El meu embaràs va ser de somni, va arribar després de 6 mesos de cerca en un moment on hi havia una situació familiar delicada (malaltia i mort), així que el nou futur que ens esperava va ser molt ben rebut i amb gran il·lusió, va ser un motor per a tots.
Vaig tenir poques molèsties i em sentia molt activa: seguia treballant de mestra, feia ioga dos dies per setmana i dos altres dies anava a matronatació. M’havia engreixat força (a les 28 setmanes ja portava més de 12 quilos) però no em sentia pesada.
A principis de maig tot es va capgirar.
Ja portava uns dies (des del dissabte anterior, 29 d’abril) sense notar patadetes però com que anava notant “bultos” de nena ara aquí i ara allà no pensava que no es movés, simplement pensava que les patadetes no les notava perquè estava estressada deixant-ho tot enllestit a la feina per quan tingués la baixa (que me la donaven en uns dies).
Dijous 4 de maig just complia les 31 setmanes i tenia la primera classe prepart al CAP. A classe vaig comentar això de les patadetes i que no sabia si preocupar-me o què. La llevadora em va dir que quan acabés la classe em posaria el doppler per sentir el cor i així em quedaria tranquila. I això vam fer. Però 15 minuts de remenar aquí i allà i no se sentia el cor. Qualsevol persona normal s’hauria alarmat, però jo estava tant feliç amb les hormones de l’embaràs i creient que no podia passar-me res dolent, que vaig creure’m la seva explicació de “a vegades depén de com estan col·locats no es pot sentir el cor amb el doppler”.
Em va dir que com que la visita al ginecòleg privat la tenia per al cap de 3 setmanes que millor que demanés hora aquell mateix dia per estar tranquila, però que segur que no sentia el cor per la posició de la nena. Vaig marxar relativament tranquila, notava que la nena m’apretava ara aquí i ara allà.
Vaig anar a la feina i vaig comentar a algunes persones el que havia passat i que a la tarda anava al ginecòleg, ningú deia res, només em deien que tranquila, que segur que no era res.
Vaig trucar la meva parella i li vaig explicar, vaig demanar hora al ginecòleg i després de dinar a casa amb ell vam anar a la consulta, teniem hora a primera hora de la tarda.
A les 15.45 el ginecòleg em va dir amb els ulls plens de llàgrimes que la cosa no anava bé, no hi havia res de líquid amniòtic, cosa que volia dir que feia dies que estava parat i s’havia anat reabsorvint, els mides no es corresponien (ens haviem vist 3 setmanes abans) i no hi havia batec. No hi havia res a fer. Em fa un tacte per veure si havia dilatat, coll llarg i tancat.
Havia d’anar urgentment (jo corria perill de trombosi) a l’hospital per parir la nena per via vaginal (una cesària seria molt arriscada pel gruix de l’úter a aquestes alçades i posaria en risc propers embarassos). I el millor era que anés a un hospital públic ja que tenen millors protocols en aquests casos, tant de tracte cap a la família com dels estudis posteriors al nadó.
El camí a l’hospital va ser horrible, el meu company no parava de plorar en silenci i jo encara estava en shock, encara esperava que al Trueta ens diguéssin que havia estat un error.
Un cop allà ens van confirmar el que ja ens havien dit. Òbit fetal, mort fetal. Motiu? Amb una mica de sort l’autòpsia i proves posteriors podrien aportar alguna resposta.
En total vaig tenir un part induït de 36 hores que intentaré transcriure cronològicament, vull especificar que vam estar en una sala de dilatació el màxim de lluny de les altres mares i que el tracte va ser excel·lent, ens van tractar amb molta cura. Al llarg de tot el procés ens van permetre que tingués un o dos acompanyants, i com que a la sala hi ha dos llits, van deixar que el meu company n’utiltizés un per dormir. Vaig poder anar menjant tots els àpats quan tocàven, per estrany que sembli tenia molta gana, sentia que necessitava menjar per estar forta físicament per suportar tot allò.
EL PART:
4 maig 18h: entro a urgències ginecològiques, em fan ecografia, un tacte i em posen la primera dosi de prostaglandines. No estic gens dilatada. Ens acompanyen a la sala de dilatació que serà el nostre niuet.
4 maig 24h: segon tacte i segona dosi de prostaglandines, continuo sense dilatar. He tingut monitors posats i les contraccions són mínimes. Durant la nit no puc dormir, la calma de la nit m’ensorra i surto al passadís a caminar i plorar. Em punxen un diazepan que jo demano, necessito descansar.
5 maig 6h: tercer tacte, tercera dosi de prostaglandines. Continuo sense dilatar ni una mica. Els monitors que em posen marquen algunes contraccions però molt fluixes. Al llarg del matí intento moure’m una mica per l’habitació i fer moviments amb els malucs per ajudar, però tampoc m’hi esforço massa.
5 maig 12h: quart tacte, quarta dosi de prostaglandines. Continuo sense dilatar, la ginecòloga que m’atén té uns dits prims i llargs però em fa un mal increïble, aguanto i espero que no torni. L’anomenem “doctora manostijeras” des d’aquell moment (malgrat la situació encara treiem moments humorístics). Els monitors tampoc mostren gaire activitat.
5 maig 18h: cinquè tacte, cinquena dosi de prostaglandines. He tingut la mala sort de que ha vingut la “doctora manostijeras” i aquest em fa tant mal que em poso a plorar. Creuen que és per la decepció de seguir sense dilatar gens, però quan marxa la ginecòloga li dic a l’infermera que aquella ginecòloga fa molt mal i no em tornarà a tocar, que busquin a qui sigui però que ja en portava uns quants (de tactes) i no havien de ser tant dolorosos. Al llarg de la tarda començo a notar més les contraccions, que fan mal però és suportable.
