Un dissabte de juliol del 2000, quan jo comptava amb 16 anys, acabats de fer, em vaig assabentar que estava embarassada.
Aquell matí, mentre em rentava la cara, em vaig clavar la mirada al mirall i no em vaig reconèixer. Encara no sé ben bé per què, però em mirava i em mirava i no, no era la mateixa. Tot seguit vaig quedar paralitzada en posar les mans sobre els pits inflats com mai, durs com mai i sensibles com mai.
En aquell moment vaig saber que estava prenyada.
Vaig fer comptes; La regla l’esperava dos dies després, les relacions havien estat molt segures, o potser no del tot…no podia ser! segur que eren imaginacions meves.
Em tornava a mirar al mirall ja amb nàusees que se m’havien instal·lat a la boca de l’estomac, no hi havia res a dir; Sí, clar que estic prenyada.
Aquell cap de setmana estava cuidant les meves germanes petites a casa del meu pare, on jo m’acabava d’instal·lar. Recordo les preses per preparar-les i sortir de casa cercant una farmàcia en aquell barri, que pràcticament no coneixia. Les vaig deixar a la porta i vaig demanar un predictor, el més barat que hi hagués. Me’l van vendre amb compassió i vaig marxar per on havia vingut. A casa me’l vaig fer. No calia, perquè jo ja sabia que estava prenyada. Ho sabia. Però, em vaig aferrar a allò com si m’anés la vida.
Hi vaig veure una ratlla ben marcada i la segona, la segona començava a sortir. Pràcticament no es veia, però allà hi era. En les instruccions deia clarament que si hi havia segona ratlla, encara que no fos tan llampant com la primera, era igualment positiu. Tot i així, vaig agafar de nou a les petites que aleshores comptaven amb 11, 6 i 3 anys i vaig tornar a la farmàcia.
L’home que em va atendre em va donar la seva opinió, allò era positiu segur, però, em va donar un d’altre perquè em quedes més tranquil·la (cosa totalment impossible, d’altra banda).
Aquell segon predictor va donar el mateix resultat.
Aquella nit no vaig poder dormir. Recordava una vegada rere l’altra la conversa amb la meva parella, aquella mateixa tarda, quan l’explicava per telèfon la situació. Ell vivia en un poble d’Andalusia, d’on havia arribat jo, feia un parell de setmanes, amb la decisió de parlar amb els meus pares i tornar-me’n a viure amb ell i la seva família.
Ell s’havia sorprès tant com jo i es va comprometre a parlar amb els seus pares abans que jo hi arribés.
Mirava per la finestra, era una nit de molta calor, de lluna plena i sentia com mai l’olor del mar, que quedava molt a prop. Pensava i pensava i l’única preocupació que tenia era cóm dir-li als pares i com marxar d’allà.
Amb un deliri d’innocència, i potser, d’inconsciència, em vaig descobrir amb les mans a la panxa, parlant d’amor i protecció a algú que ja sentia amb mi.
La notícia va caure com una bomba. Primer es van assabentar els pares de la meva parella que mai s’ho haguessin imaginat. Ell els hi va explicar i va aguantar tot sol l’esbroncada perquè, hores després, i per a quan jo vaig arribar una setmana més tard, ja s’havien fet la idea i estaven ben il·lusionats amb el futur nét.
Els meus pares s’ho imaginaven. No es van sorprendre gens ni mica quan els pares de la meva parella els van trucar per explicar-los, quan jo ja era a casa d’ells.
Havia sigut del tot incapaç de donar explicacions jo mateixa. Estava col·lapsada, havia hagut de fugir. L’embaràs no em preocupava, em preocupava explicar-ho els meus pares (!!).
El meu pare em va trucar després de rebre la notícia. Ell, que em va tindre a mi quan comptava amb 18 anys i la mare 17 em parlava d’avortar. Que era el millor en la meva situació, va insinuar…
El vaig penjar immediatament, només sentir allò. No m’ho havia plantejat ni m’ho volia plantejar. En aquells temps allò ho tenia ben clar, potser era massa inconscient i idealista, no ho sé, però el cas es que ho tenia clar.
