Avui que fa sis dies que va començar la dansa del meu part, m’he decidit a escriure el meu relat per tal d’encoratjar a altres dones que somien el seu part a casa.
El meu primer embaràs no ha estat fàcil perquè m’he trobat malament fins als vuit mesos. Em van diagnosticar hiperemesis gravídica des del començament i podríem dir que m’he passat set mesos vomitant dia sí, dia també, provant diferents remeis: des dels més alternatius fins als medicaments. Un dia, una bona amiga, em va passar el contacte de la Chiara i vaig anar a veure-la al centre on visita amb la seva germana Gaia. Elles van comprendre la situació i em van ajudar amb l’angoixa que em suposava vomitar tant i el patiment que em provocava pensar que la meva filla pogués tenir alguna mancança degut a aquest fet. Per primera vegada en tot l’embaràs em vaig sentir escoltada, compresa i amb el temps de relació amb elles, també estimada.
Això em va fer acostar-me a la seva mirada de l’embaràs conscient i respectat i també al part natural. Les converses amb elles em van ajudar a empoderar-me per ésser ben conscient que el meu embaràs i el meu part són meus, valgui la redundància, i que jo puc decidir i no he de deixar-me portar per la corrent, més enllà de que sigui jove i inexperta en el tema. Vaig començar a llegir i vaig poder superar les barreres mentals que m’allunyaven del que realment bategava el meu cor: poder tenir un part respectat a casa. Amb elles em sentia segura, era com si hagués posat cara i sentiments a una idea que abans era llunyana però que amb elles prenia una forma diferent: era com si una vegada les hagués conegut ja no m’imaginés parint amb algú que no fossin elles (i el meu marit, és clar)
Relat de part
La tarda abans de començar amb els pròdroms ja notava contraccions diferents que les que havia tingut fins aleshores. Eren a hores irregulars i més intenses. Però com que sabia que poden durar setmanes… estava tranquil.la i feia vida normal. Estava de 40+5.
Al vespre es van intensificar, però em dutxava i frenaven bastant… així que semblava pre-part. Tot i així vam escriure al grup de WhatsApp que tenim amb les llevadores i elles ho van confirmar. Vaig anar a dormir pensant que podria descansar i amb nervis bons d’aquells que anticipen una cosa que fa temps que esperes i que saps que passarà imminentment. Què innocent! Les contraccions es van intensificar moltíssim, eren cada cinc minuts i cada vegada més doloroses. Em vaig dutxar un parell de vegades, però no notava que cedissin. Inclús vaig començar a vocalitzar, tal com m’havien explicat al curs de preparació al part conscient, per ajudar a portar millor el dolor. A primera hora del matí vaig dir-li al meu marit que truqués a les llevadores. Van demanar de parlar amb mi perquè segons la veu que fes, podrien intuir si estava de pre-part o ja era part. Mentre parlava amb la Gaia vaig tenir una contracció i em vaig posar a cridar: aleshores va entendre que havia de venir. Com que era diumenge d’hora al matí, va arribar molt ràpidament des de Barcelona. El meu marit la va ajudar a pujar el material i jo els esperava des del sofà, ‘surfejant’ les meves contraccions, que cada vegada anaven a més. Veure-la arribar i la seva actitud d’estima, respecte i alegria em va calmar: estava nerviosa, estava de part! Em va demanar permís per fer-me un tacte i valorar quina era la dilatació. Era el primer tacte que em feien en tot l’embaràs i va ser molt amorosa, va esperar a que no tingués contraccions i em va dir que ja estava dilatada de 3 cm! Quina alegria! La festa havia començat!
En tot moment vaig passar les onades (elles parlen d’onades perquè diuen que t’hi has de submergir, capbussar-t’hi) cantant i acompanyada de la Gaia i el meu marit. Ells em donaven la mà, em deien que ho estava fent molt bé i m’animaven a continuar. Jo em sentia al Planeta Part, com si per suportar el dolor el meu cos m’hagués transportat a una altra dimensió on podria cridar, expressar emocions sense filtres i connectar d’una manera diferent amb les sensacions del meu cos. Moltes vegades tancava els ulls i m’abstreia. Inclús si l’espai de temps entre dues onades m’ho permetia, m’adormia.
Quan vaig arribar als 5 cm la Gaia va trucar a la seva germana i companya Chiara perquè aleshores ja sí que començava el part actiu i podríem muntar la piscina i continuar amb la festa. Dic això perquè tot i ser dolorós, incert, nou… en tot moment vaig tenir consciència d’estar vivint una situació privilegiada que em portaria a conèixer a la meva filla, i això era per celebrar-ho!
La Gaia em posava gases amb olis essencials a prop, m’oferia bosses d’aigua calenta i també begudes dolces. També de tant en tant em deia que anés al lavabo, tot i que no sempre ho aconseguia, perquè les contraccions se’m feien molt més doloroses quan em posava dreta i cada vegada tenia menys temps entre una i l’altra. El meu marit es va convertir una mica en llevadora, també. El veia que anava amunt i avall atenent el que jo necessitava, i quan la Chiara va arribar, va ajudar a muntar la piscina i també a omplir-la.
