En el marc del programa Concòrdia del Banc de Sang i Teixits s’insta a les futures mares a donar la “sang del cordó”.
I es fa mitjançant mentides, per tant, obtenint un consentiment per part de la mare que no és vàlid.
Diu el fulletó que: “El cordón umbilical y la sangre que contiene no se utilizaban para finalidades terapéuticas hasta ahora, pero esta sangre contiene elementos capaces de generar células sanguíneas en cantidades adecuadas.
[…] La recogida de sangre del cordón umbilical, después del nacimiento y de la sección del cordón, no supone ningún riesgo ni para la madre ni para el hijo. En caso de no donarse, tanto el cordón como la sangre que contiene se desechan.”
Aleshores, el primer punt a aclarir és que va ser en el marc de la massificació del part hospitalari, altament medicalitzat i iatrogènic, que es va començar a pinçar i tallar el cordó de manera prematura, sense cap evidència científica que ho recolzés.
Avui en dia, però, disposem d’amplia evidència científica que demostra que aquesta sang ni és del cordó, ni “es llença”, és sang que pertany al nadó.
De fet, el propi banc de teixits admet que no és precisament un residu, ens està dient que té elements capaços de generar cèl·lules sanguínies en quantitats adeqüades.
Per tant, el que es produeix no és una donació de sang del cordó, sino una donació de sang del bebé.
Aquest volum de sang pot arribar a representar un 33% del volum total. Pensem que una persona adulta té uns 5 litres de sang al cos i en una donació de sang el màxim son uns 450 ml, per tant, un 9% del seu volum total. Als nadons els obliguem ad onar 3,66 cops més a que a una persona adulta.
Estem privant a un nadó recen nascut de la seva propia sang, tot just quan s’està adaptant a la vida extrauterina.
¿Té això algun risc? Per al nadó sí. Per exemple hi ha nombrosos estudis que demostren com els nadons als quals se’ls ha pinçat prematurament el cordó pateixen més anèmies i un retard psicomotriu. (Vegeu referències més endavant)
De fet, les últimes recomanacions tant del Ministeri de Sanitat com de la Generalitat de Catalunya actualitzades segons la última evidència científica es contradiuen amb això que demana el Banc de Teixits.
Mirem per exemple el que diu la Estrategia de Atención al Parto del Ministeri de Sanitat (i tinguem en compte que és del 2008, hi ha més evidència des d’aleshores!):
“El pinzamiento tardío se asocia a menor anemia de la criatura recién nacida a las 24-48h. posparto (Hto. mayor a 45 %) (RR: 0,2; IC 95 %: 0,06- 0,6).” (pàgina 60)
A la pàgina 61 fa Recomendaciones de la evidencia disponible:
Dados los beneficios para el recién nacido, el cordón no deberá pinzarse con latido, no más tempranamente que lo necesario para la aplicación de tracción de la placenta, lo que se estima en unos 3-5 minutos posparto.
El Protocol per a l’assistència natural del part normal de la Generalitat de Catalunya, punt 7.5 sobre Atenció en el periode d’expulsió:
“Immediatament després del naixement, s’ha de col·locar el nadó en els braços de la mare, se l’ha d’eixugar i se l’ha de tapar a fi que no es refredi, i no se li ha de tallar el cordó fins que deixi de bategar.”
¿Què diu la Organització Mundial de la Salut? (Podeu trobar la recomanació sencera aquí)
D’entrada afirma rotundament que: “El pinçament tardà del cordó està recomanat per a una millor salut materna i infantil així com millors resultats nutricionals”.
A l’any 2013 una revisió Cochrane (de les més prestigioses a nivell mèdic) va concloure el següent (podeu llegir la informació complerta aquí):
“Malgrat que es pensava que el pinçament del cordó reduia el risc d’hemorragia postpart, aquesta revisió de 15 assajos aleatoris que inclouen a un total de 3911 dones i els seus nadons no van mostrar cap diferència en els % d’hemorragia postpart respecte del clampatge tardà. El que sí que hi havia era importants avantatges del pinçament tardà del cordó en el cas dels infants, com un major pes al néixer, millor concentració d’hemoglobina i increment de reserves de ferro.”
