Abans fins i tot de que l’OMS elaborés les seves recomanacions sobre la tecnologia apropiada per al part, els Monty Pyton feien, a la seva obra “El Sentit de la vida”, una complerta sàtira sobre el model britànic d’atenció al naixement hospitalari d’aleshores. Model d’altra banda, no tan llunyà del nostre fa menys d’una dècada i amb el qual encara moltes dones s’identifiquen com a receptores d’aquest tipus d’atenció satiritzada.
El mostrem a continuació:
Podríem destacar entre d’altres coses la quantitat de màquines que en realitat no aporten benefici a la dona de part, la gran quantitat de persones gaudint de l’espectacle, excepte el marit, sense cap respecte als drets a la intimitat o a l’acompanyament, el papel totalment passiu de la dona que queda oblidada darrera d’una màquina, que no té autoritat per a fer res “perquè no és metge”… per no parlar de la separació mare-nadó inmediata.
Hi ha molts detalls, us deixo a la resta a vosaltres. N’hi ha cap que us cridi especialment l’atenció?