Naixement del Liam a la Maternitat – Hospital Clínic

El dia 26 d’agost, embarassada ja de 41 setmanes i 2 dies, vaig decidir que era hora de posar-me les piles i provar de provocar-me el part de manera natural: una llarga caminada, xocolata, menjar picant, i sexe. El dia 27 a les 3 de la matinada, com per art de màgia, em posava de part. Eren les 3 quan unes ganes estranyes d’anar al lavabo em van despertar. No era el típic “he de fer pipi” de l’embaràs que et desperta més d’una vegada cada nit, era més aviat un “he de fer caca”. Vaig cap al lavabo, i res. Me’n torno al llit i al cap d’un quart d’hora, més del mateix. Torno al llit i, cap a les 3:30, encara desperta, em sorprèn la primera contracció. Déu meu! M’ho ha semblat o és real?? És una contracció de Braxton més o això va de debò? No sembla una contracció com les que havia tingut fins ara… No diria tant com que fa mal, però molesta! Al cap de 10 minuts, segona contracció. Jo ja estic convençuda que tot el que he fet el dia abans ha funcionat. Em sento energitzada com si hagués dormit tota la nit, i feliç, molt feliç. Sé que el Liam està venint!!! Desperto el meu marit amb copets i la frase que tant havia volgut dir aquests últims dies: “El Liam ja ve!!!” Es desperta i no sé si m’acaba de creure. Per ser del tot sincers, jo encara no n’estic 100% segura tampoc… Però molt! Li dic que he tingut ganes d’anar al lavabo i contraccions regulars i diferents de les que havia tingut fins ara… Ens abracem, i és un moment molt bonic! Ens quedem al llit i les contraccions continuen. Porto la pilota de pilates a l’habitació i passo estones a la pilota i estones al llit. Les contraccions són cada vegada més doloroses, però la pilota calma taaaant! Quina bona compra! Passo la resta de la nit entre la pilota (el més còmode pel dolor), i el llit (el més còmode per poder dormir entre contraccions!). Cap a les 7 o les 8 del matí decideixo que és hora d’esmorzar, i esmorzo amb el meu marit, que ja ha dit que no anirà a la feina. Jo menjo asseguda a la pilota, no es pot ni comparar seure a la cadira amb seure a la pilota! Passo el matí com la nit, a l’habitació entre la pilota i el llit, i dormo més que durant la nit. A les 11 ja tinc gana i decideixo que és hora de menjar un plat de pasta. En un dels molts llibres que vaig llegir durant l’embaràs sobre el part natural, recomana menjar un plat de pasta quan el treball de part comenci, perquè els carbohidrats dónen energia per molta estona, que és el que necessitaré. Em ve de gust posar-me a la banyera, així que la preparo i hi passo una estona. Després torno al llit i entre contracció i contracció dormo ben bé fins les 3 de la tarda, quan les contraccions ja no em deixen descansar bé i torno a tenir gana. Menjo alguna cosa i torno a la banyera. Fins les 6 de la tarda passo l’estora entre banyera, passejades pel passadís i pilota. Passejar m’alleuja moltíssim durant les contraccions. Són les 6 de la tarda i porto amb contraccions des de les 3 del matí, però no són tant seguides com haurien de ser-ho per anar a l’hospital. N’hauria de tenir 3 cada 10 minuts, però jo en tinc una cada 5-6 minuts… M’és igual, tot i que a casa estic molt bé, després de 15 hores estic una mica impacient i m’acabo decidint per anar cap a l’hospital. Sortim de casa a les 18:30 i arribem a l’hospital cap a les 19:00. Jo no les tinc totes i penso que potser al cap i a la fi encara no estic de 3 cm i m’envien cap a casa. Tot i les hores, jo em noto verda, d’això no hi ha dubte. Sé que el primer part pot trigar molt així que no sé ben bé què esperar de la meva arribada a l’hospital… Entro cap a dins amb el meu marit de seguida, sense saber que serà l’última vegada que veuré els meus pares, que ens han acompanyat a l’hospital, fins ja després del part.

