Part respectat de la Lira a casa

Sentir tant endins la soledat profunda de la maternitat… fa estimar mes a la meva filla, es mes dur el dia a dia que pasa tan de presa que quan hi penso ja pasen els dies i les setmanes. Avui fa 13 dies i només penso en que ja no existiran mai mes i em fa una pena desconsolada. Et miro i canvies tan de presa que no ho entenc, tot i que es natural, es massa ràpid per mi. T’estimo tant que el temps es para i l’amor em s’acudeix sense descans, atravessant-me amb tanta força que em deixa sense respiració amb tan sols mirar-te. No entenc com he viscut fins ara sense tu… sense la teva presencia a la meva vida… tot deixa de tenir sentit fins trobar-te a tu, fins coneixe’t, fins mirar els teus grans ulls que em perden en l’eternitat del present. Convertir-me en mare per ser la teva mare ha sigut el millor regal de la vida… l’únic que te sentit potser…

cada dia sento tantíssimes coses que no vull pasar per alt, que no vull olvidar… la sensació de no fer-ho com mereixes, de tenir algo entre mans que es mes gran que jo però absolutament dependent de mi, la sensació de necessitar mes afecte per part del meu home que l’estimo amb locura i a vegades el sento lluny… sentir que perdo la vista a estones, o que sento agulles a la vagina, o que la Cadera m’apreta i m’engoixo però allà estàs tu vida meva per recordar-me des-de l’interior que no tinc res a témer, que tot va bé, que tot son canvis únicament… i em dones tregua una i una altre vegada i jo alucino i et donc les gràcies cada moment i et demano perdo mil vegades per equivocarme, per estar aprenent perquè m’has fet mare des-de dins cap a fora i de fora cap endins. He viscut tantes coses que pensava que eren dures, que eren fortes, que m’havien transformat.. tot allò només eren granets de sorra del meu rellotge esperant el moment de la culminació que va ser parirte i tenirte entre els meus braços per sempre.

Relat de part Sara i Neixement Lira:

Estem a platja d’aro, es juliol, fa caloreta, estem de conya, passejant, gelats, dinars, sol, descans.. amor, molt amor.. i platja.,. Aigua, l’aigua em crida moltíssim, m’hi estic moltes estones nedant, em sento tant bé. Hem de tornar a casa, quin pal pensem els dos, estem tant a gust. Em sento rara… les olors les noto molt fortes, però no paro atenció. El dia següent a casa venen uns quants amics a sopar, fem una mica de festeta i anem a dormir.

M’aixeco a les 7:30h d’un somni que ho canviarà tot per sempre. Els meus ulls s’obren com a plats i vaig directa al lavabo a ferme la prova d’embaràs. Positiu… bfff quina felicitat.. la gaudeixo en soledat uns moments. Em miro al mirall, m’aixeco la samarreta penso en tu… en que formes part de mi.. en que ja estàs aquí i sento una alegria, una força que m’acompanyaran tot l’embaràs. Se que tot anirà genial, se que has decidit venir i res ho podrà canviar.

De camí a casa la tieta per donar-li la gran notícia, escric a la Imma tal i com vaig somiar, per dir-li que vull que sigui la meva llevadora. Desseguida em contesta i em diu fpp 27 de març. I concretem cita. Per sort al Dani també li va agradar. La Imma ens va dir, coneixeu a mes llevadores per decidir pero jo ho tenia clar des-de feia un any que algun dia ella seria la nostra llevadora i així va ser. Arribem a casa la tieta, li donem un regal dient que era de platja d’aro,una tonteria. L’obra, un bodi que diu “ la meva tieta es el meu àngel de la guarda” i no ho pillava. Diu, però això.. per qui es? I jo: si Tata, seràs tieta. La seva cara, els seus ulls com a cascades d’amor ens van inundar i quan ho recordo em cauen les llàgrimes d’emocio i alegria. La tieta Raquel, es la millor madrina i tieta que podria tenir la Lira en qualsevol vida.

