Naixement de Mireia, part de natges a Sta Caterina

Naixement de la Mireia, Hospital Sta. Caterina de Salt, 17 d’abril de 2014.

Tenia planificat el part a casa. Però els meus plans van desmuntar-se quan a l’ecografia de la setmana 34 em van confirmar que la Mireia venia de natges. No ho vaig poder evitar, em vaig posar a plorar mentre la ginecòloga em feia l’ecografia. Ella intentava animar-me dient-me que no havia de posar-me així, que no tenia motius per plorar, que no m’estava dient que la nena tingués cap malformació, cap problema, que la nena estava bé i això era lo important. Sempre tan comprensius…

L’ombra de la cesàrea va començar a rondar pel meu cap, no podia ser, una altra vegada no!!!! El meu primer fill ja va néixer per cesàrea per natges. Al cap de 3 anys vaig tenir el meu segon fill. Es va col.locar bé i va néixer en un part natural meravellós. Després d’haver viscut totes dues experiències tenia clar que no volia passar per una altra cesàrea, el que volia era poder parir a la meva filla i si venia de natges no podia parir a casa, ni tan sols podia parir, al meu hospital era cesàrea programada. La llevadora em deia que no patís, que hi havia temps de sobres, que siguent un tercer, la nena es podia girar fins a l’últim moment… Però hi havia alguna cosa dins meu que em deia que no es giraria… Vaig fer de tot, postures de tot tipus, acupuntura i moxibustió, fins i tot vaig provar la versió externa però la nena no es va girar. 

Després de buscar informació vaig començar a plantejar-me un part de natges, al meu hospital no en feien però sí a l’Hospital Santa Caterina de Salt. Vaig demanar la derivació i em van acceptar. Allà em van intentar la versió externa (que no va funcionar) i em van fer el control de les últimes setmanes d’embaràs. He d’agrair molt al personal mèdic la confiança que em van donar des del primer moment, que em van dir que es podia parir de natges perfectament i que allà atenien els parts de natges. A més em van dir que sí que es podia fer un part natural!!!! Vaig veure la llum…   

Quan ho comentava al meu entorn em miraven com si estigués boja, com si pensés només en mi i en evitar la cesàrea i lo atrevida que era en posar en risc a la meva filla. A mi em feia molt de respecte un part de natges però els metges em donaven molta confiança i jo pensava que ells serien els primers d’optar per una cesàrea si no ho veiessin clar. Complia tots els requisits per intentar-ho: ja havia tingut un part vaginal anteriorment, la nena estava amb el culet encaixat (la millor posició), la meva pelvis era bona (encara no sé ben bé quins criteris utilitzen però me la van valorar amb un tacte) i la nena no venia molt gran. Vaig decidir intentar-ho, que per part meva no seria, intentaria part vaginal i si no podia ser, doncs cesàrea però almenys hauria fer treball de part i la nena naixeria més preparada. Vam quedar així, esperaríem a que em posés de part i en el moment del part valorarien si s’intentava part vaginal o no.

Just la nit abans de complir les 39 setmanes em vaig despertar a la 1 de la matinada amb contraccions, eren doloroses tot i que suportables, com les que havia anat tenint les últimes setmanes però més seguides. Duraven gairebé un minut i no eren del tot regulars però força seguides, cada 10 minuts o així. A estones paraven però després tornaven. Semblava que la cosa començava però no acabava d’arrencar. Estava una mica perduda perquè en els meus parts anteriors, havia començat sempre trencant aigües primer. Es va fer de dia i vaig avisar al meu marit que em semblava que d’aquell dia no passava, anava tenint contraccions cada 6-10 minuts… Va anar a la feina a fer un parell de coses pendents i em va dir que tornava en una o dues hores, que si hi havia algo l’avisés. I com que els nens estaven de vacances, em vaig quedar a casa amb ells. Llavors la cosa es va frenar, amb ells a casa jo estava més nerviosa i les contraccions van anar a menys. Eren cada 10-20 minuts, no augmentaven de freqüència però tampoc es paraven. Així vaig estar tot el dia, amb l’aplicació del mòbil anant-les controlant. Les iaies patint, dient-me que anés ja cap a l’hospital però jo sabia que encara no estava de part, m’enviarien cap a casa, allò eren pòdroms i no sabia lo que podien durar. Quan va arribar el vespre vam decidir que deixaríem els nens a dormir a casa els avis, no sabíem si seria aquella nit però vam pensar que millor deixar-los per si un cas havíem de marxar a l’hospital, havia llegit que la majoria de parts s’activaven a la nit un altre cop…

