No va ser el part somniat però per molt poc. No em puc queixar massa de com va anar tot. Vull pensar que gràcies a anar ben informats i preparats però potser només va ser sort.
De fet la primera pensada quan vaig començar a investigar, a llegir i fer- me preguntes i a buscar respostes sobre com volia que fos el meu part va ser que volia parir a casa, tranquila, a un entorn on em sento protegida i acompanyada del pare de la criatura i d’una doula i una llevadora que m’animessin i m’inspiressin confiança. A poder ser en un part dintre de l’aigua.
Després vaig descobrir que això sortia del nostre pressupost i, sobre tot, vaig parlar- ho amb Roger i vaig veure que a algú tan aprensiu com a ell aquella situació li hagués provocat pànic. Ho vaig descartar. Volia que el part sigues el més agradable posible per tots tres i que jo em pogués centrar en el proces i en la nena i no haver d’ estar preocupada també per ell. I ell havia d’estar prou tranquil com per ajudar- me i donar- me suport. Encara podia triar un hospital públic que sigues aprop, que tinguessin un bon protocol i historial de part natural respectat i a ser posible amb banyera de parts.
I després de sospesar la opció de demanar una derivació per poder tenir banyera i anar a la reunió de l’hospital de Mataró, que tinc a cinc minuts en cotxe de casa, veure que són molt favorables al part natural i tenen un bon recolzament a la lactància vaig pensar que millor quedar- me allà i no patir per haver d’anar més lluny. Encara que les sales de dilatació son petites ia Mb mancances. I que no tenen banyera.
A mida que s’apropava i passava la ddp ens anàvem posant més nerviosos, i la familia no parava de pressionar, cosa que no ajudava. Ja portava una setmana o més que a les tardes- nits em venien contraccions de les que ja fan mal (feia com un mes que tenia les famoses Braxton Hicks més suaus i irregulars) i que eren més o menys regulars durant mitja hora o una hora i després paraven. Alguna vegada inclús em despertaven a la matinada. Feia servir l’app de l’iPod per controlar- les i mai arribaven a més, ni tan sols despertava a en Roger que al dia següent matinava. La nit del 5 d’abril feia 4 dies que havia complert les 40 setmanes segons els metges (segons els meus càlculs complia aquell mateix dia 5) Després de tenir unes quantes contraccions suaus veient una peli (Silver Lining Paybook, El lado bueno de las cosas) ens fiquem al llit pensant que ens espera una altra falsa alarma però aquest cop era la bona. Vaig tenir dues contraccions fortes i a la tercera… Flosh! Noto que em mullo una mica les calces. Li dic a en Roger però encara dubtant i a l’aixecar- me del llit no hi ha dubte, sóc una catarata! Va de debó! Aigües netes, molt bé. Al curs pre- part ens van dir que si trencavem aigües anessim a l’hospital, pel risc d’infeccións, etc… Pel que he llegit no cal tanta pressa, fins passades 12h però segur que Roger prefereix que anem ja i ens quedarem més tranquils si em miren i la nena està bé. Tranquila, tranquila… ha arribat el moment! És la 01:45h de la matinada. Vaig al bany i allò segueix rajant. Meeeeerda! Jo volia dilatar el màxim de temps possible a casa… En fi, les coses van com van. Roger, vesteix- te, em dutxo, posem carregadors i telèfons a la bossa i cap a l’hospital!
