M’agradaria compartir amb vosaltres el meu relat de part. Aquest darrer va tenir lloc fa dos anys i tres mesos llargs; vaig començar fent-ne dibuixos però no he avançat, així que espero que passat aquest temps sigui amb paraules que dóni llum a aquella experiència tant profundament transformadora.
Era primers d’agost, estava de 40+6. “Tothom” em veia verda per parir, i realment no tenia ni una mega panxa ni aquesta estava baixa. Quins ànims. Però valia la pena confiar que tot estava anant com havia d’anar. Com si hi hagués un pla secret que jo desconeixia.
El dia que feia les 40+6 em vaig despertar amb lleugers dolors de regla. Feia un parell de dies m’havia trobat estranya, no podent seguir una conversa, notant-me traspassant una frontera no física; i no era agradable. Em sentia estranya i de fora se’m notava. Doncs dos dies després, amb aquells dolorets de regla me’n vaig anar a l’hospital, on tenia hora amb la ginecòloga per veure què tal i per donar-me hora per la següent setmana per si s’havia de provocar (terror infinit) el part.
A aquelles alçades jo havia après el significat dels tactes i a demanar que no me’n fessin, ja que no m’agradaven i no em proporcionaven cap informació. Però aquells dolors…l’excitació petita que tenia per dins volia saber si estava de part o no. Vaig acceptar el tacte; estava de 2 centímetres. Quina il·lusió! Podia no voler dir res, però sense sentir dolors forts havia avançat unes passetes. I la Dra va dir que encara que em donava hora per provocar el part li semblava que no faria falta. Iuhu!!
Amb el meu company vam fer algun encàrrec i vam tornar a casa perquè jo ja no em podia concentrar per gaire res. A l’hora de dinar, jo passava de menjar tota cofoia i relaxada a estirar-me al llit amb dolors. No entenia com la gent pot comptar les contraccions; no hi havia temps per poder fer gaire res! I ja vaig començar a perdre la noció de temps i només voler estar al llit, on m’hi relaxava i m’hi recargolava una mica, amb alguns gemecs. Vaig entendre perquè hi havia dones que triaven parir a casa; jo també m’hi hagués quedat, a casa, s’hi estava molt bé i feia molta mandra pensar que m’hauria de desplaçar…Per la noció del temps, en Quim, que estava al cas, em deia que li semblava que allò cada cop era més fort. I estirada al llit, em vaig notar molla. Al bany ràpid vaig veure que les aigües éren tacades; calia anar a l’hospital, sense pressa, però sense pausa. I així ho vam fer.
L’arribada a l’hospital, sobre les 3 de la tarda, va ser terrible; jo havia entrat en el mode mamífera i el tràfec de la vida diària, a un hospital, i d’urgències, se’m va posar fatal. Quan finalment vaig entrar i em van preguntar quin part volia estava tant creuada que vaig dir que el volia natural però que en aquells moments no ho sabia. I aviat vaig tenir el primer empoderament; em van portar a una habitació d’hospital típica. Vaig preguntar per la sala de part natural i m’hi van portar. Allà volia estar jo. Per un pèl que no em quedo en aquella habitació que l’últim que m’invitava era a parir, i això que no sabia què volia dir aquest verb. I allà, a la de part natural, hi vaig estar un parell d’hores. Em pensava que em posaria al balancí, sobre la pilota…Res; al llit, com a casa. I cada vegada podia menys amb la meva ànima. Del llit al lavabo, on tenia necessitat d’anar, em sentia com una lloba udolant. Ben feréstega, un udol rere un altre. Els ronyons em feien un mal horrorós que amb el coixí de lavanda i apretant fort s’alleugeria un xic. Allà a les 5 em van dir que em veien patint molt (vaig pensar que em volien posar l’epidural! I no!). Em van oferir una banyera. Vaig pensar que a la banyera m’hi sentiria millor. I sí; l’aigua calenta em va calmar donant-me temps per agafar forces. I allà dins vaig ser la marea, la serp, la balena, el dofí, vaig ser l’Àurea parint! Vaig entrar en un regne nou, infinit i concret alhora, fosc, molt fosc, amb llums tènues, amb en Quim ben a prop, sabent estar per mi i pel moment, amb veus de dones que en sabien, com unes bruixes i encantadores, i que deien el que necessitaves sentir,…I jo em vaig permetre sentir-ho tot; sentir que necessitava un temps que no sabia quin podria ser, dubtant de mi, expressant-ho, recomfortant-me a mi mateixa en veu alta, demanant menjar (una torradeta, me’n recordo), veient la situació des de fora i sentint-me ridícula, i sentint que què més donava; aquell era el meu moment, no podia estar-me’n de ser més jo que mai. La meva presència completa estava essent requerida!
Vaig sentir que durant la meva vida m’havia menystingut; va renéixer en mi una autoestima fins llavors desconeguda.
Vaig veure el cap de la meva filla entre les meves cuixes, sota l’aigua. Vaig apretar, a això me’n va ensenyar una de les llevadores bruixetes bones. El tan temut “aro de foc” gairebé no el vaig notar; jo em sentia que em trencava per tot arreu, que em moria, però no. O que em moria, però que calia parir.
(Per un altre grup, per un altre moment espiritual,una mica de salutació a la mort sí que crec que és parir. I quan ho vius veus que no és terrible. “És”, i tens la sort de viure-ho. Sense la vida cap experiència és possible). Bé, a 2/4 de 8 de la tarda va néixer la Caterina. 
Quin empoderament, subidón, relaxació, plenitud total!!!!
I jo sense cap punt. Les llevadores dient-me que havia sigut un molt bon primer part,…No me les creia gaire però després fent números em vaig adonar que no havia passat tantes hores parint, i que havia sigut a l’aigua, sense punts, i….m’havia passat… a mi! quan no m’havia ni atrevit ni a somiar amb un part així!!!!
Així que tot, tot, absolutament tot, és possible. No us deixeu arrebatar res. Aneu cap on voleu anar. És igual si veieu el final o no. És sentir-se a gust mentre s’hi és. I xerreu amb els vostres fills i filles. Ells també faran feina al part. A mi em recomfortava saber que no estava sola parint, que érem la Caterina i jo, i que entre les dues ho faríem. I ho vam fer. Llum i Amor a totes les Mares i Nadons. El vostre part i naixement és ben Vostre.
Mentre estigueu embarassades, us recomano que llegiu, camineu, feu ioga, mengeu 
,…Tot va lligat; cos, ment, ànima, esperit. 
🌸
