La màgia va començar el dia 13 de novembre a les 23:00h quan estàvem a punt de posar-
nos al llit. Jo portava un dia horrible, estava a la setmana 41+3 i pel cap ja em rondava
la paraula inducció, que malgrat que la meva gine, l’Anna Castillo, em deia que no hi
pensés, jo tenia la necessitat de saber quines opcions tenia un cop entrada a la setmana
42 de gestació. Volia un part natural, ho tenia claríssim, que en Claudi decidís quin era
el millor moment per conèixer-nos.
Així doncs, a les 23:00h del dia 13 i després de molta angoixa en Claudi no em volia fer
patir més i va començar a donar senyals. La primera i esperada contracció arribava i jo
la vaig rebre amb una felicitat màxima. Vaig saber des del principi que estava de part i
de sobte el positivisme i les ganes de parir es van apoderar de mi.
Vaig dir-li a l’Agustí que jo no em podia ficar al llit, que no volia córrer el risc que
frenessin les contraccions, així que vam baixar al menjador, ell dormia al sofà mentre
miràvem una sèrie i jo comptava la regularitat de les contraccions esperant-les cada
5min amb candeletes. La cosa anava rotllant, tot seguia el patró que m’havien explicat,
així que al cap de 4 hores vaig trucar a l’Anna per informar-la. Encara podia parlar, fer
bromes i concentrar-me en la sèrie que miràvem així que li vaig dir que esperés a venir,
que estava bé i anava aguantant bé. A les 04.00h el dolor començava a ser més intens,
però tot i així després de cada contracció tenia temps per recuperar-me i agafar energia
per la següent. Mentalment estava molt forta, després va arribar l’Anna.
Ella i l’Agustí em feien massatges, m’acomodaven amb coixins i sense dir massa res em
feien costat. Jo estava concentrada amb la música que sonava, la llista a spotify que vaig
crear pensant en aquest moment i vaig començar a viure el meu viatge mental on de
sobte es començaven a barrejar mil sensacions, experiències viscudes, records i moltes
ganes de mirar cap al futur. Érem jo, i jo mateixa, en una conversa sense límits.
De tant en tant l’Anna escoltava el cor d’en Claudi sense molestar-me, respectant la
meva postura i el meu moment, ell estava perfecte, i sentir-lo em donava encara més
força per aguantar.
A les 06:00h l’Anna em va proposar fer un tacte vaginal per veure en quin estat de la
dilatació havia arribat, recordo la seva cara de felicitat quan em va mirar i em va dir que
ja havia dilatat fins a 8cm i que tot anava molt bé. En aquell moment l’Anna va trucar a
l’hospital general de Vic per demanar si hi havia la sala de parts amb banyera lliure i com
que ho estava i encara estàvem tranquils, vam decidir traslladar-nos a l’hospital.
Sempre m’havia imaginat aquest moment amb estrès i nervis i en realitat va ser molt
tranquil. A l’hospital no hi havia massa ningú i vam fer els tràmits molt ràpid. De seguida
era a la sala de parts amb la banyera calenta a punt per posar-m’hi. Encara era capaç de
fer alguna broma amb el personal de l’hospital que em van voler portar amb cadira de
rodes tant sí com no quan jo els hi deia que no calia, que podia caminar. Recordo les
paraules d’una llevadora a qui se li acabava el seu torn i només va tenir temps de
preparar-me la banyera, que em va dir molt emocionada que li feia molta pena haver de
marxar perquè sabia que seria un part brutal. Jo al·lucinava però el seu bon rotllo em va
ajudar. Ens vam acomodar a la sala, vam posar música i l’Anna ens va deixar una estona
sols. A partir d’aquell moment vaig començar a perdre la noció del temps i l’únic que em
lligava a la vida real era la mà de l’Agustí agafant-me amb força. Jo seguia amb la meva
conversa amb mi mateixa, però sempre tranquil·la malgrat que el dolor s’anava
intensificant i cada cop era més seguit. De sobte l’Anna va entrar i em va proposar un
altre tacte, després de fer-ho la seva cara no era tan positiva com l’anterior. Jo tenia la
bossa intacte i el nen no acabava de fer bé el descens, no s’encaixava bé a la pelvis i això
feia alentir tot el procés. L’Anna m’ho va explicar, i jo em vaig desanimar. Aquí vaig viure
un parèntesi negatiu del meu part, pensava que no evolucionava, que s’havia estancat i
jo cada cop tenia menys energia, mica en mica anava entrant en un bucle, demanant
solucions a l’Anna. Recordo que va marxar de la sala i al cap de poca estona va entrar i
em va proposar trencar la bossa artificialment per poder accelerar el descens i ajudar a
en Claudi a encaixar-se. En aquell moment em va semblar bé, no volia allargar el meu
patiment i confiava 100% en ella. Ens vam mirar amb l’Agustí i tots dos vam dir endavant,
i ja m’aixecava per estirar-me a al llit.
El trencament de bossa em va fer molt mal, però a partir d’aquell moment tot va anar
molt més ràpid. No sé si va ser la millor decisió, potser si hagués esperat en Claudi
s’hagués encaixat bé igualment, de fet jo no volia un trencament artificial de la bossa,
però en aquell moment vam prendre aquella decisió amb plena consciència, així que no
me’n penedeixo. Començava a tenir ganes d’empènyer i em vaig assentar a la cadireta
de parts. Tenia una mà a les cintes i l’altra agafada a l’Agustí.