Al següent estudi de l’any 2015, es va concloure que el clampatge prematur del cordó també afectava al neurodesenvolupament dels infants. Aquells que havien rebut la seva sang a través del cordó a l’edat de 4 anys tenien millors destrees motores i socials. [Effect of Delayed Cord Clamping on Neurodevelopment at 4 years of age, Randomized Clinical Trial, Ola Andersson, Barbro Lindquist, Magnus Lindgren, et alt. JAMA Pediatrics, 2015 (podeu llegir-lo aquí)]
Per tant, com veieu la evidència actual és abundant i les recomanacions van totes en el mateix sentit: deixar bategar el cordó, que el nadó rebi la seva sang.
¿Què porta doncs al Banc de Teixits a editar uns fulletons que no només ignoren sino que fa afirmacions contràries a la evidència científica? Fins al punt de dir que la sang és del cordó, quan és del bebé, de dir a les mares que no té cap risc pel nadó, quan sabem que en té, de dir que si no aquesta sang “es llença”.
Tot això sobta perquè encara no hi ha ni un sol estudi que corrobori que la sang del cordó ha de salvar vides. Encara està en “estudi”.
I en qualsevol cas, ¿hem de salvar vides passant per sobre de la salut d’un bebè tot just nascut que no pot decidir si vol donar la seva propia sang? ¿Decisió que afecta a la seva propia salut a curt i llarg termini?
Afegim que pinçar el cordó tardiament o fer-ho quan ha acabat de bategar s’ha demostrat que no afecta a nivell d’icterícia (podeu llegir aquí l’estudi del 2015). Per cert, una lactància materna ben establerta i freqüent és protectora respecte de la icterícia.
Per acabar-ho d’adobar: En teoria la sang del cordó és valuosa perquè conté cèl·lules mare. ¿Sabeu quina altra sang té cèl·lules mare? La sang menstrual. Però aquesta sang és culturalment bruta i no interessa a la m edicina patriarcal. Mentre tinguem nadons als que prendre “la sang del cordó”, no cal mirar a una altra banda.
Sobre això per exemple s’expressa l’estudi de l’any 2014 publicat The promising potential of Menstrual Stem Cells for Antenatal Diagnosis and Cell Therapy de maroun Khoury, Francisca Alcayaga-Miranda, Sebastián E. Illanes i Fernando E. Figueroa (podeu llegir-lo aquí): “Les cèlules mare menstruals son una nova font de cèl·lules mare un cop aillades del fluid menstrual. Actualment hi ha un creixent interès en el seu potencial clínic ja que son potents, altament proliferatives i fàcils d’obtenir de manera no invasiva. De fet es poden aconseguir mostres repetidament de manera simple sense cap mena de complicació, facilitats amb la que cap altra font de cèl·lules mare pot competir.”
La conclusió seria per tant:
- Que el Banc de Teixits, organisme públic pagat entre totes, doni informació veraç i actualitzada segons la evidència científica, no com ara, que és directament contrària
- Que la tasca investigadora del Banc de Teixits i els estudis sobre cèl·lules mare (els beneficis, recordem, encara no estàn confirmats) mai ha de passar per sobre dels drets de consentiment i per descomptat, en cap cas han de fomentar posar en risc la salut de nadons recent nascuts
- Que el Banc de Teixits s’ha d’ajustar a les recomanacions de les autoritats mèdiques oficials d’acord amb la evidència científica: no té sentit que faci campanya en sentit contrari a la evidència oficial al·legant beneficis respecte dels que no hi ha evidència i quan, com ja hem vist, hi ha fonts alternatives per a obtenir cè·lules mare.
Amb la salut dels nostres nadons no es juga!