L’embaràs pasa tant ràpid… es tot tan màgic, cada eco, cada cop que sentim el teu cor… fins que ens donen la notícia que ets tu peixet meu… la meva estimada i esperada Lira… no podia ser d’una altre manera. Quanta alegria i sabiesa sento dins meu que venen de tu… em dones vida…m’omples d’una manera que mai he experimentat, no es omplir, es inundar… inundació de veritat.

Portem 5 dies de prodorms, estic de 39+6 i l’Imma ens diu que provem de tenir sexe si ens ve de gust, que descansi molt i que dormi sobretot per arribar al part amb forçes. Jo ho faig. Prenc el solete a la terrassa, menjo tot el que em ve de gust (com una balena cal dir)… dormo tot el que puc però algunes contraccions em fan llevar-me i seure al canto del llit i durant el dia tot i que s’esplaien, alguna em fa posar-me a la gatzoneta, respirant i sentint la contracció que m’apropa a tu. Vaig a la dutxa i escoltem la cançó de la Rosana: respiras y Yo… ploro tant amb aquesta cançó… em fa tanta pena pensar que no estaràs dins meu.. que ja véns, que no se com ho faré, però se que ho faré, que estàs tan a prop… quina emoció, quina alegria, quines ganes de parir, però no per estar cansada, que va! Només per parir, per acompanyarte, per transformar-me al teu costat. Dia 27 de març. Avui fem les 40 setmanes. Em sento extranya. Fem l’amor i es molt especial. Només em ve de gust anidar, dormir, netejar sobre rentat. Em quedo al llit mirant per la finestra, escoltant les nostres cançons fins les mil i tocant-me la panxa com he fet tot l’embaràs, es a dir, moltíssim. Després solete a la tumbona, patates i olives… quina vida, quin plaer estar aquí ara. Passem el dia així.

Tot està recollit i preparat. Sopem molt a gust. Començo a notar que les contraccions son molt seguides. Cronometrem. El Dani està nerviós, ell també veu que son molt seguides. Passa una hora i son cada 10-min, regularitat, bfff emoció. Anem a la dutxa. Ell seu al wc i jo el vaig avisant quan en tinc una. Tinc dues súper seguides que no em dona temps a descansar i les noto diferent, mes intenses. L’aigua no atura res i m’emociono encara mes. El Dani em posa la nostra música. Ploro. Surto de la dutxa, em sento sobre seu i ploro la cançó… aviat serem tres. Li dic que anem al llit i intentem dormir, però no aguanto i m’aixeco. Li dic que vaig al menjador, que jo l’avisare quan el necessiti. Em fa cas. Crec que son les 00h i poc. Vaig al menjador, poso L’aïllant de fer exercici al costat del sofa. Intento descansar i quan em ve una contracció apreto el botó de l’aplicació que conta les contraccions i baixo corrents per posar-me de genolls i apretar o abraçar el sofà i coixins que tinc per allà. De cop veig que ja son cada 8-6, es la 1am, m’ha passat el temps volant. Necessito al Dani, necessito les seves carícies i ànims. Els ronyons molesten molt.

Escric a la Marta i a la meva germana, els vaig dient coses que ni recordo ja. Vaig fent igual però amb el suport del Dani. Es la 1h del mati i les contraccions son cada 4 minuts i poc. Sento que taco les calçetes. Anem al wc, es una mica de sang. Li dic al Dani que vagi a per unes calces netes i que em passi una compresa. No m’ho diu però posa cara de susto. Jo li dic que es normal. El Dani avisa a la Imma que ho confirma. Diu que ve, son les 2am. Començo a entrar al planeta parto, només sento la música que vaig escollir que M’ajuda molt i la veu del Dani que m’acompanya dient que ho faig genial. Tenim posades només les llums led taronja del moble de la tele i unes girnaldes fluixetes. Es mes que suficient. El Dani comença a preparar les coses. Mou les taules del menjador, deixa a la cuina les coses que la Imma necessitarà, penja les frases pel menjador on les pugui veure, el cartell a la porta perquè els veïns no flipin ni truquin a la poli si crido i torna amb mi. No recordo gaire aquests moments, estan borrosos completament. El Dani em diu que la Imma ja arribat, que baixa perque possi el seu cotxe al parking i el Dani aparqui fora el nostre. No sé si el vaig respondre no soc conscient, jo seguia a la meva. De cop sento la seva presencia inconfundible, i com puc quan passa la contracció dic: hola Imma… i em respon: hola bonica. La seva veu.. tenir-la allà… es perfecte. No se si va passar o no però recordo com si em fes un petó al front. Segueixo en el meu món, ni aquí ni allà. Escolto coses a la cuina, no se on es el Dani, tinc els ulls tancats la majoria del temps, conectada, no se a on, només se que es amb ella, amb la meva valenta filla.