Arribem sobre les 02:15/ 02:30h i com no porto pla de part per escrit (al curs van assegurar que de vegades no servia de res, millor anar negociant sobre la marxa) directament explico que no voldré epidural i que vull protocol complert de part natural amb pinçament tardà de cordó, la peque amb mi de seguida, etc. etc. No problem, correrà la veu entre les poques llevadores de guàrdia. Intentaran que estiguem com a casa dins el possible. Em sento en bones mans i em relaxo. La via és innegociable, d’acord, me la posen. Em posen una pulsera identificativa. Nit tranquila, em sembla que de moment sóc la única, ens fan passar a una sala de dilatació, guardem trastos a l’armari, em comenten que tinc dutxa calentona, em porten una pilota (massa petita, això serà un problema, hauria d’haver portat la meva), aigua per anar hidratant, si vull una bossa d’aigua calenta que el meu home pot aplicar- me… Em fan un tacte per veure com anem: 2cm i mig de dilatació encara, coll tou i esborrat a mitges. No deixo de perdre aigües, no pensava que això rajaria així tota l’estona. La bona noticia és que no he vingut sense símptomes de part i això és genial perquè podré anar fent sense ajuda i sense oxitocina artificial. Els monitors registren contraccions fortes i seguides cada 5- 7 minuts, la nena està perfecta i no em pujaran a planta, estarem més còmodes aqui sols. Caldrà ser pacients, em recorden que ser llevadora és la feina de saber esperar. Perfecte, no tenim cap presa.
[pullquote]Li dic que és la fi del món tal i com el coneixem (li canto “it’s the end of the world as we know it…”) i em recorda encertadament que fa temps que el nostre món ha anat canviant poc a poc, des que vam sentir aquell petit cor de mides diminutes bategant amb força a l’ecògraf.[/pullquote]
Les hores passen en un núvol, entre contraccions que ja són bastant doloroses. Faig una dutxa però no m’hi estic gaire estona, fa fred. Quan fem monitors de manera intermitent (i mel’s coloquen perque pugui estar de peu o a la pilota o a on vulgui) veiem que la peque segueix fenomenal i que cada vegada són contraccions més fortes i seguides. Fem broma dient que la Tània feia muntanyetes al gràfic del monitor quan hem arribat i ara fa serralades. Les estic passant de peu pensant que ajudarà a baixar la nena i quan ve una em recolzo a la paret (quan poso la mà esquerra em faig mal i em clavo la maleïda via) i moc les caderes o si puc m’abraço a les espatlles de Roger i fem com si ballessim. A ell se’l veu cansat, com cada divendres a la nit, i preocupat per totes dues però molt sencer, està siguent molt valent perquè sé com és i lo malament que deu portar veure’m patir. Li faig petons, li dic que l’estimo moltissim i ell respon que m’estima més encara. Em fa un parell de fotos asseguda a la pilota. Dec fer una fila… Li dic que és la fi del món tal i com el coneixem (li canto “it’s the end of the world as we know it…”) i em recorda encertadament que fa temps que el nostre món ha anat canviant poc a poc, des que vam sentir aquell petit cor de mides diminutes bategant amb força a l’ecògraf. Ho estas fent molt bé, m’anima. Ell ofereix fer- me massatges a les lumbars però no em fa gens mal a l’esquena, tot el dolor és al devant. No tinc rellotge però portem molta estona aqui, ens sembla que es fa de dia i mirem el mòvil per sapiguer que són ja les vuit. Roger avisa a pares i germans que estem a l’hospital però que no cal córrer cap aqui, que a la Tània encara li queda molta estona per sortir… Els meus pares insisteixen que vindran ja igualment encara que els aviso que s’hauran d’estar a la sala d’espera, em sembla que només deixen entrar un acompanyant. Ni que deixessin. En realitat no vull a ningú, no vull estar pendent de la gent, no vull ningú que m’alteri, em vull centrar per suportar el dolor. Em menjo una poma que hem portat a la bossa. Tampoc no sé si està permés menjar ni m’importa. Tenim també fruits secs, i les llevadores aconsellen begudes isotòniques… però només la poma em ve de gust, no tinc molta gana. Me’n recordo que havíem sopat pizza feta a casa, estic ben alimentada. Espero tenir forces per aguantar fins el final. Segueixo sense dubtes i molt segura de continuar sense anestèssia però m’adono que s’està allargant i que no em sobraran les forces cap al final, les cames ja em fan mal…
