Bon dia noies!! Us deixo el relat de part del Joan, el meu segon fill, que va néixer a casa fa 23 dies 
Naixement d’en Joan a casa, 4 d’abril de 2018
El Joan va néixer a casa, en un part preciós però molt dur per mi. Aquest embaràs i part han estat una lliçó per nosaltres, que pensàvem que podíem preveure com serien les coses basant-nos en el que havíem viscut en el passat, i ens han demostrat que cada nova vida és diferent, cada embaràs i cada part tot un món.
L’Alba, la nostra primera filla, va venir al món a les 37+5 setmanes, en un part hospitalari de 5 hores, sense haver tingut pròdroms ni cap senyal anterior de part. Va arribar gairebé sense que ho esperéssim i el part va passar volant, la teníem en braços gairebé sense adonar-nos-en.
El nostre primer error va ser pensar que en Joan arribaria als volts de les 38 setmanes, igual que la seva germana. De fet, pensàvem que arribaria abans d’hora, perquè des de les 30 setmanes aproximadament estava amb moltes contraccions. Al complir les 36 setmanes, però, les contraccions van parar. Això va provocar que des de les 37 setmanes jo em trobés molt angoixada, amb una panxa enorme i amb unes ganes terribles de parir (estant només de 37!!!). Les últimes setmanes es van fer molt pesades, i sort en vaig tenir de les llevadores que ens han acompanyat; la Mar, la Silvia i la Judit, i la seva calma per poder-ho passar millor.
El Joan finalment es va decidir el vespre del dia 3 d’Abril, estant jo de 40+2.
El nostre segon error, però, va ser pensar que tindríem un part ràpid i fàcil com el de l’Alba.
RELAT DE PART
Porto dies tenint algunes contraccions sueltes, sense cap ritme, que en alguns casos em fan dubtar, però en aquest cas tinc claríssim que estic de part. Cap allà les 21.30h., després d’adormir a l’Alba, li dic al Pau que me’n vaig al llit perquè estic molt cansada (i deprimida, perquè penso que no pariré mai…). Marxem tots a dormir, però jo em noto una mica estranya, tinc un mal de regla com el que fa dies que noto però una mica més intens… diferent. Cap a les 23.00h. em desperto amb una super contracció que no em fa dubtar, desperto al Pau: estic de part. S’aixeca enseguida i s’espavila a preparar-ho tot; matalàs al menjador, encendre el foc, truquem al meu pare que es quedarà amb l’Alba dormint al pis de dalt… Jo espero la següent contracció, que no ve. De cop em deprimeixo, ha estat una falsa alarma, em poso a plorar amb el Pau, estic cansada.
Però aleshores en ve una altre, han passat 20 minuts de la primera. Després d’aquesta no ho dubto, són de part, ja són considerablement doloroses i llargues (gairebé minut i mig). El part de l’Alba va ser sense epidural, i penso que amb el dolor que tinc la cosa serà ràpida, tot i tenir contraccions tant espaiades. Error. Estic animada i truco a la Mar, tot i només haver tingut dues contraccions vull que estigui avisada, ja que jo estic segura que pariré aquesta nit. Em diu que parlem en una estona, a veure si s’activa la cosa. El Pau em diu si truquem a la Carla, la meva cunyada, que també ens acompanyarà al part, però li dic que esperi, no em vull precipitar. Sembla que vaig perdent tap mucós i potser una mica de líquid, tinc una pèrdua rosada suau. Tinc dues contraccions més espaiades per 20 minuts i tornem a parlar amb la Mar, em diu de nou que ens truquem més endavant, quan la cosa s’animi. Em sento bé, tranquil·la.
Gairebé només de penjar el telèfon tinc contracció, interval de 15 minuts, contracció, interval de 12 minuts, contracció interval de 9, i aleshores es manté en 5-7 minuts, totes duren més d’un minut i són molt intenses. El Pau truca a la Mar cap a la 1.30h. i arriba enseguida, aquí jo ja he desconnectat. La Silvia i la Judit arriben cap a les 2.00h., i la Carla una mica més tard. Jo porto una bona dinàmica de contraccions, sembla que la cosa va ràpida, em moc per l’habitació. En tot moment em sento super acompanyada, quina diferència amb el primer part!! Estigui com estigui i on estigui hi ha unes mans que em fan massatge, unes paraules càlides, de suport. Tinc 4 dones fantàstiques que m’acompanyen i un company de vida que no canviaria per res del món, també al peu del canó. Som al menjador de casa, il·luminats per el foc que crema a la llar, amb la música que el meu germà ha preparat per donar la benvinguda al Joan. L’ambient és perfecte.