L’hospital m’ha posat tant però tant nerviosa que començo a tremolar. Evidentment amb aquest estat alterat i segregant adrenalina, les meves contraccions es paren del tot. Em posen monitors i amb prou feines tinc dues contraccions en 20 minuts. I després d’això comencen els tactes, que seran MOLTS durant les hores que passaré a l’hospital… Durant l’embaràs sempre m’havia negat a fer-me tactes vaginals, així que és la primera vegada… Em sorprèn perquè no és molest, com jo pensava que seria, de fet no noto res. Això sí, estic tant nerviosa que em tremolen les cames, no sé què m’ha agafat! Després del tacte (tactes, perquè les dues llevadores que hi havia, me’l fan totes dues… Una perquè està aprenent i, sincerament, ara que hi penso m’hagués agradat dir-li que no, perquè després vaig acabar amb tactes per parar un tren), em diuen que estic de 4cm, i amb el coll de l’úter bastant esborrat, així que tot i que les contraccions no són com haurien de ser, em quedo ingressada! Em tranquilitzo una mica en sentir-ho, la veritat és que no volia haver de tornar cap a casa, per molt bé que s’hi estés! Ara toca treure’s arrecades i anells, per si hi hagués cessària, però amb les meves mans inflades, els meus anells de casada i promesa no hi ha qui els tregui. Ho intentem molta estona i de diferents maneres, però res. Per sort les convenço de deixar que els porti i que me’ls tallin només si realment he d’anar a fer-me una cessària. Diuen que no és el procediment habitual però ok, ufff!! I toca posar la via al braç, ho odio!!! Una de les raons per les que vull un part natural és perquè jo amb les agulles sóc molt aprensiva i no en vull veure ni una, i ara he de portar això al braç, una agulla gegant connectada a la vena!!! Imploro no haver-la de portar, però no hi ha res a fer. És també per si de cas…

Jo estic obsessionada amb la sala de part natural, la de la banyera, i com que sé que només n’hi ha una, de seguida que arribem als paritoris demano si està lliure. Mala sort, està ocupada! Però les llevadores em diuen que la dona és allà des del matí i els sembla que acabarà aviat. Em porten a un altre paritori, només amb un llit i una pilota, fins que quedi lliure el de part natural. Allà hi estic fins les 22:30, amb massatges constants del meu marit a les lumbars que m’ajuden més del que puc explicar, quan per fi em diuen que ja han acabat de netejar la sala de la banyera i puc passar-hi. Abans de deixar-me anar-hi, però, un altre tacte… que jo NO vull, però sembla que si vull o no és igual, perquè s’ha de fer i punt. Aquesta llevadora, una noia rossa, la L., i una altra que no parla català que crec recordar que es deia J., seran les que portaran el meu part al torn de nit. Estic de 6 cm.

Entro a la sala de part natural i m’ajuden a entrar a la banyera. De fet a mi encara no em venia de gust entrar a la banyera, però ningú em pregunta res i vist i no vist ja sóc a dins. No es pot negar que s’hi està molt bé. La sala és una autèntica passada, com sortida del millor hospital privat, estic encantada! A la banyera, menjo barretes energètiques i bec sucs de fruites i aigua. S’hi està moooolt bé, i l’aigua calenta fa les contraccions molt suportables. Primera cosa que em desagrada: han perdut el monitor del bebè per la monitorització inalàmbrica i ho haurem de fer cada x minuts amb el normal sortint de la banyera… Se’m queda cara de veure per creure, en fi. Cap a mitjanit em fan un tacte (maleïda mania amb els tactes, ja començo a estar-ne fins al cap d’amunt), i estic de 7cm. Arribats a aquest punt jo estic que m’adormo, dormir és l’únic que vull! I de fet em quedo adormida entre contraccions dins la banyera moltes vegades. Ja no tinc noció del temps però el meu relax no és típic d’una dilatació de 7cm, crec que el meu cos està reduint les contraccions per ajudar-me a descansar. Al cap i a la fi el cos humà és molt savi, molt… Però a l’hospital no són ni tan savis, ni tan pacients. Un parell d’hores més tard, després d’un altre tacte (pfdfpddfffffrrrrrrrpppffffffaaaarrrrgggg!!) i veient que segueixo igual, la meva llevadora comença a parlar-me de trencar la bossa d’aigües per accelerar el part. Jo li dic que ni pensar-ho, que això no és natural i que vaig al meu ritme. Una hora més tard, sant tornem-hi, tacte i pressió per trencar la bossa. La mare que…!! Entre el cansament i la por que em trenquin la bossa, el meu treball de part no progressa. Però el Liam està perfectament, i jo també! Quina ràbia tantes presses. Més tard, trencar la bossa ja és com un ultimàtum, ara com més hi penso més m’enfurismo. Dient-me coses com que ja podria haver parit fa 3 hores, que hem de trencar la bossa, que jo no puc seguir així… Es que tinc ganes de dir-li paraulotes! I de fet, quan ella no hi és, les deixo anar totes. Imagina’t si aquest estat de pressió i enfadament és com una dona ha de poder donar a llum! Impossible, és clar! No sé ben bé cap a quina hora entre les 4 i les 5, la L. (la impacient) em diu que ja no espera més i em diu que o ara o mai això de trencar la bossa. Li hauria d’haver dit que perfecte, que mai i que em deixés en pau d’una vegada, però al final hi acabo accedint. Això sí, la bossa me la trenca la J., que és la que està de pràctiques, fes-te fotre (jo, eh)! Li sento dir que ha trencat bé la bossa però que no aconsegueix desenganxar bé les membranes, i està allà dins molta més estona del que es pot considerar acceptable! Quan surt l’aigua calenta de dins meu sento una pena indescriptible, superada només per la de quan miro i veig l’aigua que ha sortit de dins meu, una mica rosada de sang, el món del meu bebè, el seu medi, allà on s’ha fet i on estava tan tranquil… fins ara. A partir del trencament de bossa, el rellotge comença a fer tic-tac. Tot i que hi ha estudis que demostren que es pot estar fins a 72h fins que el bebè surti després de trencar aigües, els hospitals solen tenir per protocol no deixar que passin més de 12h. Aquest trencament d’aigües artificial és la meva espineta clavada d’aquest part, el moment on tot va començar a tòrcer-se… Tanta promesa d’un part molt més ràpid que em va fer la llevadora, i a mi l’únic que em va fer tanta intervenció innecessària va ser fer-me parar el meu part natural del tot. Quan la llevadora em va tornar a mirar, estava igual, i ja més tard, amb un altre tacte, of course, fins i tot em va dir que tornava a estar de 6cm i que anava de mal en pitjor!!! Jo li vaig dir que on coi era l’acceleració del part que m’havia venut per trencar-li la bossa al meu fill, i llavors va i em diu que no sempre és així. Jo estava sulforada, farta de presses, de mentides i de pressions. Va i em diu que el que faria ella si estigués en la meva situació seria anar a posar-me oxitocina artificial i epidural, o si no les del torn del matí m’enviarien a cessària. Perdonaaaaa??? Primer de tot, amenaces ni una, perquè cessària no me la faré fins que jo vulgui, i segon, si en algun moment realment me l’han de fer, el fet que tu m’hagis trencat la bossa i no hagis respectat el temps del meu bebè en serà un dels màxims responsables!!!

