadira de rodes, mentre la meva parella havia d’aparcar la furgo. (J: Si fins aquell moment havia mantingut la calma i ho havia fet tot bé, després de deixar la Tània em vaig descontrolar conduint com un boig i corrent per l’hospital) I sort que va anar corrents fins la casa de parts!
Jo mentrestant havia arribat a la sala de parts i m’havia tret la roba, i la llevadora em preguntava que on volia posar-me. “Mm.. Potser una dutxa amb aigua calenta m’ajudarà amb el dolor…” Però tal i com vaig dir allò, em vaig posar a quatre grapes a una màrfega que la llevadora havia posat a terra. La llevadora m’anava dient respira, espera al papi..! Mentre em passava la contracció va arribar el Jordi, i vaig decidir que preferia posar-me de costat estirada al llit, amb la llevadora aguantant-me la cama, perquè el Lau sortís més a poc a poc, .Així que a la següent contracció va sortir el cap, i a la següent tot el cos!
Va ser un moment màgic!! El papi i jo estàvem emocionadíssims! De fet va anar tot tant ràpid que jo no m’ho acabava de creure..
Quan el cordó va deixar de bategar, el Jordi el va tallar.
Després tranquil·lament em van ajudar a treure la placenta amb oxitocina tal i com havíem quedat, ja que tenia moltíssima anèmia, i d’aquesta manera no perdria tanta sang. I no va fer falta ni un sol punt!
Vaig estar fent pell amb pell amb el Lau, fins al cap d’uns minuts que em vaig voler anar a dutxar, i llavors va fer pell amb pell el Jordi.
Ens vam quedar unes 3 hores a la casa de parts, amb unes espelmes i la calidesa d’un llumet de sal, coneixent al petitó que acabava d’arribar. La lactància va començar perfecte, el Lau va fer la primera presa allà mateix, i al cap d’una estona ja va quedar adormidet, descansant de tot el treball que havia hagut de fer per néixer.
Després vam anar a l’habitació del costat, per acabar de passar les següents 24 h abans de tornar cap a casa.
Tot el personal va ser molt atent amb nosaltres, vam estar molt a gust i molt tranquils…
No puc sentir-me més contenta de que tot anés tant perfectament. Sento mil paraules d’agraïment cap a tot l’equip de la casa de parts, i també sobretot cap a en Jordi, que va saber mantenir la calma en tot moment.
I com a record; quan vàrem sortir de l’hospital i vàrem arribar a la furgo, just al mig del meu seient del copilot vam veure que hi havia un bony cap a dins de la tapisseria, que havia fet el cap d’en Lau durant aquells intensos 15 minuts abans d’arribar a la casa de parts!