Canvi de torn a l’hospital, es despedeix la llevadora que em cuidava i em presenta a la companya que la relleva. Per desgràcia se’m difuminen noms i cares, jo ja vaig camí del Planeta Part i potser les endorfines ja fan el seu efecte. Ve la doctora del torn de matí a presentar- se també. Ella assistirà el meu part, diu. Això espero, com passi aqui un altre torn ja em tallo les venes. Un altre tacte: coll esborrat quasi totalment, quatre centímetres de dilatació. Només 4cm, quina decepció! La cosa va lenta i decideixo que si continuo caminant i de peu m’esgotaré de cara a l’expulsiu. Sec a la pilota i demano l’esterilla calenta per posar a la part baixa de la panxa. Intentaré estalviar forces. Estic una mica desanimada i li dic a la llevadora que sembla que no avancem, ella m’anima dient que hem fet molt, que el coll quasi està esborrat del tot i quan estigui complert el cap de la nena baixarà una mica i ajudarà amb el seu pes i la pressió a que les contraccions siguin més efectives i dilati més ràpid el que queda. “Avui pariras aquesta nena”. Això m’anima bastant. Les llevadores que entren em diuen que no em deu fer molt de mal, que se’m veu molt sencera i amb molt bona cara. Jo intento somriure mentre em moc a la pilota i penso: no teniu ni idea… Em plantejo si seria tant dolorós si no hagués trencat bossa i tota aquesta estona hagués pogut estar a caseta, a la meva pilota que no em va petita, a la meva banyera amb sals perfumades, a la llum d’espelmes i sentint la meva música abraçada al meu home… Però pensar això és inútil: estem aqui i ara i ho hem d’afrontar tal i com ve.
[pullquote]Al cap d’una estona o d’unes hores (el temps es desdibuixa) m’enfronto al punt negre del part, al moment en que per culpa de parir en un hospital públic, em fan sortir completament de la meva concentració, sento que no respecten l’espera, em centro traïda.[/pullquote]
Al cap d’una estona o d’unes hores (el temps es desdibuixa) m’enfronto al punt negre del part, al moment en que per culpa de parir en un hospital públic, em fan sortir completament de la meva concentració, sento que no respecten l’espera, em centro traïda. Tant que decideixo en aquell moment que si mai torno a tenir un fill faré el que calgui perquè les coses siguin diferents. Vaig pensar que en aquell moment es carregaven tota la feina feta fins ara per aconseguir que em trobés còmoda. Ve a visitar- me la jefa de llevadores i em diu que com que la cosa va molt lenta i no avança (miro incrèdula els monitors que marquen que la cosa si avança, però lenta) em pujaran a planta a una habitació perquè estigui més còmoda i tranquila, faci una dutxa (aqui també en tinc, de dutxa) i em donin alguna cosa per esmorzar (evidentment no tinc gana). No entenc res, fa poc una llevadora m’havia dit que la cosa avançava, que no em pujariem a planta… Sóc incapaç de reaccionar i negar- me, ni tan sols li protesto perquè em moguin ara. Em porten en cadira de rodes i jo no vull seure de cap manera. Roger recull les coses a corre cuita per dur- les a l’habitació. Les contraccions a la cadira son insuportables, em fiquen a un ascensor, em mossego el puny per no cridar pels passadissos. I quan arribem a l’habitació encara m’enfado més. A l’altre llit hi ha una noia estesa dormint i al costat hi ha un bressol amb un bebè d’un dia de vida, ens separarà només una cortina i jo només vull cridar de dolor. Vull plorar pel que m’estan fent, no és normal que em facin pujar a aquestes alçades. Li protesto a Roger que fa cara de circunstancies. M’ofereixen una pilota i un suc i allà que m’assec xarrupant la canyeta per hidratar- me i amb les llàgrimes de ràbia als ulls. No dóno crèdit. “Segur que és que necessiten la sala de dilatació abaix”, li dic a en Roger, que ha avisat als meus pares perquè em pugin a veure. No vull veure ningú, només vull estar sola i tranquila, arraulida al meu món per passar el dolor. Tot se’m fa borrós, tinc molta calor i em marejo una mica, impossible empassar més suc. Crec