(Aquí trobareu l’enllaç al testimoni original)
Tres setmanes després d’haver presentat una queixa a l’oficina d’atenció a l’usuari de l’Hospital Santa Caterina de Salt, he de dir que tinc un sabor ben diferent a la boca.
Els fets no els podem canviar, el part va anar com va anar. Tampoc no podem esborrar el record. I la percepció que tinc de l’atenció que vaig rebre a urgències és la mateixa que descrivia en aquell escrit mitjançant el qual em queixava davant la institució.
Però vull explicar que l’experiència d’escriure com ho vaig viure, i d’haver-ho transmès al centre, ha sigut d’allò més positiva. En dos sentits. En primer lloc, verbalitzar-ho i fer-ho públic m’ha anat molt bé per deslligar el nus emocional que se m’havia fet. I en segon lloc, el que a nivell racional més em satisfà, he quedat gratament sorpresa de la resposta de l’Hospital.
He tingut l’oportunitat de parlar-ne amb els responsables dels departaments implicats i he pogut veure que han donat importància al fet i també a com m’he sentit. I he vist ànims de millora, de saber què va fallar i procurar que coses així no es repeteixin. S’han disculpat. També ens han ofert una visita amb un pediatre, orientada exclusivament a valorar possibles conseqüències que hagués pogut patir el nadó; o, més aviat, a que la mare (jo) es quedi tranquil·la i pugui fer les preguntes que li queden a la panxa després de l’ensurt… encara que ells ja sabien que el nen estava bé, i que només la mare necessitava aquesta visita (ja hi hem anat, i n’hem sortit contents).
Així que, d’una banda, animo i m’animo a fer servir els mecanismes que tenim a l’abast per expressar-nos quan patim un greuge, perquè és la manera que s’hi pugui posar remei, o evitar reincidències.
Per altra banda, em remeto a la frase «una flor no fa primavera», que deu ser certa en positiu i en negatiu… i malgrat el que em vaig trobar a urgències de l’Hospital Santa Caterina el dia que hi vaig anar a parir, avui, després de l’experiència viscuda arrel de la meva queixa, he recuperat bastant la bona concepció que en tenia el dia que vaig decidir anar-hi a parir.