L’embaràs el vaig passar amb la mateixa claredat, gaudint i obviant qualsevol perill. Gaudia dels canvis del meus cos, em meravellava quan sentia el meu fill des de dins i m’il·lusionava cada dia amb mes força quan imaginava que el tenia sobre meu, fent pit.
Amb aquesta innocència i il·lusió van passar els dies i les setmanes. Em trobava d’allò més bé i em sentia cuidada i segura amb la família del meu company. Els metges, però, em feien patir una mica i no acaba de confiar en ells. Cada vegada que visitava el ginecòleg m’atenia un de diferent i em tractaven com si, a part de ser una nena (que ho era), fos idiota i no entengués res (que no era el cas).
Vaig haver d’anar d’urgències en dues ocasions, per infecció d’orina, que es presentava amb un dolor persistent i molt fort, que desapareixia poc després de començar l’antibiòtic, sense més problemes. Tot i així, la segona vegada vaig quedar ingressada a l’hospital durant una setmana. Com ja estava de 32-34 setmanes em van col·locar les corretges i es van detectar contraccions. Van determinar que hi havia perill de part prematur i em van tindre allà amb una via i pre-par (un medicament que serveix per aturar les contraccions de part).
Jo no entenia res. El que ells detectaven com a contraccions ho portava sentint/gaudint des del començament del segon trimestre, o potser abans.
Aquella ona, a vegades més perceptible que d’altres, on sentia com la panxa embogia amb força, no va marxar mai, ni tan sols amb la via de medicaments. Va continuar succeint tal com ho havia fet pràcticament tot l’embaràs donant-me la sensació de saludable normalitat.
Em van enviar a casa amb dues caixes del medicament en pastilles, que sense pensar-ho, no vaig prendre mai.
Passava hores llegint revistes de maternitat. Anava directa als relats de parts, on pràcticament sempre em trobava la mateixa història d’horror. El dolor més insuportable del món, crits, ajuda del ginecòleg que em va salvar la vida i felicitat en tindre el meu fill a sobre, per sort tots dos estem bé.
Poc canviava d’una història a l’altre i pràcticament eren iguals que les històries de parts que havia escoltat durant tota la meva infantesa a ma mare i les meves tietes.
No confiava amb els metges gens ni mica. Tenia clar que no voldria l’epidural perquè em feia por que ho fessin malament i en part perquè sempre vaig tindre ànima masoquista. Volia sentir com naixia el meu fill i no em feia por el dolor, a la fi, després de molt patir totes les dones de les històries acabaven felices amb els seus fills als braços.
Un matí em vaig sorprendre al trobar moc lliscós i un pèl acolorit de vermell, quan m’eixugava després de fer pipi. Sense previ avís, vaig començar a plorar desconsoladament. De sobte estava aterrada, tenia molta por i no volia parir. Era la primera vegada que em sentia d’aquesta manera, totalment vulnerable i acollonida. Per sort, aquell dia no em vaig posar de part.
Una setmana després, de bon matí, vaig obrir els ulls, encara al llit, amb la primera contracció “picant”. La tarda d’abans l’havia passada pujant i baixant escales perquè a l’última ecografia, el burro del ginecòleg, em va dir que el meu fill tenia el cap i el fèmur més grans que el normal i jo, estava capficada en parir ja. De cap manera volia un bebè ja criat! Així que cada tarda m’afanyava a pujar i baixar les escales de la casa, sense cap èxit.
Aquella tarda però, em sentia diferent. Inquieta i nerviosa amb la sensació que alguna cosa anava canviant. Durant la nit la sensació no va desaparèixer i em va costar molt agafar el son. El meu company i jo vam fer l’amor com tants altres dies. Amb molta tendresa i passió. Aquella va ser l’última vegada que ens vam estimar tal com fèiem des que ens vam enamorar. Després, mai no va ser res igual i mai no ens vam retrobar. Ens vam perdre pel camí.
