L’Eloi va néixer al juliol 2021 a la Casa de Parts de Martorell. Va ser macrosòmic i per això m’agradaria compartir el relat… Us deixo el text aquí: Tot i que l’Eloi ja té 6 mesos, voldria compartir el relat del seu part. Sobretot per ensenyar que un part natural d’un bebè
macrosòmic és absolutament possible! Volem agrair a les fantàstiques llevadores de la Casa de Parts de Martorell la seva feina, que fan amb molt d’afecte i respecte.
Aquest va ser el meu tercer embaràs, i ja teníem clar des del
principi que l’Eloi, si tot anava bé, naixeria a la Casa de Parts de
l’Hospital de Martorell. El nostre segon fill ja hi va néixer dos anys abans, i ens va encantar l’experiència. Durant l’embaràs, vaig fer controls amb la meva ginecòloga, que em
deia que aquest nen segurament seria en un percentil 55. Després d’haver parit fills am 3600 i 3950 grams, aquesta notícia em
semblava fantàstica i pensava que aquest part, llavors, seria molt fàcil.
Vam passar a fer el seguiment de final d’embaràs amb les llevadores
de la Casa de Parts, totes unes professionals fantàstiques! Ens vam
sentir molt a gust i segurs – sabíem que havíem triat el lloc
perfecte perquè nasqués el nostre petit. Em va agradar que tots els dies que
vam anar a Martorell presencialment, hi fos la Sara. Amb ella vaig
tenir la primera visita quan ens vam preparar pel part del segon fill,
però aquell cop no vam coincidir amb ella cap altra vegada.
Igual que amb els altres embarassos, portava tenint pròdroms des de
la setmana 37, i sabia que podia anar per llarg. Així que durant tres
setmanes, me n’anava al llit amb contraccions, esperant si aquest
cop seria el dia definitiu. Quan estava de 40+3, havia arribat el dia!
Havia passat tota la nit amb contraccions, que van ser força
regulars. No eren gaire fortes, però estava segura que la cosa ja anava en
serio. Al matí, vam trucar a l’hospital per avisar que pensàvem
que vindríem aquell dia, i em vaig posar a la banyera. No van parar les contraccions, em vaig posar molt contenta.
Vam decidir esperar per anar a Martorell (un camí d’uns 20 minuts)
fins que els avis vinguessin per recollir els germans grans i portar-los al cole. Les contraccions anaven a més, i ja no podia parlar gaire quan van venir. Quan els nens van ser fora de casa, vam
acabar de fer la maleta. Vam anar amb cotxe a casa dels sogres per deixar les cadiretes de cotxe allà. En aquest camí de 5 minuts vaig tenir diverses contraccions i m’espantava el camí que encara
teníem fins l’hospital. Però el camí cap a Martorell, les contraccions es van aturar. Em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia que ens enviessin cap a casa. Però no va durar gaire: just en el moment de sortir del cotxe, vaig tornar a tenir contraccions. I molt seguides!
Durant els 150 metres del cotxe fins la porta d’urgències, vaig
tenir quatre contraccions. Vam trigar tant, que les llevadores, la Marina, Andrea (la resident) i la Sara, ja ens estaven esperant davant la porta.
Eren les 10 del matí quan ens van dur a la Casa de Parts, on ja estaven preparant la banyera. Em van fer la PCR i proposar fer-me un tacte. Vaig accedir pensant que si eren menys de 6 cm, demanaria epidoral. Eren 5. Elles estaven molt sorpreses que no estigués més contenta, i em van animar molt i vaig decidir que sí que volia seguir amb el part natural. En aquell moment, em vaig sentir una mica perduda. Volia fer cas al meu cos, però realment no sabia què fer,
com posar-me. Una de les llevadores em va proposar entrar a la banyera.
Recordava que amb el segon part, no hi estava gens a gust, però hovolia tornar a provar.La primera contracció dins l’aigua va ser fantàstica! Vaig sentir pressió però no em va fer gens de mal. Quin gust! Això sí, només va ser una. Després ja em van tornar a fer força mal, però com que a
la banyera podia estar en qualsevol posició, m’hi vaig quedar. La
Sara, que em sembla que va ajudar a atendre el part tot i que en principi no li tocava, m’anava dient coses boniques… Tenia els ulls tancats en cada moment, així que em va anar molt bé sentir la seva veu.
El Miquel estava sempre al meu costat, ajudant-me a aguantar les contraccions, els dubtes, i donant-me molta seguretat. Recordo pensant o dient durant dues contraccions que ja no podia més,
mig plorant. Sabia que això era la fase de transició, però em va semblar estrany que passés tan ràpid. Però, evidentment, poc després començava a tenir ganes d’apretar. La Marina m’ho va preguntar i li vaig dir que no sé si és el meu cap o el meu cos que m’ho deia…
Uns minuts després ja podia confirmar que era el cos. Quan el cap de l’Eloi ja estava a punt de sortir, vaig trencar aigües. Com que tenia els ulls tancats, no em vaig adonar que eren brutes. El Miquel després em va dir, que les llevadores es van espantar bastant. Van trucar als pediatres de l’hospital perquè vinguessin. Això ho vaig sentir, però no hi vaig donar gaire importància. Una de les llevadores (tenia els ulls tancats i no sé qui va fer què, la veritat) volia escoltar el cor de l’Eloi, però les contraccions eren massa seguides com per tenir una lectura fiable. Així que, en cada descans, ho va tornar a provar, però no va haver-hi pauses suficientment llargues.
Jo sabia que el nen estava bé, de fet, estava a punt de dir-li que em deixessin en pau amb el Doppler, que el nen estava bé. Clar, jo no tenia ni idea que les aigües eren tenyides i que elles ja estaven en
alerta.Va trigar bastant perquè sortís el cap, i la Sara (em sembla) em va demanar permís per fer una maniobra per ajudar que surti la espatlla. Ho va fer, i vaig poder rebre el meu petit! Me’l van deixar sobre el pit un moment, però després em van explicar que els pediatres l’havien d’explorar ja. Vaig donar el consentiment. Eren les 12.29: dues hores i mitja des d’arribar aquí – el meu part més ràpid!
El van mirar tres membres de l’equip de pediatria i ràpidament van veure que l’Eloi estava bé. Van deixar que el Miquel tallés la resta del cordó i comencés fent pell amb pell. La Sara em va explicar què havia passat i per què estaven preocupades. Estic molt agraïda que en cap moment em van transmetre la seva por. Jo estava molt tranquil·la.Però ara volia el meu bebè amb mi! Em semblava que estava molt lluny.
El Miquel va venir al meu costat, i quan tenia prou força, vaig sortir de la banyera, estirar-me al llit i fer els primers «mimitos» al meu petit. Vam esperar que sortís la placenta, que va trigar una mica. Em van proposar d’intentar anar al lavabo, però per mig camí va sortir demmanera bastant dramàtica. Va pesar gairebé un quilo! La Sara es va sorprendre, i tot i que no ens ho havíem plantejat abans, es va posar a fer-nos una impressió. Llavors van pesar l’Eloi: 4505 grams (i 56 cm)! Al ser un nen macrosòmic, li havien de fer més proves a l’hospital, i vam haver de quedar-nos-hi 48 hores. Totes les proves van sortir molt bé, al segon dia ja havia recuperat el seu pes de naixement i vam poder anar a casa a conèixer els germans després de dos dies.
