El cas Rosa no ha deixat indeferent a ningú. Les opinions no han trigat en fer-se sentir, unes en una direcció i altres en una altra. Les qüestions mèdiques o bioètiques sempre generen controvèrsia. Però el límit, o com a mínim el marc de referència, el trobem en la legalitat.
És a dir, existeix un marc jurídic en el qual es subsumeixen aquests fets. Per tant, podem estar o no d’acord amb com enfoca la llei la qüestió, és legítim discrepar (malgrat que això suposi molt al nostre pesar estar defensant un model autoritari de la salut), el que no és legítim és dir que el que ha passat és legal, quan no ho és.
Hem assistit amb preocupació com membres del col·lectiu sanitari han atacat l’associació i a les persones que defensem els drets humans de la Rosa, i han insistit una vegada rere l’altre que la Rosa mereixia el que li va passar, calificant-la de mala mare, de persona inconscient, pel simple fet recordem d’haver demanat si us plau quins eren els riscos pels quals estava justificada la inducció que li proposaven com era el seu ple dret legal, precisament en un intent de protegir la seva bebè i a ella mateixa dels riscos importants d’una intervenció mèdica com és la inducció medicamentosa del part.
Imatge del Parc Sanitari Sant Joan de Deu a Sant Boi. Font: Sant Boi Notícies.
Ens peocupa profundament com desde plataformes mèdiques especialitzades s’ha defensat la actuació de l’hospital. En aquest post concret, ens referirem al discurs de la revista Redacción Médica. Aquesta revista, segons el que diuen a la seva propia web pertany a una companyia editorial dedicada a la informació i la comunicació en l’àmbit de la sanitat, realitzant una “intensa labor de promoción del debate y el conocimiento en el sector a través de actividades públicas y de la actividad en los emergentes medios sociales, donde las cuentas de sus principales cabeceras alientan la conversación entre profesionales.”
El 5 de juliol de 2016 Redacción Mèdica, va publicar un article curt amb el títol: El médico tiene potestad para forzar un parto aunque la madre no quiera. En aquesta peça consistent en tres ràpids paràgrafs, es feia un excercici de autoritarisme i paternalisme, justificant i donant cobertura als fets il·legals que van succeir al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, encara que fos de manera precària i citant una llei del Regne Unit que no és aplicable a Espanya i que en qualsevol cas, mentre aquest país formi part de la Unió Europea haurà de ser interpretada en el sentit que ho fa el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Aquesta peça és pràcticament un acte de violència de gènere i institucional cap a la dona, establint un model on som poc més que contenidors d’un producte i on les “autoritats” mèdiques poden imposar pràctiques i tractaments amb tal d’aconseguir els seus objectius (que no tenen per què consistir en la millor salut, massa sovint ens trobem que també s’inclouen objectius organtizatius o econòmics), inclòs quan hi hagi alternatives terapèutiques i quan la proposta impliqui passar per sobre i vulnerar la nostra propia salut i posar en perill el nostre bebè.
El cas és que aquesta peça contenia la opinió de Ricardo de Lorenzo, que uns dies després ha tingut a bé realitzar un article per a la revista Redacción Médica, aquest cop sí més complert i documentat. Va ser publicat el 14 de juliol de 2016 sota el títol: Intervención judicial ante riesgo de seguir con el embarazo.
Comença dient que el Parc Sanitari Sant Joan de Déu va contactar amb les autoritats judicials “por el riesgo ante la negativa” d’induir-se de la mare.
A continuació, cita (aquest cop sí, perquè a l’article anterior no semblava ser coneixedor de la legalitat europea ni dels convenis internacionals, potser va tenir la deferència de llegir el nostre argumentari, el qual ens alegra profundament) el Conveni d’Europa, el Conveni d’Oviedo, la Carta Europea de Drets Humans, etc.
Afirma que d’acord amb la legislació vigent, efectivament es tracta d’un cas on es veuen afectats drets fonamentals, i que els professionals sanitaris no només estàn obligats a informar per intervenir, sino que han de recabar el consentiment, fins al punt que sense aquest, és igual si la intervenció s’ha executat a nivell tècnic de manera impecable: sense consentiment es vulnera la lex artis.
Tornem a sospitar que s’ha mirat el nostre argumentari quan parafraseja que la relació metge pacient ha canviat i ara ja no estem en un model autoritari sino autonomista (ell parla de relacions verticals vs. horitzontals). I tornem a agraïr-li que ens hagi llegit.