que és un subidón d’endorfines aquest mareig, perquè les contraccions es fan terribles. Em sap greu cridar allà. Se m’acudeix a la desesperada ficar- me a la dutxa de l’habitació, probar si l’aigua calenta ajuda a relaxar- me i passar el dolor. Al menys estaré sola, aïllada i no molestaré tant si crido. Roger m’ajuda un altre cop, és com un silenciós àngel de la guarda, em porta les xancles i la tovallola, m’ajuda a treure’m la bata. L’aigua surt molt calenta, em senta genial, m’hi estic molta estona… Quan surto de la dutxa de cop sento molta pressió abaix, alguna cosa ha canviat i les contraccions són més seguides i fortes encara. Vull tornar a la sala de dilatació ja, em preocupa que hagi de parir aqui, no puc parir aquí! Començo a cridar que tinc ganes d’apretar, que em baixin ja! Sento que alguna infermera al passadís pregunta si ja he trencat aigües i sort va tenir que no la tingués devant o la escanyo amb les meves pròpies mans entre la ràbia i la desesperació: fa més de 10 hores que vaig trencar aigües!!! Vagi a avisar que em baixin!
Ara ja tot es desdibuixa al meu voltant, tinc la típica visió túnel dels borratxos i els sons s’esmorteeixen. Ve un noi amb una cadira de rodes molt ràpidament. Em sembla que per fi m’han pres en serio. Allà asseguda cada onada de dolor es fa del tot insuportable, però vaig de camí a un entorn que controlo, em tornen a baixar a corre cuita a una sala de dilatació. No sé quant de temps he estat a planta, em diuen que sobre 2 hores però per mi podrien haver sigut 10 minuts. De nou a la sala de dilatació no sé ja quant de temps passa. Monitors, pilota, tacte… Estic dilatada de vuit- nou centímetres, quasi complerta ja, però em diuen que la nena segueix molt alta, l’hem de fer baixar. M’estic de peu perquè la gravetat ajudi però vaig moooolt cansada, intento posar- me a la gatzoneta agafant- me a la barra del llit de parts (la posició en la que voldria parir) però les cames em fan molt de mal, em tremolen, no m’aguanten… Em fan quasi tan mal com les contraccions. Merda! Porto gairebé 10 hores de peu i no puc més. Hauré de replantejar- me la posició en que pariré, no crec que pugui ser de peu o ajupida com volia, no tindré forces. M’adono llavors que ningú m’ha ofert en cap moment la epidural, han respectat la meva decisió, molt bé. O m’han vist molt sencera o molt convençuda. La llevadora em suggereix posar- me al llit semi- incorporada, amb una companya em munta una gran barra per agafar- me i fer força amb els braços i un lloc per posar els peus i empènyer amb les cames. “És com anar en una Harley Davidson”, fan broma. Tenen raó, i ho trobo còmode. No és la posició en la que havia pensat, volia en vertical, però no em veig amb forces. I el cos no em demana estar de quatre grapes, ara em sembla com que em perdria l’espectacle. Provo a agafar- me a la barra i em sembla perfecte, m’ajuda molt a fer els pujos sense comprometre tant les cames. M’expliquen que la nena encara està molt amunt, ha de baixar i rotar el cap, i que si vaig empenyent suau però continuadament quan noti contracció l’ajudaré a fer aquest descens abans de començar amb els pujos de l’expulsiu. La veritat és que des que vaig sortir de la dutxa ja sento ganes d’empènyer una mica, fer- ho m’alleuja el dolor. La llevadora m’avisa que faci empentes llargues i suaus i guardi força per l’expulsiu i marxa i ens deixa sols. El pare s’ha preocupat quan han dit que encara havia de rotar. I jo també, si després de tant patiment no baixa bé o no gira haurem de tragar amb una cesària o potser episiotomia i espàtules o fòrceps… Les contraccions son ja molt violentes però intento concentrar- me i quan ve una agafo aire, el retinc i empenyo com ens havien ensenyat a les classes. Fa mal, al mateix temps alleuja i noto que la pressió va més i més avall fins la sortida. Visualitzo el caparró de la petita en descens, girant per colocar-se bé. Sembla que amb cada contracció, dolorosíssima, la noto fent el camí cap a nosaltres. Sento perfectament el cap baixant per la pelvis quan empenyo, girant… És la sensació més increible i potent que recordo del part. Molt bé, petita, ho estàs fent molt bé!