Cap a les 7 aproximadament, vaig accedir a abandonar la sala de part natural i anar a parir amb epidural. A les 8 i poc ja estava tot apunt: oxitocina en vena i epidural. Em van deixar així una hora i quan van venir a veure com anava (hola, tacte), estava igual. Es veu que el Liam s’havia adormit amb l’epidural (igual que jo eh, com una marmota!), i estàvem igual. La llevadora, que ja era la del torn de matí, la M., maquíssima, em va dir que anés canviant de posició cada x minuts, de costat esquerre, de costat dret… per veure si estimulàvem el Liam a baixar. A més van posar més oxitocina. Al cap d’una estona el mal que jo sentia a la part esquerra del meu abdòmen era insuportable. L’epidural no havia fet bon efecte a la part davantera del costat esquerre, i vaig massatjar-me la zona, cosa que va fer que es despertés també la banda esquerra de l’esquena. Mare meva!!! Aquell dolor va ser el pitjor de tot el part. L’oxitocina sintètica fa unes contraccions de bojos, res a veure amb les meves naturals, vaig veure les estrelles!!! Van cridar l’anestesista i em va posar més anestèsia, però entre que ell va arribar i que allò va fer efecte vaig passar una estona fatal!!! En fi, per fi estava bé i em vaig tornar a quedar adormida com un tronc. Fins i tot vaig apagar la llum de l’habitació, que ve que estava després de tant desitjar dormir! Cap a les 11 i poc van tornar a venir a mirar-me i… bé, no us ho creureu! Estava dilatada de 10cm i el Liam estava perfectament encaixat en tercer pla!!! En altres paraules, em vaig posar els dits a la vagina i li vaig poder tocar el cap!!!! Aquí jo ja plorava a llàgrima viva, presa d’una emoció incontrolable. Vam decidir que ja estava a punt per l’expulsiu, així que ho vam preparar tot… Cames en litotomia, però esquena ben amunt, és a dir, asseguda i podent veure-ho tot! L’efecte de la peridural em feia que no tingués mal, però sí molèsties, per tant jo era perfectament conscient de quan tenia les contraccions, fet que em va estalviar haver de confiar en quan les llevadores em deien que emputxés… Que no passa res, però si tu saps exactament quan fer-ho sempre és millor que fer-ho perquè t’ho diuen sense sentir res! Vaig empènyer unes 4 o 5 vegades, i en 15 minuts, a les 11:45 del matí del 28 d’agost, el meu bebè preciós naixia, sense volta de cordó, amb una pell preciosa, i un plor ben fort. Vaig notar perfectament el moment que el cosset s’esmunyia d’entre mi, i acte seguit ja el tenia als braços. No ens van separar per res de res. Per sort en algun moment de lucidesa durant l’expulsiu em vaig recordar de dir-los que no volia pinçar el cordó umbilical fins que deixés de bategar, i que volia que fos el pare qui el tallés. Sort que me’n vaig recordar perquè ningú m’ho va preguntar i això és una cosa que jo tenia claríssima! Després del que a mi em van semblar segons, però després el meu marit em va confirmar que van ser més de dos minuts, la llevadora em va dir que el cordó ja s’havia col•lapsat, jo vaig dir que ok, i llavors el van pinçar i el pare el va tallar. De seguida van posar-me més oxitocina per expulsar la placenta, jo m’enterava de ben poc amb aquella preciositat als braços, però parir la placenta al seu ritme és una cosa que tinc pendent. La placenta va sortir de seguida i la llevadora M. em va dir que era una placenta preciosa. No m’esperava aquest comentari però moltes gràcies!!! El meu marit en va fer fotos i la veritat és que és impressionant. Això va corroborar encara més la meva posició de no voler inducció, la meva placenta estava fenomenal per aguantar el temps que fes falta!

