Quan el 3 d’agost del 2021 vam saber que estava embarassada, iniciavem un viatge que
ens resultava, si més no, ja conegut. Doncs ja teniem una filla i dos fills.
L’aventura va començar moguda perquè l’endemà donàvem positiu en covid i a més a més
hauríem d’;aplaçar uns dies el nostre viatge amb la furgo a Grècia. Moltes notícies en
poques hores i barreja d’emocions.
La idea d’un part a casa l’havíem tingut en tots els embarassos anteriors, però per qüestions
econòmiques sempre ens havíem fet enrere. Aquest cop, però, hisenda ens havia de tornar
una bona quantitat de diners i vam decidir que els destinaríem a això. Arribats del viatge
vam contactar amb l’Imma Sarries i ja per telèfon, abans d’haver-nos vist en una primera
visita, vam saber que seria la nostra llevadora.
Van començar les visites. Hauria pogut semblar que essent un quart fill ho havíem de tenir
tot molt clar però aviat vam adonar-nos de la quantitat d’informació valuosa i imprescindible
que no havíem adquirit en la resta d’embarassos quan fèiem les visites al CAP. Entre
visites, informacions, dubtes, respostes, confidències, riures i uns quants litres de te verd,
aviat va arribar la visita de les 36 setmanes on ja ho teníem tot a punt (llençols, mantes,
empapadors, calefactor, manguera, farigola, canyella, bosses d’aigua calenta…i un llarg
etcètera que havíem anat preparant poc a poc i amb cura)
Al menjador, un calendari circular ajudava als germans a veure com anaven passant les
setmanes i com s’;acostava el moment de conèixer el Guim. L’agulla de cartró anava
avançant i en plena setmana Santa la matinada del 14 d’abril el Guim va decidir que havia
arribat el moment.
Dormíem tots, a casa, quan una primera contracció em va despertar. Eren la una de la
matinada. Van venir unes quantes contraccions seguides espaiades 5 minuts una de l’altra.
Vam dubtar…avisem o no a l’Imma? Ella ens havia dit que avisessim, que sent un quart fill
la cosa es podia precipitar ràpid.
L’Albert va enviar-li un whatsapp i l’Imma de seguida va respondre: vinc.
Quina emoció. Quan va arribar, ben carregada amb totes les bosses i motxilles, les
contaccions s’havien espaiat una mica i ho van anar fent més. Venien cada 7, 8
,10minuts…i a mesura que la nit anava avançant, cada 15, 20.. l’Imma no gosava marxar
per si la cosa es precipitava, així que jo mig dormia al sofà i ella i l’Albert a terra amb uns
coixins. A les 6 de la matinada l’Albert va anar cap al llit per aprofitar descansar millor i al
menjador vam seguir mig dormint mig comptant contaccions. A les 8 del matí, veient que de
moment el part no arrencava vam decidir entre totes dues que l’;Imma marxés a casa seva i
que l’avisariem quan les contraccions tornéssim a venir més seguides. Va ser posar-se a
recollir i van començar a venir altra vegada cada 5 minuts. En Guim havia decidit que ara si
que començava el part.
Vaig anar a avisar l’;Albert que dormia amb l’;Aran, de 3 anys i l’Oriol de quasi 6.
Eren quarts de nou del matí i els petits també es van despertar. La Mar, la germana gran de
14 anys, dormia i també la vam despertar.
Entre contracció i contracció vaig esmorzar amb ells a la cuina i vam decidir que muntariem
tot el “xiringuito”; a l’habitació, així deixàvem lliure el menjador perquè els peques poguéssin
jugar i veure (avui sí) tanta tele com volguéssin.
Van anar passant les hores i les contraccions anaven en augment. l’Imma tota ‘estona a
prop posant les mans cada vegada, per alleujar el dolor. Una delícia. Em sentia tant ben
acomoanyada.. Entre contractació i contracció recordo xerrar, inclús riure i fer broma. Al
menjador seguien consumint televisió sota la supervisió de la germana gran, la Mar, que de
moment es podia anar fent càrrec de la situació. L’Albert amunt i avall em duia aigua, ladecocció de canyella i llimona i em donava suport, supervisava els petits i carregava amb el
pes logístic. El meu amor…
I entremig de tot, la Maria i la Laura havien arribat per gravar imatges del part que potser
s’utilitzarien pel videoclip de “Ay mamá”de la Rigoberta Bandini! I l’Àngela, amiga de tota la
vida i veïna va venir per donar un cop de mà amb els nens.
