Hola, sóc mare de dos nens de quatre anys i mig, i volia compartir amb vosaltres el relat del meu part.
La meva història comença quan després de patir dos avortaments molt seguits, em quedo embarassada de bessons idèntics. En donar-nos la notícia el meu marit i jo ens vam emocionar moltíssim, estàvem molt contents de tenir bessonada i que tot semblés anar bé, però l’alegria ens va durar pocs minuts, la ginecòloga de seguida ens va posar la por al cos comunicant-nos un embaràs d’alt risc i em van derivar a l’Arnau de Vilanova de Lleida.
Com que semblava haver-hi tantes possibles complicacions i a més a més gairebé tots els metges donaven per fet que els nens havien de ser prematurs i néixer per cesària, em vaig començar a informar sobre el part i la lactància a través d’una amiga que és doula i llegint tot allò que em proposaven. Cada cop tenia més clar que volia un part natural, si era possible, i per descomptat alletar als nens.
Durant els mesos d’espera vaig fer una important feina de mentalització per si les coses no sortien com jo volia, que era el més probable. Després de lluitar amb els metges per no avançar el part i evitar una cesària innecessària, els nens estaven saníssims i estaven ben col·locats, vam aconseguir arribar a la setmana 37+6, moment en que em van induir el part, ara si per motius de salut justificats.
Vam arribar a l’hospital amb les idees molt clares de tot el que volíem, amb la càmera de fotos i el meu marit vestit amb camisa perquè si les coses es complicaven pogués iniciar ell el pell amb pell, i amb una il·lusió i una felicitat que no es pot explicar, la por gairebé havia desaparegut.
La dilatació va ser llarga, complicada i dolorosa, l’anestèsia va deixar de fer-me efecte aviat degut a la posició en que havia d’estar perquè el nen que havia de sortir primer no acabava de baixar, però després d’unes dotze hores em van entrar al quiròfan amb la promesa de que no em farien una cesària sense haver-ho provat tot abans.
Al cap de quinze minuts ja havia nascut l’Èric, plorant encara amb els peus dins meu i donant guerra, el van haver de girar amb fòrceps però en cap moment me’l van estirar, va sortir disparat; set minuts més tard naixia el Jofre, amb tres empentes, em van posar les mans al seu capet perquè el pogués tocar mentre sortia i va ser espectacular.
Un cop els van revisar me’ls van posar ràpidament a sobre i es van agafar la maneta mentre em miraven, encara ploro quan hi penso.
Com que la cosa es va complicar i estava perdent força per poder-los agafar bé, vaig demanar que portessin els nens al seu pare. En arribar a reanimació ell ja els tenia pell amb pell, i de seguida que em vaig recuperar me’ls vaig posar al pit i s’hi van agafar a la primera.
De ben segur que no va ser un part ideal però per mi va ser molt emocionant i tinc molt bon record. Tot el personal sanitari em va tractar amb molt respecte i carinyo, fet que va afavorir la nostra tranquil·litat i que el part és desenvolupés força bé.
No vaig fer pla de part però tant la meva parella com jo teníem les coses molt clares i les vam anar comunicant, amb calma i respecte. Vam veure molt clar que estar ben informat et dóna molta força i et permet demanar el que necessites. També teníem molt clar que per sobre de les nostres preferències el primer era el benestar dels nostres fills.
Malgrat tot en el cas que tingués un altre fill, el tindria a casa. Parir m’ha fet veure la fortalesa del meu cos i de la meva ment, i ser mare de dos encara més 😉