Quan tornàvem de casa els avis, les contraccions van començar a ser més seguides, cada 6 minuts i regulars. Vam agafar les bosses i vam decidir marxar cap a l’hospital, teníem 40 minuts de camí. Durant el viatge les contraccions van continuar cada 6 minuts més o menys i eren cada cop més doloroses. Era el dia de la final de copa del Barça-Madrid i per sort la carretera anava força buida, el viatge va ser molt incòmode… A partir d’aquí la cosa ja va anar bastant ràpid:

22:30h: arribem a l’hospital. Només arribar em fan un tacte. Estic de 3 cm i el coll esborrat, culet encaixat. Em posen monitors. Llavors no sé si pels nervis o què, les contraccions es paren una mica, cada 10 minuts. Estic amb els monitors de les 22:45h fins les 23:30h. Com que la posició és de natges ve la ginecòloga a valorar-me.

23:30h: miren el registre dels monitors i he tingut contraccions cada 10 minuts, no regulars del tot. Em tornen a mirar i estic de 3-4cm. La ginecòloga em comenta que encara no estic per anar a sala de parts. Que si visqués a prop m’enviaria cap a casa però com que vivim a 40 minuts i no és un primer fill, millor m’ingressen i passo la nit allà i valorem l’endemà al matí. Que si començo a tenir-les més seguides o trenco aigües que avisi.

23:45h: arribem a l’habitació (que bé, no hi ha ningú!! Estem sols!!! Molt millor, m’hagués sabut greu estar allà passant les contraccions amb una mare recent parida i el seu bebè…). Només arribar, em comencen a venir contraccions a sac, cada 3-4 minuts i duren minut-minut i mig (sé tan bé les hores i les durades de les contraccions perquè ho tinc tot registrat al mòbil… En aquell moment no sabia ni l’hora que era ni lo que duraven, només que cada cop eren més difícils de suportar!!). Vaig caminant per suportar-les millor, demano la pilota, m’alleuja bastant quan em ve la contracció i em recolzo amb el llit tirada endavant… Uf, aquella estona va ser dura. Sabia que ara sí que estava de part però no volia avisar encara perquè m’acabaven de pujar i encara em faltava molt!!! El meu marit no sap què fer pobre, em veu allà patint i jo com ignorant-lo perquè sé que ell tampoc pot fer res, ho he de fer soleta… De cop em ve una megacontracció, llarga, intensa, em fa molt mal i noto una punxada o patada molt forta a baix quan s’acaba la contracció. M’aixeco i trenco aigües de cop. Són clares. Avisem a la infermera. Són les 00:30h.

00:30h: ve la infermera i em diu si vull que anem cap a sala de parts. Li dic que crec que sí, que les contraccions són molts seguides i em fan molt de mal. Mentre esperem al camiller em dutxo. Em porten amb cadira de rodes, ja no puc ni caminar del mal que em fa i arribo a sala de parts. M’estiren al llit i jo no estic còmode. M’intenten posar les corretges però em molesten molt! No paro de tenir contraccions… La llevadora s’espera a que no tingui contracció per mirar-me. Estic de 8cm!!! No m’ho puc creure!!! En una hora he fet més que en tot el dia!! 

