El 19 dedesembre de 2013 vaig acudir al hospital Joan XXIII a les 9h del matí amb contraccions, era un inici del part, però encara la situació no estava com per ingressar-me. La meva parella i jo vam anar i tornar caminant des de casa (25 min aprox.) perquè no teníem recursos econòmics com per estar pagant taxi contínuament (no es el tema, però entendreu perquè ho comento més endavant). Jo ja portava dies amb petites contraccions, i la tarda del 18 de desembre van ser molt dura.
Com vaig poder, el 19 de desembre, un cop a casa, vaig intentar descansar, i a partir de les 19h de la tarda, les contraccions van anar en augment, d’intensitat i de dolor (jo tenia símfisis púbica per embaràs i em costava molt de feia mesos caminar molta estona). Vaig anar-les controlant, i quan van tenir la freqüència que m’havien explicat aquell mateix matí al hospital i ja em retorcia de mal (jo no podia més), vam decidir tornar al hospital.
Era la 1h de la matinada del 20 de desembre, plovia a bots i barrals, jo no podia moure’m. Vam trucar un taxi i vam anar cap a Joan XXIII. Vaig arribar a la unitat de parts com vaig poder, amb la bossa preparada, amb tot a punt. La sala d’espera estava a les fosques, la meva parella i jo vam trucar a un timbre i als minuts ens atenia una llevadora. Li explico la situació i em diu que entri, la meva parella no, que esperés fora. Jo en aquests moments necessitava que ell estigués al meu costat.
Em van fer un tacte amb mala gana, sense dir-me molta cosa més i van dir “buff, encara estas molt tendra, encara no pots quedar-te” jo no podia moure’m, estava aterroritzada. Van ficar-me les corretges per veure com estava la nena i hem van tindre així, allí sola, amb corretges ficades una bona estona, i res, que m’aixeques i marxes cap a casa, que encara podien faltar hores per a començar l’expulsiu.
Vaig demanar, perfavor, plorant, que hem deixessin quedar en una sala de dilatació (me’n havien parlat a la xerrada del hospital que n’hi havia d’aquestes sales) i tant sols estàvem nosaltres, però no, em deia que no, que havia de marxar. Li vaig dir que si podia esperar-me a la sala d’espera, i aquesta llevadora (que em va atendre amb molt mala gana, sense veure en la situació de vulnerabilitat en la que em trobava “estava parint”) em fa dir que allí no podia quedar-me tampoc.
Com ja he dit plovia molt i jo no m’aguantava dreta, no podíem trucar un taxi un altre cop, i llavors tornar-lo a trucar per tornar-hi. Li vaig explicar la situació a la llevadora, que no teníem recursos econòmics, que plovia, i vaig demanar-li de nou que perfavor em facilites un lloc on esperar. Però em va fer vestir (jo plorava) i em va acompanyar a la porta, un cop fora, va tancar la porta i les llums, i em vaig quedar allí, plorant i desvalguda, amb uns dolors espantosos i sentint que m’havien tractat fatal. No deixava de plorar i com vam poder, vam sortir del hospital.
No hi havia caixers a la bora, no teníem suficients diners per un altre taxi sense passar pel caixer, i jo no volia gastar lo poc que teníem en això, i parant cada 2 min per les fortes contraccions a les 2:30h de la matinada, vam anar caminant cap a casa, arrastrant la bossa preparada. Un cop a casa estava pàl·lida, desmaiada, ja no era persona, el mal era tant intens, que em trencava i moria per dintre. Vaig fer el que em va dir, aigua calenta i a intentar dormir…
Com havia de dormir si allò era horrorós. Del mal em feia de ventre contínuament, no controlava el meu cos, i al anar al lavabo vaig veure que no parava de sangrar. Vaig trucar a l’hospital (no havia passat ni una hora) i em van dir que clar, que si sangrava que hi anés. Hem vaig sentir tant, però tant malament. La meva parella va anar al caixer, va trucar al taxi (ara jo ja no hi era, la meva persona ja no existia) i ni recordo, com vaig tornar a ser allí.
El que recordo bé, va ser que no va obrir la mateixa llevadora (suposo que se li queia la cara de vergonya de com m’havia tractat feia tant sols una hora). La noia que em va atendre em va dir que estava de part, que directament cap a sala de parts (ja no calia passar per sala de dilatació, clar, una hora abans era el que necessitava). Va fer entrar la meva parella i el va informar.