5 maig 24h: sisè tacte i sisena dosi de prostaglandines. Em diuen que ja és la última i quan els pregunto el motiu em diuen que com me’n posin més “rebento”. La ginecòloga em diu que si em sembla bé provarà de fer una cosa abans de posar les pastilles, a veure si ajuda: intentar obrir el coll amb els dits i punxar-me la bossa. Li dic que per mi d’acord, però si no tinc líquid això de trencar la bossa no sé si servirà. M’explica que sí i comencem. He de dir que no em fa gens de mal, però els nervis de tota la situació em fan tremolar molt les cames. La veig neguitosa i li dic que pot seguir tranquila perquè no em fa mal però que no puc controlar el tremolor. Ho intenta però no insisteix massa, pel que entenc no aconsegueix cap de les dues coses.
6 maig 1h: les contraccions comencen a ser més molestes i demano algun calmant. Em diuen si vull l’epidural però dic que encara no, comencem amb nolotil, paracetamol i un diazepan. Em poso a domir però el mal em fa despertar.
6 maig 3h: demano que em posin l’epidural, el mal ja és tant constant que quasibé no puc dormir ni per efecte del diazepan. De fet m’adormo i el mal em desperta, és continu.
6 maig 4h: ve l’anestessista, que m’ho explica tot molt bé i signo el consentiment informat després de llegir-lo. Fan sortir el meu company i les dues infermeres m’acompanyen mentre em posen l’epidural. El tracte de tots tres és excel·lent, els sento molt propers, som un equip. Entra el meu company i noto els efectes de l’epidural de seguida. Com que segueixo grogui pel diazepan i per la falta de son acumulada m’adormo prou ràpidament. Durant la nit hi ha un moment en que noto com una pressió a la vagina, era entre mal, molèstia i tibantor. L’endemà em va semblar que li havia dit al meu company, però ell no se’n va assabentar i va seguir dormint, potser com que estava grogui ni tant sols li vaig dir, o només xiuxiuejant.
6 maig 6h: em desperto i em noto alguna cosa entre les cames (tot i que les segueixo tenint adormides). Toco una miqueta per sota els llençols i em fa la sensació de que hi ha alguna cosa. Cridem les infermeres. Vénen i em diuen que és la nena, que ja ha sortit. Tallen el cordó i se l’emporten per deixar-la una mica bufona, ens tornen a preguntar si volem veure-la i els diem que sí. Abans de portar-la demano que m’expliquin exactament com està (m’espero el pitjor comptant que és setmesona i portava possiblement una setmana morta a la panxa).
Ens la porten, me la posen als braços i ens deixen sols als tres. Aprofitem per fer-nos algunes fotografies. Mirem la nena i l’analitzem, és preciosa, perfecta. Al cap d’una estona vénen per si volem alguna cosa i demanem una fotografia de família, ens en fan unes quantes i ara l’agafa el meu company. També li fan fotos. Ens tornen a deixar una estona per nosaltres sols. L’agafo una miqueta més i li faig petons, és el comiat. Quan creiem que ja és suficient avisem les infermeres per que ja se l’emportin.
6 maig 8h: ve una ginecòloga i expulso la placenta, em fa una ecografia per comprovar que tot està bé. Ens porten un record que fan sempre en aquests casos: una targeta amb les empremtes dels peus, el nom de la nena, la data i hora de naixement i el pes.
6 maig 10h: ja se m’han despertat les cames, vaig al lavabo i em porten una mica d’esmorzar. Al cap d’una estona ens pujen a planta, a una habitació individual d’una zona on hi som les mares sense bebé (les altres els tenien a la incubadora) i més allunyada hi ha una habitació amb un nadó. A la nit el sento i em posa trista, un diazepan m’ajuda a dormir però vull anar a casa.
L’endemà al migdia (diumenge 7) ja ens van donar l’alta i vaig poder tornar a casa. On quedava realment la pitjor part (assumir tot el que havia passat).
Malgrat va ser un part horrible per la situació, no estic descontenta amb el tracte que ens van fer com a família ni a mi com a pacient. Sí que la “doctora manostijeras” me l’hauria estalviat, però estic orgullosa d’haver-me plantat i haver dit que no em remenés més.
D’altra banda sí que vaig trobar a faltar que hagués vingut la psicòloga especialitzada que tenen a la planta. Encara no he investigat aquest tema però penso que va ser falta de comunicació, perquè el dilluns 8 de maig vam anar a l’hospital per conèixer-la i ella havia sabut de nosaltres aquell mateix dilluns.
Sort que és una gran professional i ens ha donat suport en tot el procés de dol (i encara ara) i em compensa el fet que no hi hagués estat durant el part, però hauria estat bé tenir el suport en algun moment de la hospitalització.
Finalment no hem sabut el motiu exacte de la seva mort, però m’han detectat una alteració en la coagulació de la sang que em fa necessari punxar-me heparina durant l’embaràs i és força segur que aquest fos el motiu.
Ara, un any després, estem esperant la seva germaneta, possiblement la tindré en el mateix hospital i tinc una gran incògnita per com serà el seu part, ja que en aquest cas serà de risc. De moment ens estem preparant per qualsevol situació que es pugui donar, volem estar informats i poder decidir el millor per la nostra família.