Durant uns minuts em quedà al llit esperant la següent contracció amb ganes i il·lusió. Cada 5 minuts, ben puntuals feien la seva aparició estellar. La sensació era molt agradable i gustosa. Em vaig ficar a la dutxa i vaig aprofitar per depilar-me les cames. Així va començar el meu part. Amb tranquil·litat, ganes i emoció.
Les contraccions van continuar exactament cada 5 minuts. Vaig fer una volta amb el meu company. Era un dia solejat i preciós de març. Vam anar de tapes i vam fer una petita migdiada. A les set de la tarda em van convèncer per apropar-nos a l’hospital. Allà van decidir deixar-me ingressada a una habitació, encara que, només tenia un centímetre de dilatació i el pronòstic era que el meu fill naixeria l’endemà al matí.
Acompanyada per la família del meu company van anar passant les hores. Amb bon humor i molta tranquil·litat acompanyava les onades, que de tant en tant em paralitzaven. Anava a munt i avall del passadís, emocionada i amb ganes boges d’abraçar el meu fill i oferir-li el pit.
Les contraccions eren cada 2-3 minuts quan vaig avisar la infermera. De seguida va entrar una llevadora a l’habitació per fer-me un tacte. Estava de 3-4 centímetres de dilatació i eren les 12 de la nit. Uns minuts després va entrar una infermera per “preparar-me”. A una mà portava una lavativa enorme i a l’altre una maquineta per rasurar. Del rasurat em vaig alliberar però de la lavativa no, tot i el meu insistent recurs perquè jo ja havia cagat més d’un cop des que el part començà.
Abans de la 1 de la matinada ja era amb el meu company a la sala de dilatació ben “preparada” i amb 6 centímetres de dilatació. La llevadora que em va tocar va ser un home bastant simpàtic, aparentment.
Havia d’estar estirada a la camilla amb les corretges posades però jo no estava gens còmoda i quan arribava la contracció necessitava canviar de posició. De tant en tant m’agafava la cagalera que m’havia provocat la lavativa i havia d’anar d’un salt al wc. Em costava molt trobar el moment per aixecar-me i tornar a la camilla i finalment ho feia quan mig m’obligava la infermera de torn, que al passar per la porta no em veia al meu lloc.
Les contraccions ja picaven força però continuaven essent agradables tot i la necessitat de canviar de postura quan feien acte de presència.
El meu company i jo comentàvem la situació i les meves exaltades necessitats, i rèiem plegats.
En aquell moment era l’única dona en paritoris i tot el personal mèdic estava pendent de mi. Tanta expectació i poca ocupació no em van ésser d’ajuda.
La llevadora (home) em va tornar a explorar i sense previ avís ni temps per reaccionar, amb una agulla que semblava de fer mitja, trencà la bossa de les aigües. Anaven per feina.
La maniobra em va resultar agressiva, encara que no em va fer mal. Jo no sabia per què m’ho havia fet i la seva explicació va ser bastant decebedora. El nen no estava encaixat i d’aquesta manera ho faria més ràpid. En aquell moment jo no sabia el perill potencial al qual m’acabaven d’exposar. En pocs segons el dolor es va multiplicar en cada contracció que ja anaven i tornaven, sense treva. Jo em vaig descontrolar. M’obligaven a continuar estirada i vaig començar a posar-me nerviosa quan en mig d’una contracció la llevadora, amb la mà, “ajudà”el meu fill a trobar el camí. Em feia tant mal que no podia mantenir les cames obertes. Fins i tot li apartava amb les meves mans.
Després d’uns minuts intentant sense èxit que el petit s’encaixés bé, la llevadora va decidir anar al paritori i provar allà.
Jo no sentia ganes d’empènyer i em sentia totalment descol·locada. Al paritori la cosa no millorà. Estava totalment estirada panxa enlaire i envoltada de personal sanitari. Tothom deia la seva i ningú no escoltava les meves preguntes.
Cridava. Cridava com boja. Estava aterrada, no sabia què fer, només volia fugir d’allà. Quan vaig cridar que volia sortir, tothom es va separar de mi, i amb sàdica ironia em van convidar a marxar a casa. Em vaig posar a plorar i llavors va tindre lloc el comentari que tantes nits m’acompanyà en somnis, “te lo hubieses pensado antes, qué rico cuando lo hacías, no?”.