[pullquote]Sento perfectament el cap baixant per la pelvis quan empenyo, girant… És la sensació més increible i potent que recordo del part. Molt bé, petita, ho estàs fent molt bé![/pullquote]
De sobte, no sé quanta estona després, amb una empenta noto cremor, molta cremor. Quin doloooor! Ja està aquí avall! Demano a Roger que cridi ràpid a les llevadores, que vinguin ja. Però no cal perquè m’han sentit, han notat com el meu crit ha canviat, i ja venen a corre cuita. La petita habitació s’omple de gent i activitat però no estic per ningú, només pel cap de la Tània, que ja noto pressionar el meu perineu. No calen més tactes, ja està aquí. “Pariras aqui, no et durem a quiròfan”, diu algú. A mi em sembla genial que no em moguin ara, no estic per punyetes. Li dic a en Roger que m’ajudi a treure’m la bata de l’hospital, vull rebre a Tània nua com estarà ella, fer pell amb pell. La meva concentració ara està en agafar aire, mantenir- lo i empènyer fort. La ginecòloga es prepara i veig que Roger es queda darrera d’ella per veure- ho tot en primer plà, es veu que li habien dit que es coloqués allà. Ara ho penso i m’hauria ajudat tenir- lo més aprop, agafant- me la mà, que em dones ànims durant l’expulsiu, però jo a aquelles alçades no suportava que ningú em toqués perquè em distreia i així ell la podria veure sortir. Me’n sento orgullosa, ha aguantat com un campió i veurà neixer la nostra filla. No és que esperés menys d’ell però m’agradaria fer- li saber com és d’important que hi sigui. Durant les contraccions deia que es sentia impotent, sentia com que no em podia ajudar, però no s’adona que sense ell no podria haver aguantat tot això. Pariré la seva filla. Intento somriure- li amb amor però potser només em surt una ganyota. Suada, despentinada, oberta de cames, potser fent de ventre i desencaixada de dolor a veure qui és la guapa que aconsegueix transmetre amor…
Sento que arriba el moment decisiu, estic molt esgotada i tinc molt patiment però sé que no queda molt i la tindré als braços, ni un cop diré “no puc”. Els “no puc” els arracono de seguida que volen aparèixer al meu cap. No recordo a ningú que nos fos Roger animant- me, dient- me que sóc molt forta o valenta, dient que sóc una deesa, que pariré la meva filla sense quasi ajuda o que ho estic fent molt bé. Vaig trobar a faltar això del personal… Doncs m’ho diré jo mateixa. Podem, és clar que podem, no hem passat tantes hores per ara no poder. La petita ha fet la seva feina estupendament, també és una valenta, també estarà cansada. Ara em toca ajudar- la a sortir. No li fallaré. Sé que puc, puc fer- ho, em repeteixo. Faré que Roger es senti orgullós! Em sento molt poderosa, com exultant d’energia malgrat el dolor tan intens que sembla estar per un moment desplaçat en un altre plànol del meu cervell. Estic mig eufòrica perquè ja estem a punt (o seran les endorfines?) i intento reunir forces per centrar- les en el pujo decisiu. Costa molt fer només això, agafar aire, retindre’l i empènyer. Una llevadora em va animant a la meva dreta, però a mi de fet només em molesta, em destorba que em digui quan agafar aire o quan empènyer. Jo ja noto les meves contraccions. Voldria dir- li que calli si és tan amable, però no vull perdre la concentració ni un segon. Després d’ura estona esgotadora que no sé quant de temps dura em fa l’efecte que no avanço. Diuen que haig de fer més força, que ja està aqui, una mica més de força, una mica més. Noto el cap, no acaba de sortir, fa molt de mal. Li pregunto a Roger la nena té pèl. Està mig en xoc, diu que si, que és clar que en té, que se li veu. Se li nota que també ell està patint. Després em confessarà que estava preocupat per si de tant entrar i sortir se li deformava el cap a la petita, pobret. El