Aleshores, tenim un problema. Ell mateix diu que d’acord amb la legislació vigent s’ha vulnerat la lex artis. Però ha de justificar aquestes actuacions, al cap i a la fi està escrivint per a un rotatiu mèdic. Veiem com intenta ensortir-se’n:
Comença un desplegament de suposada jurisprudència del Tribunal Suprem i legislació aplicable al cas, lleis del menor, una Children’s Act anglesa que no només no aplica al cas present, sino que pertany a un sistema jurídic radicalment diferent al nostre (common law vs. civil law) i que en qualsevol cas, mentre Anglaterra pertanyi a la Unió Europea, aquesta Children’s Act estarà supeditada a la interpretació del TEDH com ja he dit abans… En definitiva, que no para de citar legislació sobre l’interès superior del menor.
El curiós es que després diu que en aquest cas “no se trataba de un menor”. Vaja. Aleshores, si ell mateix admet que no es tracta d’un menor, ¿com és que ens parla de tota aquesta legislació destinada a menors que ja estàn fora del cos d’algú altre?
És a dir, tota aquesta legislació que ell cita està prevista per a quan la intervenció és sobre un cos determinat, el del menor a protegir, no una intervenció sobre el cos d’algú altre, en aquest cas de la mare. Aprofitem per preguntar, com es pot pretendre protegir/defensar al menor intervenint sobre el cos que el gesta/estima a la força amb procediments mèdics de riscos importants i amb tot el mal emocional a la mare que això comporta?
Seguim. Malgrat que com ell mateix diu, no hi ha menor, cita el Comité de Derechos del Niño de las Naciones Unidas. Repetim: no hi ha menor. Però sí que hi havia dona embarassada, i malgrat això no cita el Conveni per a l’Eliminació de la Discriminació de la Violència contra la Dona (CEDAW) i la seva Recomanació General 24 “Dona i Salut”.
D’acord amb el CEDAW (aquest sí, vinculant per a Espanya), així com amb altres Tractats Internacionals, la situació d’embaràs d’una dona, com qualsevol fet que tingui a veure amb la seva salut sexual i reproductiva, son situacions d’especial protecció dels seus drets humans i fonamentals, és a dir, el fet d’estar embarassada no limita sino que expandeix els nostres drets fonamentals.
Per tant, repassem. Segons l’advocat Ricardo de Lorenzo estàn en joc drets fonamentals de la mare, sense consentiment informat es vulnera la lex artis, cita lleis de protecció del menor però aleshores reconeix que no hi havia menor, també diu expressament que no hi havia urgència (encara que si n’hi hagués, seguim tenint dret a la integritat i dignitat)… però malgrat tot això arriba a la conclusió de que el que ha fet el Parc Sanitari Sant Joan de Déu era legal.
Ens resulta com a poc extrany defensar en aquestes circumstàncies una actuació autoritària sobre una dona que no es va negar a rebre atenció mèdica, de fet la venia rebent amb total normalitat i esperava seguir rebent-la (ella pensava que tornaria al dia seguent a fer-se monitors per controlar el benestar fetal), que l’únic que va fer com és el seu dret legal va ser demanar per què li proposaven una intervenció amb riscos per a ella i per al seu nadó i com que ni era urgent, ni li concretaven quin problema hi havia amb continuar la gestació, va declinar la intervenció i optar per altres controls mèdics del benestar fetal.
El fet de que aquestes dues ginecòlogues hagin contactat amb les autoritats judicials, que vàren procedir a dictar una ordre que va comportar que els Mossos es personessin al domicili de la Rosa i la conduissin a l’hospital, implica un atac directe a drets fonamentals i unes circumstàncies autoritàries i intimidatòries que en cap cas son compatibles amb la integritat i la dignitat humanes.
Els drets fonamentals són com la seva propia terminologia indica objecte d’especial protecció i per tant les causes no només per a limitar-los, si no per a qüestionar-los, com van fer aquestes ginecòlogues, han d’estar perfectament justificades, cosa que no succeeix en aquest cas.
Per tant, no podem estar d’acord amb els articles de Redacción Médica i estem profundament preocupades que aquest sigui el discurs que arribi a les persones professionals sanitàries.