El meu company va rebre les instruccions clares d’aguantar-me el cap endavant quan empenyia, però ell, se n’oblidava. M’imagino que tot plegat l’havia sobrepassat, però mai vam parlar d’allò. El van fer fora quan van cridar el ginecòleg i van estendre una tela verda que em tapava mig cos.
A partir d’aquell instant el ressentiment que vaig començar a sentir pel meu company no va fer altra cosa que augmentar dia rere dia sense que jo no fos conscient.
El ginecòleg va anar per feina. El dolor era ininterromput i m’havia quedat clar el sofriment del qual tant havia sentit parlar. A les hores, quan ja no podia imaginar més dolor, vaig sentir com estiraven i estiraven des de dintre del meu cos. Alhora, la llevadora (home) recolzava tot el seu cos a sobre de la panxa amb tanta virulència que m’impossibilitava fer cap tipus de força. La sensació que moriria d’un moment a l’altre em va fer deixar de cridar, mirar el llum que tenia a sobre i demanar que salvessin al meu fill, perquè jo ja estava perduda.
La força amb la que tiraven del meu cos va parar. Vaig veure que algú s’emportava ben tapat el que devia ser el meu fill ¿? uns segons després vaig sentir un plor alguns metres darrere meu, i com es donava l’ordre de cridar el pare. Eren les 3:05 de la matinada del 19 de març de 2001.
De sobte em va invadir un fred que no podia suportar i cridava sense parar, que em tapessin. El ginecòleg va començar a cosir tot l’estrip que no era poca cosa. El sofriment encara no havia acabat perquè el bon home es va negar a posar cap tipus d’anestèsia, tal com jo havia renunciat a l’epidural quan vaig ingressar aquella tarda.
M’era impossible quedar-me quieta a cada punxada, sense voler el meu cul s’enlairà en una fugida sense èxit.
El ginecòleg m’esbroncava mentre jo demanava pel meu fill que encara no coneixia. Anava als braços del meu company, ja li havia presentat als seus pares. Me’l va posar a sobre. Li vaig oferir el pit i es va enganxar sense vacil·lació. El meu fill olorava dolç, em mirava amb els ulls ben oberts, preciós i perfecte.
Quan em van acabar de cosir ens van deixar una estona en la sala de dilatació a tots tres. No havia deixat anar el pit, ni ho faria durant les següents hores que va mamar ininterrompudament.
A la porta dels paritoris ens esperava la família del meu company amb signes d’esgotament, fatiga i ansietat. L’àvia havia hagut d’anar a urgències amb un atac d’ansietat quan m’escoltava cridar.
Vam pujar tots a l’habitació. La meva mare va arribar poc després, era de camí tota la nit.
Tothom em felicitava com una heroïna per haver suportat el part. Tots contents, entusiasmats, i jo em sentia decebuda. “Ho podria haver fet millor”. Aquesta frase la dugué amb mi dia rere dia durant molts anys. “Ho podria haver fet millor”.
No sabia què havia passat realment, ni per què em sentia profundament decebuda amb mi mateixa, ni per qué la tristesa amenaçava a omplir-ho tot. Van passar uns quants anys perquè trobés respostes a les meves preguntes. Així que l’entusiasme de tots, el vaig fer meu, i no vaig parlar dels meus sentiments reals en voltant del part, ni de tot allò que es va trencar dins meu, per sempre més, en aquell fred quiròfan.
El meu fill va sortir de paritoris amb el pit a la boca, a les 4 de la matinada, i a les 10 de la nit, encara no l’havia deixat anar. En aquell moment vaig decidir intentar dormir amb ell al costat, amb el pit a la boca, com tantes i tantes nits es van succeir d’igual forma.
L’endemà al matí em donen l’alta. Jo no em sento preparada per marxar. Estic molt adolorida i no em puc posar dreta. Les costelles em fan molt mal i si m’estiro, no puc respirar.