cap, em diuen, llisca una mica enfora però torna a entrar, no faig prou força. Ostres, no és tan fàcil… Semblen una mica preocupades i jo també em preocupo, intento sentir el monitor que encara tinc enganxat a la panxa. La nena està bé, em diuen, però he d’empènyer més fort perquè surti. No sé si sóc capaç… Les contraccions son massa espaiades i em diuen que em posaran una coseta per animar- les. “Quina ‘coseta’? -pregunto- Oxitocina? ” No m’agrada que m’infantilitzin, sóc adulta i capaç d’entendre. Penso que pel que queda no importa massa que em posin oxitocina ara. No em nego, vull ajuda, em fa por que la Tània ho estigui passant malament amb el cap allà tanta estona.
[pullquote]Podem, és clar que podem, no hem passat tantes hores per ara no poder. La petita ha fet la seva feina estupendament, també és una valenta, també estarà cansada. Ara em toca ajudar- la a sortir. No li fallaré.[/pullquote]
Estic a punt de plorar d’impotència, no ho aconsegueixo, no sé si puc empènyer més fort…Llavors se m’ilumina una llumeta i demano si em poden portar un mirall per veure- la sortir. Recordo a les classes pre- part que la llevadora ens va dir que amb el mirall les dones empenyem amb més força perquè veiem els resultats dels pujos. Una noia que em va semblar un àngel, arriba de seguida correns amb un mirall gran i amb dificultats (”cap a la dreta, a l’esquerra, no, la meva esquerra…”) aconseguim entendre’ns perquè l’orienti adequadament. Ho veig! Allò sóc jo…?! Ara és la meva! Sandra, ha arribat el moment. Ja sigui per la oxitocina o pel mirall… Reuneixo i trec d’algun lloc amagat totes les forces que em queden per fer un pujo llarguíssim amb un gemec que surt de molt fondo del meu interior, un so molt animal. Em sento animal, em sento mamífer, sóc la lleona parint, sóc totes les dones que han parit abans que jo, puc fer- ho, el meu cos està preparat i sap com, el dolor ja no existeix, només una força brutal… No et centris en el dolor, centrat en respirar i en empènyer una mica més fort, una mica més continuadament aquesta petita vida cap als nostres braços… Al mirall veig com avança de forma quasi impossible per on sembla que no pugui sortir. Ara veig quan he d’empènyer una mica més…
Sento que algú a la meva dreta (la llevadora) va guiant les mans de la ginecòloga, dient- li què ha de fer. Potser millor que m’atengui ella, no?… Per a què vull una doctora si l’han de guiar? La ginecòloga comenta “Potser haurem de fer un tallet…” Quan sento allò una fera es desperta dins meu. La meva reacció és violenta, em surt un “NOOO!”indignat i furiós. Tot a dins meu crida “NOOOOOOOOO!” Roger després em diu que la llevadora es va posar de la meva banda, que va dir que encara no calia. Jo només visualitzava un gran NO… I crec que llavors és quan començo a empènyer encara amb més força, no sé durant quant de temps. Al mirall veig que el cap cada cop surt més. I de sobte, amb una gran contracció, en un mateix pujo llarguissim en que tanco els ulls i em surt un crit gutural, noto el “plof!” del cap que ha sortit i sense temps de veure- ho al mirall, ni de parar d’empènyer…”flosh!” La resta del cos llisca fora meu, com un peix que s’escorre. No ho he vist però no m’importa. Ja no existeix mirall, ni llevadora, ni ginecòloga, ni dolor… Només aquest ésser palpitant, humit, tremolós i mig blau que em passen i que rebo als meus braços. La nostra petita princesa! Ho hem aconseguit! No em poso a plorar com pensava que faria, és massa intens com per plorar… Sento tantes coses que ni ho puc descriure. La miro com si no fos posible que allò sortis de dintre meu. Li dic “Benvinguda al món, bonica!” És taaan guapeta! I plora moltíssim però es calma quan li parlo, li dic que no plori, que la mare és aqui, que l’estimo molt.
