Imatge del Parc Sanitari Sant Joan de Deu a Sant Boi. Font: Sant Boi Notícies.
S’ha atemptat contra integritat física i moral d’una dona i el seu bebè sense cap base legal i atemptant contra la llibertat i el dret a prendre decisions informades.
S’ha vulnerat el dret a la defensa judicial efectiva perquè no es va donar l’opció de contactar amb assistència lletrada.
S’ha vulnerat el dret del bebè a la protecció que li brinda l’exercici de la pàtria potestat per qui legalment l’ostenten, els pares, sense que existís cap motiu per suspendre-la, ja que l’embaràs va ser controlat i el bebè desitjat, sent l’únic motiu d’aquesta actuació judicial una discrepància amb els metges de torn respecte a la forma en què havia de donar a llum.
L’ordre obeeix a un acte il·legítim i una desviació de poder per part de dos metges obstetres que, incomplint els seus deures deontològics i legals han realitzat un acte de pur autoritarisme. Han atemptat contra la dignitat en fer creure a l’autoritat judicial que elles estaven més interessades que els pares a protegir la vida i la salut de la bebè i que la inducció del part era l’única opció viable. Senzillament, el que existia era una discrepància pel que fa a les atencions que requeríen el nadó i la dona.
L’actuació de les obstetres i l’ordre judicial vénen a implicar que una dona adulta, no incapacitada legalment, no està en condicions de prendre decisions adequades pel que fa a la seva salut i la del seu nadó. Quan la realitat és que la seva mare, és la persona que més estima al nadó i per tant la més capacitada excepte prova en contrari per vetllar per la salut i els interessos.
La titular del dret a ponderar beneficis i riscos d’una intervenció sobre la dona i el seu nadó correspon a ella exclusivament. La pàtria potestat del nadó la tenen els pares. La titularitat d’aquests drets no és del professional sanitari.
Correspon a la dona ponderar el benestar del nadó. Tenint en compte la falta de diagnòstic i concreció de la suposada perillositat i urgència per part de les obstetres i coneixent els riscos i perills de la inducció, una dona pot decidir seguir realitzant-se controls de benestar fetal fins al moment del part. Els metges, per contra, van ometre informar l’autoritat judicial d’ELS RISCOS I ALTERNATIVES DE LA INDUCCIÓ MEDICAMENTOSA DEL PART, FENT CREURE QUE ES TRACTA D’UNA INTERVENCIÓ INNÒCUA I IMPRESCINDIBLE.
A més, la suposada urgència i perillositat per a la salut del bebè no era tal, va ser exagerada per les obstetres en contactar l’autoritat judicial. Prova d’això és que un cop conduïda a l’hospital, la dona va romandre HORES sense ser intervinguda per raons purament organitzatives del servei.
Per tot l’anterior es va dictar l’ordre judicial nul·la i il·legal que va portar els Mossos d’Esquadra a venir al domicili de la dona i escoltar-la fins a l’hospital per sotmetre a una inducció que havia expressament rebutjat, vulnerant:
La Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona de 1979 (CEDAW), incloent aquesta última els drets sexuals i reproductius de la dona.
La Constitució Espanyola de 1978, el dret a la integritat física i moral, a la intimitat personal i familiar, així com a una defensa jurídica. Aquests drets han de ser posats en relació amb:
Articles 2 i 5 del Conveni d’Oviedo per a la protecció dels drets humans i la dignitat de l’ésser humà respecte a les aplicacions de la Biologia i la Medicina,
Els articles 3 i 8 del Conveni europeu de drets humans i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (que constitueixen estàndard interpretatiu de les normes sobre drets fonamentals per mandat de l’article 10.2 CE). D’acord amb el CEDH, l’abús d’autoritat i la humiliació de les dones en l’àmbit de la salut reproductiva pot constituir un tracte inhumà i degradant.
La doctrina sobre el consentiment informat plasmada en la STC 37/2011 de 28 de març que estableix que el consentiment de la pacient a qualsevol intervenció sobre la seva persona és una cosa inherent, entre d’altres, al seu dret fonamental a la integritat física, a la facultat que aquest suposa d’impedir tota intervenció no consentida sobre el propi cos. Es tracta d’una facultat d’autodeterminació que legitima la pacient, en ús de la seva autonomia de la voluntat, per decidir lliurement sobre les mesures terapèutiques i tractaments que puguin afectar la seva integritat, escollint entre les diferents possibilitats, consentint la seva pràctica o rebutjant. Aquesta és precisament la manifestació més important dels drets fonamentals que poden resultar afectats per una intervenció mèdica: la de decidir lliurement entre consentir el tractament o refusar-, possibilitat que ha estat admesa pel TEDH, tot i que pogués conduir a un resultat fatal (STEDH de 29 d’abril de 2002, cas Pretty c. Regne Unit i STC 154/2002 de 18 de juliol, FI 9).
La Llei 25/2010 de 29 de Juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, article 212-7: “La lliure decisió de les persones és determinant en les qüestions que puguin afectar la seva dignitat , integritat i benestar físic i mental, i en particular, pel que fa al propi cos ia la salut reproductiva i sexual. “
La Llei d’Autonomia del Pacient 41/2002 articles 8, 9 i 10 on s’estableix el requisit de consentiment informat juntament amb els seus límits (no aplicables a aquest cas), així com la Carta de Drets i Deures del Pacient catalana, que per descomptat també estableix el requisit.
Aquesta decisió tampoc pot venir justificada pel que digui un protocol mèdic, que són simple guia d’actuació per als professionals, no té rang legal. D’acord amb la Llei d’Ordenació de les Professions Sanitàries 44/2003, article 4.5, els protocols no només no obliguen a les usuàries, tampoc als professionals sanitaris.
El fet que determinades intervencions o procediments es recullin en un protocol mai pot perjudicar el dret legal de les usuàries a acceptar-los, rebutjar-los o optar per tractaments alternatius, en virtut del principi informador del nostre ordenament jurídic de jerarquia normativa (article 9.3 CE).
Aquesta ordre judicial no només és nul·la i il·legal sinó que a més és discriminatòria d’acord amb la CE (art 14) i al Conveni per a l’Eliminació de la Discriminació de la Violència contra la Dona (CEDAW) i la seva Recomanació General 24 “Dona i Salut” , ja que només les dones poden quedar embarassades i necessitar tractaments en salut maternoinfantil, quan se’ls nega, restringeix o obstaculitza de manera injustificada l’accés a una atenció de qualitat i respectuosa amb els seus drets es les col·loca en una posició de desavantatge i desigualtat en l’accés als serveis de salut. Els fets aquí relatats mai li haguessin passat a un home en situacions amb les que pugui establir-se una analogia.
D’acord amb el CEDAW els serveis mèdics de salut només compleixen amb els criteris de no discriminació quan garanteixen el consentiment previ de la dona després de rebre una informació adequada i es respecta la seva dignitat i la seva intimitat i es tenen en compte les seves necessitats i perspectives.
També d’acord amb aquest Conveni queda establert que la discriminació opera de manera directa i indirecta, de manera que encara que la intenció original no fos discriminatòria, només cal que el resultat ho sigui perquè aquesta existeixi.
Per últim, aquets fets es corresponen amb un model autoritari de la relació metge-pacient en el qual es despulla a la persona de la seva condició de subjecte racional, privant-lo de la capacitat de decidir el seu destí, model que va ser abandonat per l’Ètica i el Dret (clarament a partir de la Llei General de Sanitat de 1986) en favor del model autonomista, que considera que la persona és capaç de decidir per si mateixa si se li ofereix una informació veraç i adequada.
