Dissabte 5 de maig estàvem celebrant amb la família els 60 anys de la mare de la meva parella, vam decidir anar al Cap de Creus perquè per nosaltres és un espai meravellós que ens agrada visitar cada any.
Després d’una passejadeta i de poder mullar-nos una mica els peus, vam anar a dinar al far.
Allà vaig començar amb molèsties, eren petites contraccions, una pressió estranya que no identificava ( estava de 31 setmanes per tant no contemplava encara cap sensació com aquella). Vaig trucar a la llevadora que em portaria el part a casa per preguntar que podia ser i ens va convèncer per baixar fins a Girona per assegurar que tot anava bé.
De baixada cap al Santa Caterina cada vegada les contraccions eren més fortes…una darrera l’altre anaven pujant d’intensitat… jo només podia pensar en respirar com m’havia preparat per quan el moment arribés. Respirava i no parava de dir-li a la meva parella que estava tranquil•la, que em sentia segura, que el nostre fill o filla (llavors no ho sabíem) seria prematur però que ens ensortiríem.
Vam arribar al Santa Caterina havent de córrer molt per autopista fins i tot demanant pas en els peatges. Una vegada allà em van fer un tacte i em van dir que estava de part. Vaig trencar aigües només entrar a quiròfan i a partir d’aquí tot va anar molt ràpid. El ginecòleg que em portava em va demanar que em seies a la camilla ràpidament, l’Auró venia de natges, vaig estar fent força i va sortir part del cos, mentre que el cap no.
En un intent del metge per intentar treure l’Auró em va fer tant de mal que el crit es deuria sentir a tot l’hospital, em van posar vies, sedació, corretges a la panxa… vaig notar molta tensió en la intervenció. A partir d’aquí no vaig saber res més fins que no em vaig despertar a reanimació. Sé que abans de dormir-me vaig demanar a en Carles que estigues amb el nostre fill que no es separés d’ell sisplau.
Completament sedada em vaig despertar recordant que en algun moment la meva parella es va acostar a mi per dir-me que al nostre fill l’estàvem reanimant i per dir-me que era un nen, L’Auró.
Després d’això em vaig assabentar que l’havien estat reanimant durant 7 minuts i que va arribar amb moltes dificultats per sortir i amb possibles repercussions greus.
Van haver de traslladar al meu fill al Trueta, i per això havien de fer venir una ambulància pediàtrica des de Barcelona. Abans van poder passar per on estava per veure’l…. dins de la incubadora, a punt de marxar. Se’m va trencar el cor, però en tot moment vaig confiar en que se’n sortiria sabent que hi havia un equip molt professional al Trueta. En Carles aquella nit va haver de fer un parell de viatges per saber com es trobava l’Auró i conèixer una mica el diagnòstic dels metges. El quadre mèdic no era gaire esperançador…
L’endemà em van traslladar al mati per estar a prop d’ell. Esperàvem amb candeletes els resultats d’un últim anàlisi de sang , però pobret meu no millorava.
EL metge ens va dir que l’Auró no estava responent a res i que mica en mica s’estava apagant, el cor cada vegada li bategava menys… Aquella nit no l’oblidaré mai.
Amb tota la força del món vam poder acompanyar-lo fins el final, ens van permetre agafar-lo, acariciar-lo, petonejar-lo i tocar-lo (ens moríem de ganes) fins i tot ens vam veure amb cor de fer-nos alguna foto amb ell (ara ho hem agraït molt), li vam estar cantant perquè pogués marxar tranquil, li vam dit tot el que l’estimàvem i tot el que ens havia ensenyat en aquest temps.
Sempre estarem agraïts de la feina que van fer les infermeres i els metges de la unitat de prematurs, ens van fer el millor regal que podíem rebre en aquell moment.
Ara el plorem, el recordem, el parlem, el sentim…
L’Auró va arribar com una espurna de llum i de la mateixa manera va marxar… Ara mica en mica recuperar-nos d’aquest cop tan dur…mirem endavant…mirem a la vida i estem segurs que ens ensortirem.
L’Auró ens està ensenyant el que realment és essencial, el que realment és important… les petites coses…
Després de tot això vaig dedicar-me a preguntar el que m’havien fet durant la intervenció, ja que les infermeres inclòs els ginecòlegs em deien que no es practicava gairebé mai. El ginecòleg del Trueta mateix em va dir que a punt de jubilar-se, només ho havia fet un cop en tota la seva carrera professional. Una cesària africana, un tall de 8 cm del coll de l’úter i una episectomia.
Ara el mal no és aquest i ja he buscat maneres de recuperar-me el màxim de bé, sense que comporti cap tipus de seqüela. Tindré feina d’aquí en endavant.
Sento si la meva història pot haver afectat la sensibilitat d’algú. Ara mateix, poder-ho explicar és un bàlsam per les nostres ànimes.