Cada vegada s’acostava més l’etapa de la transició, quan les contraccions es tornaven molt intenses (les sentia a davant, però també irradiaven cap als ronyons) però per altra banda s’espaiaven en el temps, així que (per sorpresa meva!) podia inclús tancar els ulls entre una i l’altra. He de dir també que arribat aquest punt estava tan esgotada que vaig tenir una petita baixada d’ànim i tot el que m’il·lusionava tant se m’estava fent llarg, estava esgotada… no obstant això, les llevadores sempre van estar animant-me perquè no defallís. En cap moment vaig plantejar-me el trasllat, però sí que aquí vaig tenir la sensació d’estar en un carrer d’una sola direcció, que em portava a la meva filla, però que per recórrer-lo necessitava entregar-me totalment a les onades, sotmetre-m’hi, sense jutjar-les ni enfadar-m’hi. Elles em deien que les rebés amb un somriure, i el cert és que quan les cantava amb un somriure el dolor se’m feia més suportable. També m’ajudava dirigir-me a la meva filla: Saraaa! Vineeee! T’estic esperaaant!
Posar-me a l’aigua va ser una situació agradable perquè l’escalfor mitigava una mica el dolor. El col.locava amb els braços a la vora i feia un balanceig totalment instintiu amb la pelvis. De vegades em semblava que estar-me quieta era el pitjor. Va arribar un moment en que el dolor era tan bèstia que es quedava amb mi fins i tot entre contracció i contracció.
El meu marit estava pendent de la temperatura de l’aigua en tot moment i quan es refredava portava un bullidor ple i n’hi afegia. A vegades sentia que necessitava la seva mà a prop… i aleshores ho feien les llevadores. En cap moment em deixaven sola, i quan em venia una contracció sempre tenia les dues mans ben agafades a algun d’ells tres. Els meus acompanyants, mai no podré agrair prou l’estima i l’acompanyament que em van donar. Meravellós. Ell i l’equip de llevadores formaven un bon tàndem. Estava parint, no hi havia gaire res que fos racional aleshores. Va arribar un moment en que em vaig atabalar d’estar a l’aigua. A la vegada que em calmava, segons com, era massa calenta i m’atabalava.
La Sara ja estava molt avall i jo sempre somiava que ella arribava dins de l’aigua, però un cop in situ va resultar que l’aigua no era l’espai on em sentia més còmoda. I el millor de tot és que vaig tenir la llibertat de sortir i entrar sempre que vaig voler. Vaig començar a notar la sensació de ganes d’apretar quan encara era a dins, però de seguida vaig sortir-ne. Notava com si el còccix s’obrís i també unes ganes irrefrenables de fer caca. Jo els hi preguntava a la Chiara i la Gaia si era normal i elles em deien que sí, que era el cap de la Sara. Elles em van suggerir que passés una mica per la cadira de parts, que em podria ajudar per l’ús de la gravetat, però només veure’m allà asseguda amb el meu marit agafant-me per darrere… no em va agradar gens. Arribat aquell punt de dolor, necessitava sentir acompanyament però alhora també tenir el meu espai per cridar i expressar-me amb una llibertat total, sense lligams ni filtres. Vaig demanar de tornar al meu estimat sofà, que és on m’havia passat bona part de l’embaràs i on finalment arribaria al món la meva estimada filla.
La sensació de com s’obria la pelvis era el dolor més bèstia que he sentit mai. Recordo perfectament com cridava: m’estic obriiiiiiiint, m’estic obriiiiiint, amb un punt d’histèria pròpia dolor tan intens que sentia. Encara avui, set dies després de parir, recordo aquella sensació que començava al pubis i anava fins al darrere dels ronyons. Però si alguna cosa recordo especialment és l’anell de foc i la por que em feia trencar-me. Una altra vegada vaig topar amb la racionalitat que em caracteritza i també la necessitat de control. Aquí vaig necessitar l’ajuda de les llevadores que em feien adonar que ja estàvem, que la Sara gairebé era amb nosaltres i que l’últim que faltava era que jo ajudés a treure-la enfora. Elles em monitoritzaven després de cada contracció, la Sara va estar bé tota l’estona, no va patir gens… Fèiem un equip fet a mida: estem fetes l’una per l’altra.
Quan, per damunt de la panxa, vaig veure-li sortir el caparró no m’ho podia creure… i encara em vaig creure molt menys quan amb un sol esponderament vaig aconseguir treure-la sencera! 4 quilos 50 grams! Al·lucinant! Jo havia parit i a casa, tal com volia!
Les llevadores encara em diuen que el meu part va ser de manual, tot va anar segons s’esperava. Això és fantàstic! Però sabeu què és el millor de tot? Que vaig parir sola, que vaig fer-ho perquè podem parir i perquè les pors infundades es poden retirar amb només una mica d’informació i evidència científica. Animo a totes les dones que llegiu això a que us sentiu lliures de parir com sou i com voleu; que no deixeu que us robin el part amb la idea de que el dolor serà insuportable i no podreu. Sou lliures de no voler sentir el dolor, i per això existeixen les anestèsies, però si realment voleu viure una experiència transformadora i oferir als vostres fills/es una manera harmoniosa i agradable d’arribar al món, sens dubte el part a casa és una opció que podeu contemplar. Hi ha equips com La Flor de la Vida que es dediquen en cos i ànima a estimar-nos i acompanyar-nos durant aquest moment tan transcendental i únic a la nostra vida i contribueixen a que ens sentim empoderades i capaces de donar la millor benvinguda als nostres fills i filles. Visca les dones i visca les mares!