Cap a les 3.00h. trenco aigües, són clares. La Silvia al cap d’una estona em proposa un tacte a viam com anem, i la sorpresa es meva quan em diu que estic d’uns 7 cms… 7 cms.!!! Amb el primer part, al primer tacte ja estava en completa i la nena baixant. Quina decepció. A més, sembla que el Joan no està del tot ben encaixat, i per tant no acaba d’ajudar a la dilatació. No passa res, tot va bé i seguim, canviant de posició, caminant, ballant, vocalitzant les contraccions. En un moment, cap a les 4.00h. em proposen una posició terrible (m’ho adverteixen) però que potser l’ajuda a col·locar-se millor. Així que em poso estirada boca amunt a la chaiselongue, amb les extremitats penjant, durant 4 contraccions. És com una tortura, però després d’això sembla que en Joan ha baixat una mica i ja estic en completa.
Aleshores entro en un període com de latència. Deuen ser vora les 5 del matí, estic cansada i m’estiro de costat, les contraccions s’espaien bastant i jo dormo entre mig. Descanso una hora, o hora i mitja. Quan em torno a despertar la Mar em porta una infusió que m’ajudarà a reactivarme, i a reactivar les contraccions. Provo de nou la cadira de parts, el Joan està perfecte però sembla que li costa una mica baixar. Així doncs em proposen d’estirar-me al matalàs i provar de pujar una mica, si en tinc ganes. Ho provem i és increïble, en un parell de contraccions el Joan baixa molt. Així doncs sembla que necessita aquesta posició per néixer, i així ens quedem.
L’expulsiu és… brutal, terrible, bestial. No sabria descriure. Amb l’Alba al moment de l’expulsiu estava molt desconnectada i potser per això no el vaig viure amb la mateixa intensitat. Amb el Joan és increïble, increïblement dolorós i màgic al mateix temps. Quan noto que al pujar baixa m’animo, però no ens ho posarà tan fàcil. Quan pujo baixa i després torna enrere. No sé quanta estona estic, no molta, potser 45 minuts però que a mi se’m fan eterns. Crido i renego. Pregunto perquè no surt (i la Mar em diu “doncs perquè és un Joan i no una Alba, necessita més temps!”… quanta raó!). Crido que em cago però no em cago, crido que em crema… i tant si em crema!! Però al final surt, i aquell moment, el tenir-lo damunt… tot passa. És tan màgic, brutal i increïble, animal, sensacional… un moment gravat per sempre, i amb una felicitat extrema. Viscut plenament. Amb l’Alba vaig tenir un part desconnectat, aquest l’he viscut plenament, amb les coses bones i les dolentes. El Joan ha nascut el dia 4 d’Abril a les 08.04h. del matí, pesa 3,620 kg. i medeix 52 cm.
L’Alba ve enseguida, fa mitja horeta que s’ha despertat. Agraeixo al meu pare que no l’hagi baixat abans, penso que potser m’hagués atabalat. Veu com surt la placenta i talla el cordo amb el Pau, quan ha deixat de bategar.
El post part a casa… increïble. Només en puc dir coses bones, estar al niu, rebre les atencions a casa, les llevadores pendents de qualsevol cosa, el primers dies venint cada dia, disponibles al telefon per qualsevol dubte. Mai m’he sentit tan ben acompanyada.
El part per mi ha estat un segon naixement. Ha estat un primer part, una experiència nova totalment radical i diferent a la primera. No negaré que va ser molt dur. Sé que és un part de 9 hores, que no és ni molt menys un part llarg, però jo anava mentalitzada per una cosa molt diferent. Vaig pensar que no ho feia bé, vaig desesperar, vaig pensar que no volia néixer, que no sabia parir… Però ho vam fer i estic molt orgullosa de nosaltres. A més, em feia molta il·lusió gravar-ho, i gràcies a la Carla que va estar a tope i pendent de tot ho tenim tot gravat!! (quan ho tingui editat ja us ho passaré 
)
No en tinc cap dubte que sense l’acompanyament que vaig tenir les coses haguessin estat molt diferents, vaig pensar en rendir-me i em van ajudar a tornar a creure en mi. Estic molt feliç d’haver decidit rodejar-me de dones sàvies i poderoses per acompanyar-me en la benvinguda al nostre segon fill, i com no d’haver-ho viscut amb el Pau i a casa, a casa nostra.
