No, mai m’han fet una cesària, però per desgràcia a moltes amigues i conegudes si…
Dic per desgràcia perquè en un gran número de casos era una cesària innecessària…
Com ho sé? Doncs perquè les dones, que a vegades, pel que sigui, ens informem poc, una vegada operades, comencem un llarg camí…Una cura física i psiquica on sovint hi ha moltes preguntes amb auto-resposta que porten amb convenciment a una conclusió final: “Aquesta cesària a mi no em tocava”.
També dic innecessària, perquè l’altre dia, vaig tenir la sort d’assistir a una xerrada organitzada per Dona Llum a càrrec de Inma Marcos, llevadora de Néixer a casa.
Una xerrada més que interessant i reveladora, on vaig poder aprendre , entre d’altres coses la fisiologia del part i el “protocol” de molts hospitals.
Una trobada on hi havia moltes mamis fent aquest llarg camí que us explico on narraven els seus parts… La cara de l’ Inma era un poema… Cada vegada que una mare deia que havia estat operada perquè el nen era gran, o perquè tenia la pelvis estreta o perquè el nadó duia una volta de cordó…L’ Inma es desencaixava.
Va ser dur per mi ser en aquella sala amb un nadó a la panxa… L’instint maternal i les hormones feien que sentís que ens feien molt petites quan en realitat érem molt grans. Vaig tenir por. Vaig sentir impotència.
Trobo necessari fer aquest escrit, no per indicar en quins casos i en quins no la Cesària és necessària, ja que jo no sóc llevadora ni metge, però si, per tornar a dir “en veu alta” quins drets tenim les dones.
– El dret més important que tenim és el de decidir:
Una frase que va dir l ‘ Inma que se’m va quedar gravada és més o menys aquesta: Les dones d’avui, tan poderoses, tan autònomes, tan lliures, que som capces de dir: Això si, i això no, en tots els àmbits en els que ens movem: A la feina, família, escola dels nens, amb les amigues, etc… Com pot ser que en un moment tan vital com el del naixement del nostre fill, ens quedem petrificades i deixem en mans d’un “desconegut” una decisió tan important?
Doncs si, és així, per desconeixement, per por, per complexes, per cultura…sigui pel que sigui ho fem així. Pensem que el professional té el dret absolut de decidir sobre el nostre part. Doncs bé, s’ha de saber que NO ÉS AIXÍ. Que una dona, pot demanar, reclamar o exigir un altre camí. Que està en tot el seu dret i així ho ha de manifestar quan té la mosca darrere l’orella.
– I els riscos? Doncs sigui com sigui tot té un cert risc, però som nosaltres les que hem de decidir quin és el risc que volem assumir. Si li diem al metge ,quan ens diu que ens farà cesària perquè el nostre fill és molt gros (per exemple), que volem parir perquè som poderoses i perquè no tenim cap dubte que podem fer-ho, aquell metge ens farà signar un paper amb els riscos. Però és que si ens fa una cesària també ens faran signar un paper amb els riscos de l’operació! I és aquí on hem d’agafar tots dos papers i posar-los en una balança i decidir quin dels dos riscos volem assumir. Però ho hem de fer nosaltres, perquè és el nostre cos, perquè és el nostre fill i perquè després no ens visitin tots els fantasmes. Per saber que hem fet el millor i no fustigar-nos amb el cinturó de la culpa un dia rere l’altre.
– Ginecòleg o llevadora?
El/la professional preparat per atendre l’embaràs i el part és la llevadora i no pas el ginecòleg.
El ginecòleg és un metge – cirurgià, preparat per detectar i solucionar patologies. Preparat per tallar, cosir i extreure.
La llevadora és la professional especialista en atendre dones, acompanyar-les i deixar-les parir en pau, sempre alerta per si sorgeixen complicacions. És l’encarregada de saber en tot moment com funciona el procés i està preparada per esperar o actuar sigui quin sigui el cas.
Ara, la majoria de vegades, quan ens quedem embarassades, sobretot si anem per mútua, la persona que porta el nostre embaràs, és un ginecòleg. És un “sinsentido”.
Per tant, si hi estem d’acord, lo natural seria que el nostre embaràs i part estigués a càrrec nostre i d’una llevadora de confiança.
– Cesària humanitzada: Una altre de les coses que hauríem de tenir molt en compte és el tema de l’acompanyament … Una cesària és també el naixement del nostre fill i és necessari i vital que puguem estar acompanyades, que puguem rebre el nostre fill pell amb pell i que no el separin de nosaltres… Això és una cosa que cada dia està canviant en més i més hospitals però que a la majoria de llocs encara no es fa.
Es separa mare i fill durant min. 2h i no es permet a la parella acompanyar a la mare durant el procés.
Sant Joan de Deu, Maternitat i altres hospital, ja comencen a permetre cesàries humanitzades. Seria un punt important a l’hora d’escollir hospital tenir-ho en compte.
D’ acord, arribat en aquest punt, on moltes dones diríem que quan escollim metge, esperem, que hi puguem confiar el 100%, que quan escollim ginecòleg, la base és el viure tranquil·les i pensar que estem en les millors mans, que començar a furgar i investigar és un no-viure, que com pot ser que passi tot el que passa a les sales de parts en el s. XXI, etc…
Expressar, que el que penso és que és feina nostre estar ben informades i que “l’error” aquí és confondre el metge i anar a cegues en un món que desconeixem totalment i que és tan i tan poderós com la nostra salut i la vida dels nostres nadons. Per tant, potser aquí, la solució seria la “prevenció”, és a dir: Informar-nos bé dels protocols de cada centre, escollir una llevadora i no pas un ginecòleg, o si és un ginecòleg, estar segures que respectarà els nostres desitjos, tenir molt clar com funciona el nostre cos, saber que qualsevol acció que decidim comporta els seus riscos i què és el que volem assumir i el que no.
Tot això ho podem decidir i ens podem informar amb una llevadora de confiança o assistint als grups de suport de Dona llum:
Llocs per parir: https://donallum.org/neixer-catalunya/escollir-centre/
Drets que tenim: https://donallum.org/part-respectat/drets/
Protocols: https://donallum.org/part-respectat/protocols-2/
Serveis i grups de suport: https://donallum.org/serveis/
