Després de 4 anys i mig de silenci tinc la necessitat de compartir amb el món la meva
experiència amb el meu primer part: el naixement de l’Olau. Jo sempre havia volgut tenir un
part el més natural possible i sempre m’havia rondat l’idea de tenir-lo a casa. Però no vaig
trobar el suport ni la valentia de fer-ho, així que vam optar per l’opció hospital. En aquell
moment vivíem a Tarragona i l’elecció va ser l’Hospital Joan XXIII.
Va ser un embaràs molt tranquil i molt bo. Un mes abans aproximadament de la DPP, em van
començar les contraccions de preparació. Semblava que el dia s’acostava. Quatre dies després
d’aquesta data vaig anar a monitors i a la visita amb la ginecòloga a l’hospital ja nombrat. La
ginecòloga em va preguntar si volia que em fes un tacte vaginal per saber com estava el tema i
amb la meva inexperiència la resposta va ser SI. El dolor va ser tal que vaig fer un crit i tot. En
aquell moment no sabia el que havia fet i només sortir de la consulta em va dir: d’aquí poc et
posaràs de part. Evidentment, així va ser. Només sortir per la porta de l’hospital tenia
contraccions. La ginecòloga em va practicar la maniobra de Hamilton per desenganxar la bossa,
evidentment sense consentiment ni informació prèvia.
A partir d’aquí tot va anar de mal en pitjor. Les contraccions eren suportables, però em van
trencar la bossa perquè no avançava. El canvi en les contraccions va ser tal que vaig demanar
l’epidural. Me la van col·locar malament i em van fer una punció dural. He de reconèixer que
va ser una qüestió de mala sort, però conseqüència d’un procés provocat. L’Olau sortia
després de 13 hores de part en una habitació a vessar de gent, practicant la maniobra de
Kristeller i amb una volta de cordó, així que tampoc li van deixar bategar. Les hores després no
van ser millors. No em podia llevar del llit per culpa de la punció dural. Vaig estar cinc dies a
l’hospital i vaig acabar demanant l’alta voluntària. En general, em van tractar com si no em
volgués aixecar del llit, com si en realitat no tingués dolors, semblava que els hi féssim nosa…
Em vaig perdre el primer canvi de bolquer, la primera dutxa, no es va agafar bé al pit, m’havien
de posar l’orinal al llit, canviar les compreses,… Un cop a casa vaig estar cinc dies més sense
poder-me aixecar del llit i puc dir que sis mesos després encara tenia mals de cap.
Un seguit de conseqüències d’una pràctica totalment intolerable per part del personal mèdic.
Jo en vaig patir les conseqüències, però no és el pitjor. El pitjor és que les va patir l’Olau i
encara a dia d’avui les està patint. Un dels meus errors va ser no denunciar-ho al moment per
evitar que li tornessin a fer a una altra mare i a un altre nen.
A dia d’avui tinc una altra filla, la Dàlia. En aquesta ocasió i vivint a Lleida, l’hospital que ens
tocava era l’Arnau de Vilanova. Tenia molt clar que no volia trepitjar un hospital. Vaig tenir un
embaràs més mogut que amb el de l’Olau. Les contraccions de Braxton Hicks van estar
presents des de la meitat de l’embaràs. Fins i tot vam tenir un ensurt a la setmana 33 i vam
haver d’anar a l’Arnau perquè me’l paressin. Estava amb els pèls de punta. Evidentment, no
volia donar a llum allí i amb aquelles condicions. Per sort, van poder parar-lo.
A la setmana 40 la Dàlia va decidir sortir. Va ser un part ràpid i preciós a casa, amb l’ajuda
d’unes llevadores excepcionals, Montse Bach i Silvia Riart. Va néixer a la dutxa després de tres
hores de part. Va ser tan àgil que quan vam avisar a les llevadores ja havien passat dos hores
de les primeres contraccions. Quan la Silvia entrava per la porta, la Dàlia ja tenia el cap a fora,
pràcticament la va agafar al vol. Al cap de tres hores esmorzàvem a la taula del menjador tan
tranquils. No vam moure’ns de casa i el germà gran va poder estar amb nosaltres en tot
moment. Immillorable. Gràcies a les llevadores per la feina ben feta, pel seguiment durant
l’embaràs, pels consells, pel part i pel suport durant el post-part.
Crec que el més important és prendre decisions conscients i amb tota la informació en mà.
Informar-nos de les opcions, dels procediments, de les alternatives que tenim i del que és
millor pels nostres fills i per nosaltres.
Per parts respectats.