Deurien ser les 4:30h de la matinada del 20 de desembre i entre unes coses i altres, a les 6h tenia ficada la epidural. A les 11:30h m’havien fet tactes com a 5 llevadores diferents, però que sabia jo, pensava que era normal. Una d’elles, va vindre a mirar els monitors, en aquells moments estava sola (la meva parella havia anat a menjar algo), i quan vaig semi girar el cap per veure també els monitors i li vaig preguntar si tot anava bé i em va dir de mala gana “tu mira endavant, estira’t, que això no va amb tu, tu lo que has de fer es dilatar, d’això ja ens en ocupem nosaltres, no n’has de fer res”, que no n’he de fer res?? Era el meu part, la meva filla la que estava en camí, la meva salut i la d’ella, com que no anava amb mi??.
Però bé, penses que els metges tenen raó (a mi això es el que em dien de petita) i no vaig exigir que em tractes bé, penseu que estava sedada i de part, cansada, morta de gana, espantada… no sé… només recordar-ho m’agafa ràbia i ganes de plorar.
Doncs be, a les 12h em diu una llevadora, que a la que vegi que el monitor puja, que faci una mica d força per empènyer, que així ajudaria a acabar de dilatar, que això ja estava en marxa. Ella va sortir i bé, vaig fer-li cas… ho vaig fer 2 o 3 cops. Quan va tornar a vindre, va mirar i va dir que vinga, que som-hi, que se li veia el pèl (assomava el cap).
Van vindre com a 8 persones, entre elles la llevadora o infermera (crec que era infermera) que mitja hora abans m’havia dit allò dels monitors. Em van dir que empenyès, bé, i tota la parafernàlia aquesta. Suposo que al no esperar que estés completament dilatada i al dir-me la llevadora aquella que fes força abans d’hora, vam adelantar la sortida uns minuts i ves a saber, doncs no sortia deien. Que apretes més.
Jo veia que anava tot bé però de repent, la infermera dels monitors d’abans, puja damunt d’un taburet, i se’m llança a sobre de la panxa, comença a apretar-me violentament i sense parar, em diu que faci força, em sentia que em mataven, que m’estava maltractant, era tot molt violent, va acabar amb tota ella damunt de la meva panxa. Les altres llevadores que les tenia al davant els veia la cara d’espant que tenien de veure la seva companya així, però ninguna va dir res, amb els ulls ho van dir tot, però no la van aturar. Jo no sabia que estava passant, ara amb informació i ara que han passat els mesos i tinc més valor per parlar del tema, se que em va fer la maniobra de kristeller (sense el meu consentiment i sense haver estat informada en cap moment).
Em va fer molt mal, em va fer sentir fatal, em va trencar emocionalment un dels dies que havia de ser dels més especials de la meva vida. Ara escrivint això em salten les llàgrimes. Però clar, et fiquen la nena a sobre i au, tot a passat, i no, les coses no han de ser així. Però tot no acaba aquí.
Tot i la maniobra aquesta, van fer-me episotomia (una alumna en pràctiques que era esquerrana a la que la seva tutora, al veure que no se’n sortia i que trigava molta estona, no va poder ajudar perquè cosia amb l’esquerra i no podia seguir amb la cirurgia). Total, que van estar-hi com a 1h. Finalment, vam sortir de la sala de parts i vam anar a una sala mentre no hi havia habitació.
Deurien ser les 16h de la tarda quan ens van dir que pujàvem cap a dalt. L’habitació era compartida, amb una senyora que tenia com a 15 persones de visita (molts d’ells nens de menys de 8 anys amb tot el rebombori que això comportava). I nosaltres allí, la meva parella, jo i la nena, amb un munt de gent que ens incomodava i que contínuament entraven i sortien (estavem al llit que hi ha al entrar) total, que un desastre.
Vaig anar al lavabo i la senyora s’havia instal·lat, calces pel terra, xampú, assecador de cabells, compreses, bé, un desastre (lavabo que tothom que entrava utilitzava clar, tots aquells nens). Res, com vaig poder, vaig intentar netejar-me i vaig tacar de sang el lavabo. Vaig netejar amb una mica de paper de wc i vaig sortir a avisar a les infermeres les quals van dir que ho netejarien, però allí no va vindre ningú.
També van dir-me que canviarien els meus llençols (plens i tacats de sang) però res, amb una tovallola ho protegia per vergonya a quan algú entrava no ho veies tot tacat. Doncs així vam estar les 22h que vaig passar en aquella habitació, perquè ens van oferir l’alta voluntària dient que estaríem millor a casa, i que has de fer si tu plantegen així, doncs cap a casa. Encara no m’havien ni banyat a la nena ni fet cap cura del cordó que ja tenia el paper de l’alta a les mans.
Va arribar la família de la meva parella i ens van dir que haviem de marxar, que havia d’entrar una altra noia i havien de netejar (a bones hores netejaven). Total, que cap a casa, sense recomanacions del puerperi, ni de la cura del nadó ni res de res.