Vaig estar molta estona empenyent i res, l’Anna m’anava posant tovalloles d’aigua
calenta al perineu i en silenci anàvem aguantant. Va arribar un punt que jo sabia que
alguna cosa no anava bé, i volia ajudar a en Claudi que tot just estava al primer pis del
descens. Vaig demanar a l’Anna quina postura era la millor, ella em va dir que la que jo
em sentis més còmode però no l’acabava de trobar. Finalment entre tots vam decidir
provar estirada al llit, era la única que no contemplava i finalment va ser la millor per en
Claudi, no per mi.
I en aquell moment va començar l’expulsiu. Un expulsiu salvatge i molt intens que per
mi, va durar molta estona (tot i que jo no tenia molt clara la noció del temps). A cada
contracció ajudava a en Claudi empenyent amb totes les meves forces. Cada cop estava
més dèbil i cansada i la llevadora em posava tovalloles d’aigua freda a la cara, gest que
agraïa profundament, em faltava l’aire però ja sabia que estàvem al final de l’aventura i
que estava molt a prop del moment de conèixer al meu fill, això em feia aguantar. Tot i
així el “no puc” que sempre havia escoltat de tots els vostres testimonis sortia de la
meva boca a cada segon.
Recordo una pressió brutal, em pensava que em partiria en dos trossos, tots cridaven
“ja veiem el cap”, l’Anna amb la seva veu dolça però ara amb un to més elevat
m’animava a empènyer. L’Agustí feia cara de descol·locat però feliç, i també cridava “va,
vaa que ja és aquí”. Recordo aquells moments com l’experiència més límit que he viscut
mai, només puc comparar-la amb el dia que vaig acompanyar a morir al meu pare. Ho
comparo perquè és en les dues situacions de la meva vida que m’he posat més al límit,
sentint quelcom inexplicable però al final, amb el convenciment que ets la persona que
vols ser i ets feliç amb tu mateixa. Aquesta sensació de poder, aquesta seguretat en mi
mateixa és el que vaig sentir en la última empenta quan ja va sortir en Claudi.
Va plorar de seguida i relliscava, i vam fer el pell a pell molta estona, de fet, no me’n vaig
separar en cap moment.
Després d’haver sortit en Claudi, venia la placenta que va sortir de forma natural i quasi
sense donar-me’n compte, vaig demanar que me l’ensenyessin, la vaig poder tocar i em
va sorprendre l’emoció que vaig sentir quan la vaig veure. Tot plegat semblava
impossible.
Després de la placenta només tenia ganes de tancar les cames, ja no tenia cap sentit
estar “espatarrada” i li vaig dir a l’Anna rient. Em va fer dos puntets de res i per fi vaig
poder acomodar-me i incorporar-me al llit per veure bé al meu fill.
Just després de parir no podia parar de plorar, veure a l’Agustí fent de súper pare des
del minut 0 m’emocionava molt, també volia parlar amb les meves inseparables, la meva
mare i la meva germana. Volia explicar com em sentia, compartir la meva felicitat amb
els meus, pocs. No ho podia explicar bé, però crec que la meva cara ho deia tot. Vaig
sortir de la sala de parts i veure a la meva mare i la meva germana va ser de les millors
sensacions, que forts que són els vincles amb els que estimem de veritat.
Finalment, després d’una llarga estona arribàvem a l’habitació, i en aquell moment va
començar el post part, que millor us l’explico en el següent capítol, ja que dóna per molt.
Per acabar, dir que no podia haver triat millor persona que l’Anna per ajudar-me a parir
en Claudi. Ella sempre ens ha respectat al màxim, hi hem pogut parlar de tot i ens ha
explicat les coses en detall tantes vegades com ha fet falta. El pre part i el post part amb
ella ha sigut com jo volia. Durant l’embaràs també he tingut l’ajuda més que valuosa per
mi de la Laia Casadevall i la Silvia Mora, llevadores i amigues. Sempre disposades a
respondre’m als mil dubtes que he tingut i a animar-me en tot el procés. Tant de bo elles
haguessin estat amb mi a la sala de parts. Fa falta més dones com elles al món per
ajudar-nos a parir amb dignitat i llibertat. Totes ho hauríem de fer així.
Segur que al meu part hi ha moltes coses que podria haver fet diferent, no volia el
trencament artificial de la bossa i m’havia imaginat fent l’expulsiu de mil maneres
excepte al llit, però per mi, el més important és que em vaig sentir respectada i lliure en
tot moment. Jo vaig decidir a consciència i crec que ben informada, i l’Anna em va
acompanyar.
No tot passa com ens imaginem o volem, i tot i no haver complert fil per randa el meu
pla de part, del que estic completament segura és que gràcies a tota aquesta fase prèvia
de preparació i informació vaig poder donar la benvinguda al meu fill sentint cada segon
màgic de tot el camí, sense interferències i amb una força sobrehumana que
m’acompanyarà el resta de la meva vida i que estic segura que ens ha fet dues persones
més valentes, lliures i poderoses.
Amb l’Anna i l’Agustí.