Tots m’animen que a casa hi estaré bé, que amb un dia d’observació és suficient, i el meu part ha sigut natural i fantàstic. Estic de pena.
Me’n vaig cap a casa amb el meu bebè a la teta i amb instint de superació. Allà m’afanyo a col·locar les coses al meu gust, netejar i posar ordre. Acabo esgotada però feliç.
Els mugrons comencen a fer mal, els tinc vermells i em cremen. La meva mare diu que és normal, que a totes les dones ens passa els primers dies o setmanes fins que ens acostumem.
Ella em va donar el pit dos anys i les meves germanes també han sigut alletades. La meva sogra, en canvi, va deixar de donar el pit als seus dos fills al cap de pocs dies, degut al dolor.
El meu fill passa un parell d’hores al pit, dorm una hora i un parell d’hores al pit, així successivament. Sento comentaris d’estar afartant el pobre nen perquè a més vomita amb freqüència, però jo li torno a donar el pit. No sé si per instint o simplement perquè no sabia fer altra cosa, ni m’ho plantejava.
Una setmana després del part la congestió dels pits és tan aguda que no sóc capaç d’extreure’m llet amb les mans. El meu fill no es pot enganxar i a mi em comença a pujar la febre. Un metge que em visita a casa determina que tinc infecció d’orina (?) i em recepta uns antibiòtics i les instruccions clares de no donar el pit si la febre és superior a 38º.
Jo em quedo al llit dia i nit amb el meu bebè i li dono pit, enganyant al seu pare i familiars quan em pregunten per la febre. No sé per què ho vaig fer, jo no tenia cap informació aleshores. Va ser un atac de rebel·lia sabia.
Un parell de dies més tard vaig anar a l’hospital, on en van mirar els pits, i em van dir que me’ls havia de buidar. En l’exploració vaig cridar de dolor i plorava sense parar.
A poc a poc, aquella ingurgitació va anar millorant però les clivelles anaven a pitjor i allò sí que començava a ésser un suplici mortificant. Durant l’hora que el meu fill no mamava m’esperava tensa, compungida, esperant el moment que demanés.
Quan me l’apropava al pit, estirava braços i cames, amb molta tensió, em mossegava els llavis, tancava els ulls, escridassava i plorava de dolor.
No ho podia suportar.
La llet sortia tintada de vermell pel contacte amb la sang. Les ferides eren obertes. I la sogra m’ho tornava a recordar, “a mi em passava el mateix i dues setmanes vaig aguantar. Amb biberó creixen estupends!”
És cert que sóc masoquista i encara en sóc més d’orgullosa. Així que, encara que només fos per vèncer el mal pronòstic de la sogra, jo aguantava. I vaig aguantar sense cap ànim de cercar solució, ja que, estava convençuda que era el que tocava, una setmana rere l’altre fins que el meu fill en tenia dos mesos i el dolor va desaparèixer.
Mai no van poder dir que la meva llet no alimentava. El meu fill guanyava pes escandalosament. Als dos mesos ja pesava 6 quilos.
Quan el dolor va desaparèixer tot va ser molt més fàcil. La lactància era meravellosa, de dia i de nit.
A les nits vam començar posant al petit al bressol junt el llit però a poc a poc passava més estones al llit amb nosaltres, fins que això va ser la norma. Encara que ho fèiem amb la certesa que era degut a la nostra mandra i poca disciplina i no era el més adient. Així que ho amagàvem o ho declaràvem amb culpabilitat.
La lactància anava molt bé. Tots dos la gaudíem molt però en aquells anys, jo, era encara més imperfecta que ara. Em deixava portar sovint pels comentaris d’altres i també tenia una inexplicable necessitat que el meu bebè creixés ràpid, anés cremant etapes sense aturar-se i fos el primer a fer això o allò altre com si la vida fos una carrera.
Així que poc després dels tres mesos vaig començar a introduir altres aliments. El primer va ésser suc de taronja (!!). La meva sogra no podia ser més feliç. Per primer cop podria ella mateixa alimentar el seu nét. Fins al moment havia hagut de limitar-se a observar tot i que cada dia em demanava fer-li un biberó amb la llet per nadons que tenia emmagatzemada a casa, perquè ens la donaven a càritas, i encara no havia trobat a qui donar-li.