Cap a les 12h, quan ja en feia vora quatre que el part havia començat, l’Albert em va
preguntar si volia posar la piscina al menjador tal i com havíem parlat en un inici. Recordo
que em va costar contestar..doncs les contraccions eren prou fortes per fer-me navegar ja
en una realitat paral·lela.. Vaig dir que si, cosa que implicava un bon enrenou. Muntar la
piscina, omplir-la i canviar de lloc les coses de l’habitació cap al menjador. I també que els
nens es traslladessin del menjador a la seva habitació. Més tard vaig saber que lluny de la
meva realitat un engranatge va començar a funcionar a marxes forçades per muntar la
piscina. A mig inflar, l’inflador es va trencar. Així, el que tenim guardat a l’altell pels
matalassos de platja va sortir en escena tot i que la Laura i la Maria van fer una trucada de
sos i va arribar un inflador amb un missatger de glovo en menys de 10 minuts. Tothom
estava en marxa, amb la manguera, amb galledes d’aigua calenta anant i venint també de
casa l’Àngela i inflant la piscina mentre les contraccions anaven en augment. L’Albert patia
per si no arribaven a temps a muntar la piscina però tot va anar rodat. Piscina plena i trasllat
de l’habitació al menjador. Dins l’aigua ben calenta recordo veure passar els meus tres fills
amb l’Àngela cap a l’habitació. Em vaig entendrir. Veure’ls en aquell moment, passant en
silenci, fent cas de les indicacions dels adults mentre veien que la seva mare cridava en
cada contracció…Aviat vaig tornar dins meu, cada contracció em feia notar que el Guim
anava baixant. L’Imma i l’Albert em deien que ja quedava poc. Ja es veu el cap? vaig
preguntar. No encara. Em va dir l’Imma que posés jo un dit per notar i vaig palpar una cosa
toveta. Era la bossa que encara no s’havia trencat, però ja la podia tocar..quedava poc.
Dins l’aigua vaig notar que el meu cos s’alleugeria i que amb poc esforç podia canviar de
posició, flotava. El braç de l’Albert, el seu pit darrere meu abraçant-me i les tovalloles
d’aigua freda al front que em posava l’Imma, eren l’únic vincle que em mantenia en
contacte amb la realitat. La resta era en un món dins meu, sentint com cada contració feia
baixar el Guim fins que va arribar la sensació que recordava dels altres parts. Aquella
pressió al cul, desagradable per mi, que em va fer sentir per un moment que no podia, que
ja no podia més. Com està el Guim?, vaig preguntar. L’imma va escoltar el cor i recordo les
seves paraules. Aquest bebè està de conya, va dir. Això em va fer sentir que podia, que ja
no hi havia marxa enrere i la pressió al cul va anar-se transformant amb una sensació que
em va connectar amb els altres parts. Vaig obrir el ulls i els meus tres fills eren davant la
piscina, mirant, amb els ulls esbatanats. Vaig veure’ls un instant amb una imatge que m’;ha
quedat gravada. De seguida tornava endins.
Aquell moment on el cos va sol, on el cos empeny, rugeix, crida i s’obre amb una cremor
recordada. Una cremor que s’agraeix perquè deixo de sentir la pressió al cul. El cos
empeny. Després…Núria, repira i ara no empenyis. Respira, respira, va…molt bé… Ploff la
bossa rebentava. Aigua dins l’aigua.
El cap ja era fora. Pausa. El seu capet entre les meves mans, suau, els cabells lleugers dins
l’aigua. Els seus peuets movent-se a dins meu. I l’última contracció. El Guim era ja tot dins
l’aigua entre les meves mans. L’Imma li va treure una volta de cordó i el vaig agafar per
abraçar-lo i acollir-lo sobre el meu pit. Amb els ulls oberts, tranquil, envoltat de tots els que
l’havíem estat esperant tant de temps. Un moment únic. Una pausa eterna. Eren quarts de
tres del migdia. Dijous sant.
Els germans es van atançar. No recordo massa més. L’Albert darrere meu. I al cap d’uns
minuts, els germans marxàven cap a l’habitació mentre l’Imma m’ajudava a sortir de l’aigua i
al sofà ben embolicada amb el Guim, esperàvem el naixement de la placenta, que sortia al
cap d’una hora. Va ser el germà mitjà, l’Oriol qui va tallar el cordó, emocionat. Més tard ens
diria que veient el naixement s’havia aguantat les ganes de plorar de l’emoció perquè hi
havia molta gent…
l’;Imma ens va fer una classe magistral amb la placenta que ni petits ni grans oblidarem.
Poc a poc vaig anar tornant. Tot havia anat tant bé… amb el Guim xuclant al pit, vam pujar
les persianes per deixar entrar la llum d’un dia assoleiat i preciós de primavera i per adonar-
nos que amb el seu naixement havia arribat el bon temps i que al balcó començaven a florir
les flors. Una nova història d’amor començava.