00:40h: Comencen les presses, comencen a preparar tot pel part. Els hi dic que no estic bé estirada, que em fa molt mal però em diuen que ho intenti… Mentres estan preparant-ho tot començo a tenir ganes d’empènyer, em tornen a mirar i la nena ja està en segon pla, tot va molt ràpid!! La llevadora diu que avisin a la ginecòloga ja, que vingui que la nena ja surt!! Cada cop hi ha més gent a la sala (ningú es vol perdre un part de natges) però no m’importa. Em pugen les cames i jo sento que em faré caca allà mateix davant de tothom, em fa molt mal, no estic còmode… La llevadora molt tranquil.la m’anima, em diu que apreti si en tinc ganes i començo amb els pujos quan jo ho sento (en cap moment van ser dirigits). De cop noto alguna cosa entre les cames, miro i ningú està tocant. El meu marit em diu: mira, els peus, estan sortint els dos peuets!!!! (No pot ser, penso, però si m’havien dit que tenia el culet encaixat!!!). Se’m desquadra tot, llavors començo a patir, ha anat tot tan ràpid que no m’han fet la eco per veure com estava la nena, com tenia el cap… Uf, i si es queda encallada?? Un altre “pujo” i noto com surt el culet i l’esquena… Penso, que bé, mig cos fora i només falta el cap. Em fa molt mal i no sé com posar-me. Els hi dic que no aguanto més, que no puc més, però empenyo sense poder-ho controlar… De cop noto una espatlla que surt, després l’altra (clar, m’havia oblidat de les espatlles!!). Ara sí que només falta el cap, la part més difícil… Li pregunto a la ginecòloga si he d’empènyer, ara no tinc contracció i no en tinc ganes però pateixo per si la nena està bé. Em diuen que sí, que tranquil.la, que la nena està bé. Noto que la ginecòloga posa les mans per ajudar a sortir el cap, em molesta molt. Veig com té tot el cos a fora, només el cap a dins (el meu marit em va dir després que es va impressionar molt en aquest moment perquè la nena estava allà “penjant” i no es movia…). Em fa molt mal i llavors penso que he de fer l’últim esforç perquè acabi de sortir la nena, apreto amb totes les meves forces i noto un alleujament a l’instant!!!! De cop tinc la nena a sobre!!!! No m’ho puc creure, ho he fet, ho he aconseguit, ho hem fet totes dues i em sento la mare més feliç del món!!!!! Falten dos minuts per la una de la matinada. Quan me’n dono compte ja han tallat el cordó  , revisen la nena sobre meu i està perfecta. Li pregunto a la ginecòloga si m’ha de cosir, em diu que sí, però que és molt poca cosa, només dos puntets. Em posen oxitocina per expulsar la placenta i estiren del cordó, surt de seguida.

Vam estar una horeta més a sala de parts, la pediatra va revisar la nena allà mateix i tot perfecte. 2,960Kg i 48 cm. APGAR: 9-10-10. Allà mateix vam començar la lactància. No la van separar de mi en tota l’estada a l’hospital. Tot el personal va anar de bòlit aquella nit. Es veu que hi van haver 5 parts i anaven saturats. Jo vaig ser la última d’arribar i la primera en parir. Si arribava algú més aquella nit se l’enviaria al Trueta. Vaig tenir sort, si arribo a arribar més tard i m’envien al Trueta, cesàrea segur…

A les 2 ens van pujar a l’habitació, no vaig dormir en tota la nit, estava en un núvol!!, no m’ho podia creure… El postpart ha anat molt bé, la lactància molt fàcil, el tenir ja experiència m’ha donat molta seguretat. La recuperació genial, els punts gairebé ni me’ls he notat. Vam demanar l’alta precoç i divendres 18 ja érem a casa. Vam tornar l’endemà per la prova del taló.

Tot i que no va ser el part que jo hauria desitjat, amb coses que no em van agradar, estic molt contenta de com va anar, d’haver lluitat per aconseguir un part vaginal i haver-ho aconseguit. A diferència del meu part anterior, vaig portar molt millor les contraccions que l’expulsiu, i en algun moment em vaig desesperar i pensava que no podria. No he de negar que va ser un expulsiu molt més dolorós que el meu anterior part, molt diferent, no vaig notar “l’anell de foc” com en l’altre part però va ser també una sensació bonica perquè vas notant en cada moment com surt cada part del cos.

He tingut tres fills, els tres naixements han estat diferents i cadascun d’ells m’ha ensenyat alguna cosa. Els meus parts anteriors m’han ajudat a fer camí cap aquest tercer, sense cap d’ells, no ho hauria aconseguit. 

No vull deixar de donar les gràcies a l’Hospital Sta. Caterina per donar-me la possibilitat de poder parir a la meva filla en un part natural. Gràcies a tot el personal tant de sala de parts com de planta, m’he sentit molt ben atesa en tot moment. 

M’he decidit a escriure la crònica per animar a totes aquelles que us trobeu en una situació semblant, que penseu que hi ha altres opcions a part de la cesàrea, i que el part vaginal també és possible.