Hola dones poderoses! Us he estat llegint durant l’embaràs i encara ara. I avui vull compartir el nostre part amb vosaltres, per si pot donar força, confiança i llum a alguna de les dones que ho pugui llegir.
Avui fa tres llunes plenes que va néixer l’Unai, el nostre primer fill.
Des de l’inici de l’embaràs vaig tenir molt clar que volia un part a casa ja que creia que era aquí on em sentiria més tranquil·la i còmode. Desprès d’unes quants contactes vàrem decidir que volíem que ens acompanyés l’Ester Naval Febrero. Ens va transmetre confiança, força…ens vàrem sentir molt propers tant jo com l’Oskar. Ens feiem aquest regal!
Durant tot l’embaràs em vaig sentir molt recolzada, plena de confiança, enamorada del moment, agraïda per poder estar vivint aquell embaràs tant desitjat. També hi havia moments d’inseguretats, cansament, peus inflats…però aquests moments passaven i quedava la vivència de l’embaràs.
Cap a la setmana 38 però, desprès del naixement de la filla d’una amiga, em va envair la por, la inseguretat…el moment s’acostava…i no ho podia preveure, ni preparar, simplement havia d’esperar i confiar…vivint cada instant. Quines ganes de tenir-lo als meus braços! Confiança i paciència…
El dia 6 de setembre, dia de lluna plena, em vaig despertar “rara”. L’Oskar em deia que caminava raro, tenia els llavis infladets…va decidir no anar a treballar i quedar-se amb mi. A mig matí vaig anar al lavabo i vaig veure que tenia el fluix un tant rosat…el meu cos s’estava preparant! Durant tot el dia vaig anar tenint contraccions sense dolor… Però calia guardar la calma, viure el moment! Podia ser cosa d’hores o de dies. Així que vàrem aprofitar el dia per estar junts i tranquils, fer una passejada, un bon sopar… Cap a les 12 vàrem anar a dormir.
A les 12.40 vaig sentir com si hagués baixat o alguna cosa s’hagués trencat, la primera contracció. Havia arribat el moment! (pell de gallina). Em vaig despertar sense fer soroll i vaig estar estona sola al menjador, amb la pilota, gaudint de cada contracció, emocionada… feia una nit de boira molt especial. A la 1.15 vaig despertar a l’Oskar, les contraccions eren ja cada 4 minuts. Jo estava tranquil·la.
Vàrem trucar a l’Ester i ens va dir “gaudiu del moment!, anem parlant”. Encara podia gaudir de cada contracció, sabent que cada contracció m’acostava una mica més a l’Unai.
Però al cap d’uns moments les contraccions es van fer molt intenses i seguides, van aparèixer les pors…dubtava si podria aguantar. L’Oskar m’acompanyava i m’animava. De seguida va començar a muntar la piscina. Quan només hi havia dos dits d’aigua jo ja hi era a dins. L’aigua calentona em va calmar moltíssim i vaig poder dilatar i retrobar la meva serenor. Abans de les 3 va arribar l’Ester. Em va fer un petó, em va mirar als ulls i hem va dir que endavant, ja havia dilatat, podia empènyer! I aquí altra vegada les pors…ja? tant de pressa? no trobava la força per empènyer. Vaig sortir de la piscina, vaig donar voltes i voltes pel llit buscant la postura, com una lloba, buscant i voltant… En un moment em vaig posar de peu i allà vaig connectar amb la força de la terra, necessitava arrelar-me a terra. I així va ser com va néixer l’Unai, jo amb els peus a terra, recolzada a una cadira de parts, l’Oskar darrera meu abraçant-me, dient-li que l’estavem esperant, que vingués sense por…i a les 4.22 l’Unai ja estava amb nosaltres, sobre el meu pit. L’instant més preciós de la meva vida! Semblava que estiguéssim dins una bombolla.
I allà es va quedar sobre meu, pell amb pell, va buscar el pit i es va posar a mamar, mentre el cordó encara bategava. Quan va deixar de fer-ho l’Oskar va tallar-lo. I al cap d’una hora aprox va sortir la placenta.
A fora l’Oskar i l’Ester feien coses (recollien la piscina, l’habitació) però jo només podia mirar el nostre fillet, enamorada, flotant…
Per mi va ser molt important poder gaudir d’un acompanyament com el que vaig tenir amb l’Oskar i amb l’Ester Naval Febrero en un espai com és casa nostra amb els nostres animalons, la família…
Molt molt agraïda a tots i a la vida!