Mentre paria el Liam, la llevadora (no parlo sempre de la mateixa eh, eren 3 o 4 allà amb mi, i aquesta és la que estava a la meva vagina, la M. que és la que dirigia el cotarro estava a la meva esquerra) m’anava eixamplant la vagina amb els dits, per evitar desgarres. A part he de dir que el massatge perineal que em vaig fer durant les últimes setmanes d’embaràs va funcionar. Tres llevadores que em van tocar, tres que em van dir: “T’has fet el massatge perineal, oi???” Uau, però si me’l vaig fer com a molt 10 vegades!!! Doncs sigui com sigui vaig acabar només amb un petit desgarre al llavi esquerre on em van posar tres punts que em van dir que eren estètics. Si m’ho haguessin consultat potser hagués dit que no feia falta però tan és.

Des del moment que va néixer el Liam ja no ens vam separar. Jo quan vaig veure que començavem amb l’expulsiu, vaig treure’m el camisó de l’hospital d’una revolada, i em vaig quedar com Déu em va portar al món excepte pels anells de promesa i casada, tenia molt clar que volia rebre el meu bebè amb la meva pell, res de roba entre nosaltres! I així va ser, va ser genial. El Liam va agafar-se al pit de seguida i d’una manera que semblava que ho hagués estat practicant a la panxa, un autèntic professional! Jo no sabia si ja tenia calostre, però una llevadora em va pinçar un mugró i vaig veure que i tant que en tenia! Van pesar el Liam en una bàscula que hi havia al meu costat (3.350 grams), i el meu marit el va agafar un moment. Va ser l’única estona que no va estar sobre meu. Res d’emportar-se el bebè no sé on i altres aberracions que encara es practiquen en molts hospitals. Vam estar al paritori aproximadament una hora, i llavors va ser hora de pujar cap a l’habitació. El Liam i jo seguíem despullats, ell amb un gorro i una manteta per l’esquena que no tocava amb el meu cos. Ens van posar un llençol per sobre, i així vam pujar cap a l’habitació. A la sortida del paritori, els meus pares i germà ens esperaven, i va ser veure’ls i tornar a plorar com una bleda. Era gairebé la una del migdia quan vam entrar a l’habitació, i el Liam i jo encara vam estar així pell amb pell ben bé fins les 5, quan vam decidir vestir-lo per fi. En tota aquesta estona, només va sortir de l’habitació un moment perquè el veiés el pediatra, i va ser rapidíssim. En aquest aspecte no podria estar més contenta de la meva experiència post part a l’hospital. Una experiència que només va durar 24 hores, ja que l’endemà al migdia ja ens van donar l’alta i vam marxar a casa!

Aquesta és la història del meu part, del naixement del meu primer fill, el Liam. No va ser el part natural que jo volia, però tot va anar bé i en conservo un molt bon record, sense haver hagut de veure cap ginecòleg en cap moment, només ajudada per les llevadores tal com ha de ser. El meu fill va poder sortir de dins meu per la vagina, sense episiotomia, sense fòrceps, ventosa i derivats… Estic molt contenta del resultat. Tot i que no vaig estar al 100% fins al cap d’un mes, puc dir que la meva recuperació va ser molt ràpida, perquè de seguida em vaig trobar bé.

Avui és el meu aniversari i el Liam té 53 dies. He tardat en escriure tot això però ha valgut la pena. Aquí queda per la posteritat.