Tot i que l’Eloi ja té 6 mesos, voldria compartir el relat del seu part. Sobretot per ensenyar que un
part natural d’un bebè macrosòmic és absolutament possible! Volem agrair a les fantàstiques
llevadores de la Casa de Parts de Martorell la seva feina, que fan amb molt d’afecte i respecte.
Aquest va ser el meu tercer embaràs, i ja teníem clar des del principi que l’Eloi, si tot anava bé,
naixeria a la Casa de Parts de l’Hospital de Martorell. El nostre segon fill ja hi va néixer dos anys
abans, i ens va encantar l’experiència.
Durant l’embaràs, vaig fer controls amb la meva ginecòloga, que em deia que aquest nen
segurament seria en un percentil 55. Després d’haver parit fills am 3600 i 3950 grams, aquesta
notícia em semblava fantàstica i pensava que aquest part, llavors, seria molt fàcil.
Vam passar a fer el seguiment de final d’embaràs amb les llevadores de la Casa de Parts, totes unes
professionals fantàstiques! Ens vam sentir molt a gust i segurs – sabíem que havíem triat el lloc
perfecte perquè nasqués el nostre petit. Em va agradar que tots els dies que vam anar a Martorell
presencialment, hi fos la Sara. Amb ella vaig tenir la primera visita quan ens vam preparar pel part
del segon fill, però aquell cop no vam coincidir amb ella cap altra vegada.
Igual que amb els altres embarassos, portava tenint pròdroms des de la setmana 37, i sabia que
podia anar per llarg. Així que durant tres setmanes, me n’anava al llit amb contraccions, esperant si
aquest cop seria el dia definitiu. Quan estava de 40+3, havia arribat el dia! Havia passat tota la nit
amb contraccions, que van ser força regulars. No eren gaire fortes, però estava segura que la cosa ja
anava en serio. Al matí, vam trucar a l’hospital per avisar que pensàvem que vindríem aquell dia, i
em vaig posar a la banyera. No van parar les contraccions, em vaig posar molt contenta.
Vam decidir esperar per anar a Martorell (un camí d’uns 20 minuts) fins que els avis vinguessin per
recollir els germans grans i portar-los al cole. Les contraccions anaven a més, i ja no podia parlar
gaire quan van venir. Quan els nens van ser fora de casa, vam acabar de fer la maleta. Vam anar amb
cotxe a casa dels sogres per deixar les cadiretes de cotxe allà. En aquest camí de 5 minuts vaig tenir
diverses contraccions i m’espantava el camí que encara teníem fins l’hospital. Però el camí cap a
Martorell, les contraccions es van aturar. Em vaig posar una mica nerviosa perquè no volia que ens
enviessin cap a casa. Però no va durar gaire: just en el moment de sortir del cotxe, vaig tornar a tenir
contraccions. I molt seguides! Durant els 150 metres del cotxe fins la porta d’urgències, vaig tenir
quatre contraccions. Vam trigar tant, que les llevadores, la Marina, Andrea (la resident) i la Sara, ja
ens estaven esperant davant la porta.
Eren les 10 del matí quan ens van dur a la Casa de Parts, on ja estaven preparant la banyera. Em van
fer la PCR i proposar fer-me un tacte. Vaig accedir pensant que si eren menys de 6 cm, demanaria
epidoral. Eren 5. Elles estaven molt sorpreses que no estigués més contenta, i em van animar molt i
vaig decidir que sí que volia seguir amb el part natural. En aquell moment, em vaig sentir una mica
perduda. Volia fer cas al meu cos, però realment no sabia què fer, com posar-me. Una de les
llevadores em va proposar entrar a la banyera. Recordava que amb el segon part, no hi estava gens a
gust, però ho volia tornar a provar.
La primera contracció dins l’aigua va ser fantàstica! Vaig sentir pressió però no em va fer gens de
mal. Quin gust! Això sí, només va ser una. Després ja em van tornar a fer força mal, però com que a
la banyera podia estar en qualsevol posició, m’hi vaig quedar. La Sara, que em sembla que va ajudar
a atendre el part tot i que en principi no li tocava, m’anava dient coses boniques… Tenia els ulls
tancats en cada moment, així que em va anar molt bé sentir la seva veu. El Miquel estava sempre al
meu costat, ajudant-me a aguantar les contraccions, els dubtes, i donant-me molta seguretat.
Recordo pensant o dient durant dues contraccions que ja no podia més, mig plorant. Sabia que això
era la fase de transició, però em va semblar estrany que passés tan ràpid. Però, evidentment, poc
després començava a tenir ganes d’apretar. La Marina m’ho va preguntar i li vaig dir que no sé si és
el meu cap o el meu cos que m’ho deia… Uns minuts després ja podia confirmar que era el cos.
Quan el cap de l’Eloi ja estava a punt de sortir, vaig trencar aigües. Com que tenia els ulls tancats, no
em vaig adonar que eren brutes. El Miquel després em va dir, que les llevadores es van espantar
bastant. Van trucar als pediatres de l’hospital perquè vinguessin. Això ho vaig sentir, però no hi vaig
donar gaire importància. Una de les llevadores (tenia els ulls tancats i no sé qui va fer què, la veritat)
volia escoltar el cor de l’Eloi, però les contraccions eren massa seguides com per tenir una lectura
fiable. Així que, en cada descans, ho va tornar a provar, però no va haver-hi pauses suficientment
llargues. Jo sabia que el nen estava bé, de fet, estava a punt de dir-li que em deixessin en pau amb el
Doppler, que el nen estava bé. Clar, jo no tenia ni idea que les aigües eren tenyides i que elles ja
estaven en alerta.
Va trigar bastant perquè sortís el cap, i la Sara (em sembla) em va demanar permís per fer una
maniobra per ajudar que surti la espatlla. Ho va fer, i vaig poder rebre el meu petit! Me’l van deixar
sobre el pit un moment, però després em van explicar que els pediatres l’havien d’explorar ja. Vaig
donar el consentiment. Eren les 12.29: dues hores i mitja des d’arribar aquí – el meu part més ràpid!
El van mirar tres membres de l’equip de pediatria i ràpidament van veure que l’Eloi estava bé. Van
deixar que el Miquel tallés la resta del cordó i comencés fent pell amb pell. La Sara em va explicar
què havia passat i per què estaven preocupades. Estic molt agraïda que en cap moment em van
transmetre la seva por. Jo estava molt tranquil·la. Però ara volia el meu bebè amb mi! Em semblava
que estava molt lluny. El Miquel va venir al meu costat, i quan tenia prou força, vaig sortir de la
banyera, estirar-me al llit i fer els primers «mimitos» al meu petit.
Vam esperar que sortís la placenta, que va trigar una mica. Em van proposar d’intentar anar al
lavabo, però per mig camí va sortir de manera bastant dramàtica. Va pesar gairebé un quilo! La Sara
es va sorprendre, i tot i que no ens ho havíem plantejat abans, es va posar a fer-nos una impressió.
Llavors van pesar l’Eloi: 4505 grams (i 56 cm)! Al ser un nen macrosòmic, li havien de fer més proves
a l’hospital, i vam haver de quedar-nos-hi 48 hores. Totes les proves van sortir molt bé, al segon dia
ja havia recuperat el seu pes de naixement i vam poder anar a casa a conèixer els germans després
de dos dies.