[pullquote]Ja no existeix mirall, ni llevadora, ni ginecòloga, ni dolor… Només aquest ésser palpitant, humit, tremolós i mig blau que em passen i que rebo als meus braços. La nostra petita princesa! Ho hem aconseguit! No em poso a plorar com pensava que faria, és massa intens com per plorar…[/pullquote]
Roger està per fi al meu costat, fa cara que tampoc s’ho pot creure. Em sembla que ens vam fer un petó però no ho recordo, potser només ens vam mirar als ulls, amb amor, esgotats i sobrepassats per tot el viscut en les últimes hores. Tenim una filla, som una familia! No parem de mirar la petita, és perfecta, és molt guapa i té molt cabell. Amb la seva boqueta em busca el mugró i amb una mica d’ajuda s’hi enganxa amb força de seguida, posa la maneta diminuta a sobre el meu pit, com perquè no li treguin. Ara mateix ningú podria treure- me- la… Em sento alleujada per fi, ara ja ha passat, ja està aqui, està bé, està amb nosaltres… No paro de somriure, de mirar- la, de tocar- la… Roger treu la càmera per immortalitzar el moment, estava tan en tensió que no ha recordat fer fotos fins ara.
Aixeco un moment la vista i veig a la ginecòloga a punt de pinçar el cordó per tallar- lo i de nou s’encenen totes les alarmes. Torno a cridar, aquest cop suplicant: “No, no, no, nooooo…” No fins que no deixi de bategar, si us plau… Potser si que hauria d’haber escrit un pla de part, joder. Amb el retorn de sang del cordó la princesa va agafant color i calor, ja no està blava, ara està vermelleta i càlida, l’acarono. Noto una nova contracció i algo que avança avall dintre meu, aviso a la ginecòloga que ve la placenta. Ella somriu i afirma amb el cap, ja ho sap, i… “flop!” surt la placenta. Demano veure- la i me l’ensenya, el lloc on ha viscut la meva petita durant quasi 10 mesos… M’explica les diferents parts, la que anava enganxada a mi, per on passen els nutrients, és al·lucinant! Talla el cordó, ara si s’ha tornat del tot blanc i no batega, em diu que m’ha de netejar i cosir. Li pregunto si m’he estripat molt i em diu que no, només dos puntets petits per un estrip natural direcció l’anus. Diu que hi ha dos tallets més molt petits a un altre lloc però que no cal ni cosir, els mantindrà apretats amb els dits i ja quedaran units. Me’n alegro! Punxa anestesia local per cosir. Fa mal però ara ja no importa, tinc a Tània amb mi. La veig tan guapa i tan petita… L’agafen només un momentet per pesar- la i li posen un gorret i la pulsereta identificativa al peu. Ens deixen molta estona als 3 sols abans de pujar a planta i no parem de mirar- la i de dir- nos que no ens ho creiem. Som una familia! Ens toquem, li fem carícies, li parlem, ens fem petons…
Tània va néixer a l’Hospital de Mataró el dissabte 6 d’abril a les 13:58h. Va pesar 3′390kg i va mesurar 50′5cm.
Benvinguda a aquest món, Tània, no saps com n’estem de contents els pares i quant t’estimarem i t’estimem ja, petitona!