Li vam preparar el suc i el vam fer esperar pel pit, perquè tingués gana. Se’l va prendre.
La lactància va continuar, tot i el despropòsit constant amb la introducció de l’alimentació complementaria. La iaia es passava hores darrere el nen per fer-li menjar diversos purés mitjançant jocs i enganyifes vàries.
Als nou mesos, em vaig posar a treballar i ell començà l’escola bressol. Quan ens retrobàvem no importava el temps que havíem estat separats, l’acció sempre era la mateixa. Teta i més teta.
Poc després de l’any van començar els comentaris desafortunats de la família del pare. El nen era massa gran per fer pit. En la meva família era costum donar el pit però en aquella no. En general, en aquell poble, no era massa ben vista la lactància. No recordo haver vist mai a ningú donar el pit allà. Em va sorprendre molt perquè, el que jo havia viscut sempre, era contrari totalment.
Així que el meu fill continuà mamant, però li negava el pit al carrer, o quan hi havia molta gent a casa, m’amagava. Tothom hi deia la seva. Fins i tot directament a la criatura, “això és caca, egggg”. Ho havia de sentir a dos pams de nassos i amb un dit inquisidor senyalant el meu pit.
Jo no em vaig plantejar mai fins quan li donaria pit al meu fill. Si em preguntaven, em feia la mandrosa. Deslletar devia ser massa difícil, massa esforç… m’estimava més continuar.
Després del part la relació amb el meu company va canviar dramàticament. Penso que ell va tindre molta paciència, però es limitava a esperar. Només esperava que, miraculosament, tot tornès a ser com abans. I no. Mai no va ser com abans. Potser hauríem d’haver parlat d’algunes coses. Potser hauríem d’haver-nos explicat els nostres sentiments, la nostra vivència del part, la criança del nostre fill. Per a mi, hauria sigut important. Però, cap dels dos no va saber trobar el camí. Potser la nostra joventut ens va pesar. Jo en tenia 16 i ell 19, quan va néixer el nostre fill. El dolor es va anar transformant en un ressentiment dur, que creixia dia rere dia i del que no ens vam saber re-pondre mai.
Avui, després de més de 10 anys, encara hi ha dolor allà atrapat, n’estic segura. I ell ho viu en forma d’estrepitosa ràbia. Potser algun dia podrem entomar aquest dolor i alliberar-nos.
El meu petit tenia 18 mesos quan vaig decidir fugir. Fugir d’aquella relació, fugir d’aquell entorn, d’aquella casa, de les paraules no dites, els patiments callats, muts i dels records…fins i tot, de mi mateixa.
El meu petit estava bé. Els dos estàvem bé, enmig de tant canvi, junts, abraçats, fent pit. Res més no importava.
La situació no va ésser gens fàcil i les meves decisions no sempre van estar acertades. Anys després canviaria moltes coses. Però de ben segur, en aquell moment feia el millor pel meu fill, el millor que podia i en sabia.
Així que vaig decidir que era del tot just que el seu pare pogués gaudir del seu fill tant com jo, sempre que volgués i que de tant en tant se l’emportés amb ell i la seva família com tots ells desitjaven. Tant petit com era…
I li vaig treure el pit, anticipant el patiment de la separació. El procés va ésser poc respectuós, virulent i fulminant. Tots dos ploràvem per racons. Jo amb ràbia perquè sentia que m’ho posava massa difícil (tant petit com era!), capficada en els suposats drets del pare sense adonar-me’n que en realitat havia de lluitar pels drets del meu fill, que era qui em necessitava realment. I no necessitava marxar lluny de la seva mare, no.
En aquell moment, penso que es va trencar alguna cosa, entre el meu fill i jo, que encara avui intento reconstruir, malauradament, sense èxit.
L’Alba Padró va compartir bona part d’aquest relat al seu blog http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/12/14/abans-dhora-i/
