Part de natges a l’hospital

L’embaràs de l’Octavi no va ser fàcil en un principi: pèrdues enormes a les 7 setmanes a causa d’un hematoma i repós fins les 12 setmanes que l’hematoma es va reabsorvir. Van venir unes setmanes tranquil·les, jo em trobava molt bé, l’Octavi creixia sa i sense cap malformació,… Per això quan a les 30 setmanes em van dir que estava de cul vaig pensar que no podia ser, que necessitava que tot continués amb aquella tranquil·litat que m’acompanyava feia unes setmanes. Vaig sortir plorant de la consulta. La meva parella i els ginecòlegs em dèien que hi havia temps perquè es girés però la paraula cessària m’aterroria. Jo desitjava un part natural que amb la meva primera filla no vaig poder tenir.
A la setmana 34 seguia de cul. Aquí ja em vaig començar a atabalar però gràcies a una bona amiga em calmo i intento buscar solucions: postures, moxibustió, exercicis… A la 37 està en transversal i el ginecòleg diu que sembla possible que es posi bé fins i tot durant el part però no. A la 39 torna a estar de cul.

Parlem amb els ginecòlegs de part de natges. De fet, en cap visita m’han parlat de cessària i jo els ho agraeixo molt. Tot l’equip de ginecòlegs del doctor Sentís veien possible un part de natges ja que es preveu que no sigui massa gran, és un segon fill… Així que quedem en esperar a que em posi de part i veure com està ell col·locat, etc. ixí que jo ho tenia clar: si ells ho veien possible, jo també.

Dijous 9 d’octubre a la nit vaig tenir contraccions regulars durant 2h però es van parar. Vaig trucar al ginecòleg i em va dir que dormís si podia i a esperar. Me’n vaig anar a dormir i l’endemà a les 7 i poc del matí van tornar les contraccions. Regulars però molt suportables. La meva parella se’n va a treballar però li dic que estigui pendent del mòbil. Vaig a portar la meva filla a la llar i cap a casa a passar contraccions. A les 10 i pico vaig veure que potser sí que la cosa anava en serio. Truco a la meva parella (que no me l’agafa perquè està fent una visita al museu!) i parlo amb la seva sòcia perque el vagi a suplir. Em truca i quedem a l’hospital, ja eren les 11:30h passades. Arribem i em fan tacte per veure de quan estic i com està col·locat. Ja estic de 3-4cm i l’Octavi molt ben posat per fer part de natges. Una estona a la pilota, al nostre rollo. Amb monitors però a la pilota. Com a molt una horeta i em tornen a mirar, 6cm. Jo no m’ho podia creure, amb la meva filla havia estat 23h de part i aquest anava que volava. Ens diuen que té molt bona pinta tot plegat i parlem de l’epidural. Ens recomanen posar-la per les possibles complicacions i jo després de valorar-ho, decidim que endavant, que me la posin. A l’hospital tothom està molt emocionat ja que no és habitual un part de natges. M’administren una mica d’oxitocina, molt poca, per no perdre ritme en les contraccions ara que ja no em puc moure. Són les 14h i jo ja estic de 8cm. Estem flipant de lo ràpid que va tot. Passem a sala de parts. Un munt de gent, ningú s’ho vol perdre: dos ginecòlegs de l’equip (Dr. Jordi Sentís i Dra. Marjorie Montano) una estudiant, llevadora, auxiliar, anestesista, pediatra…. Diuen que sóc de les poques que no tria cessària voluntària. A mi no m’importa gens que hi hagi tanta gent. Entenc que és una cosa poc habitual i que tenen interés professional.

Comença l’expulsiu. En aquest moment se’m passa una mica l’efecte de l’epidural però aguanto perfectament el dolor i decidim no posar més disi d’epidural ja que així podré empènyer notant jo les contraccions. Tots m’animen i diuen que empenyo molt bé i l’Octavi està fent molt bona feina. Surt el cul, abans de demanar-ho ja em diuen si vull veure-ho amb un mirall. Em sembla al·lucinant. Fem la broma que és un nen segur ja que se li veuen els genitals. Quasi no he d’empényer que surten cames i braços. Al moment de sortir el cap, el moment més complicat del procés, em demanen que intenti no empényer. Neix l’Octavi el dia 10 d’octubre a les 14:27h i el pediatra el revisa ja que els nens que neixen de natges tarden una mica més en reaccionar i a més, ha anat ot tan ràpid que no ha donat temps a posar la segona dosi per l’streptococo positiu. Tant el seu pare com jo el veiem ja que estan al nostre costat. Al cap de res, ens el porten. 3’020kg, 49cm i amb una color de cara preciós i de no haver patit gens. Gairebé no plora, comencem el pell a pell i allà mateix me’l poso al pit i s’enganxa perfectament.

I tothom qui va assistir al part dient que havia sigut un part preciós com pocs. Nosaltres el vam viure com un somni, en un núvol del qual encara quasi 4 mesos no hem baixat.