Vaig fent aaaaaa a cada contracció, lo mes greu que puc, amb calma, mirant de tant en tant les frases que el Dani m’ha penjat pel menjador. “ Mi hija siente mi alegria”, “ suelta”, “ conecta con la contracción” i la que em fa plorar tres cops durant el part quan la veig, i li va encantar a la Imma “ mi hija solo nacerá una Vez”. Totes em fan reconectarme en algun moment. Provo totes les postures, cuatre potes… fatal, em fa mes mal. Amb la pilota, tampoc… al final la que sembla funcionar es amb els genolls a terra i arrepenjada en el sofà o al Dani que m’apreta fort les mans i que jo crec que li vaig trencant les seves. Al poc l’Imma em pregunta si voldré la piscina, li dic que si i el Dani comença a montarla. Segueixo amb els aaaaa, planeta part total… no penso en el temps, no existeix el temps.. tot es present, acompanyar, tot es ella i jo… tot es amor infinit, amb dolor si, però es perfecte, fa la seva feina, igual que la Imma que m’apreta amb les seves mans màgiques el sacre i no vull que marxi mai mes… li diria que es quedes allà però no puc parlar.. només em vaig movent. Quan m’en adono la piscina ja està, em diuen -vols entrar? Quin plaer sentir l’aigua tan calenta, quin gust posar-me a cuatre potes amb el Dani davant meu agafant-me les mans mentres segueixo amb el meu càntic extern i intern.

A estones penso en totes les dones del meu llinatge.. en les que van ser dones fortes i valentes que van saber parir… i que el meu cos sap parir i la meva anima vol parir. No tinc cap dubte d’això en cap moment. Ni m’ho plantejo que no serà així. Provo varies postures, a estones l’ Imma m’apreta i em fa massatge i sento tant alivi que no vull que marxi. En un moment donat li puc transmetre però em diu: descansa, la contracció ha passat i has de descansar. Ostres! Respiro i veig que te raó que si em relaxo em dona temps de descansar una mica. Em dormo uns segons entre contraccions… quin plaer… i quin dolor quan tornen! La Imma em veu cansada, em diu si vull veure que tal vaig i de pas canviar d’escenari una mica, li dic que si i surto de la piscina amb la seva ajuda i la del Dani, deuen ser entre les 5-6h. Hem fa por estar de molt poc, però necessito situarme. Em sento a la cadira de parts. Esperem que passi la contracció i fem tacte. Quasi 6 cm. Subidon! Se que queden hores, però la cosa avança i em sento forta.

Em quedo una estona fora, em porten mandarina i infusió de la Imma que em senta com si prengués elixir de la vida. Que bo que està! Que bé em senta. Asseguda al sofà, estic còmoda si el Dani m’aguanta per radera, pobre deu estar destrossat de l’esquena i els braços, però no em diu res… L’ Imma va tenir una ideia i em va posar un puf que tenim a l’esquena per arrepenjarme, de manera que estic ajaguda gaire bé a la punta del sofà però totalment arrepenjada, que bé que va! Y el Dani descansa, pobre! Tots contents… Després de cada contracció m’arrepenjo i descanso però cada cop fa mes mal… de nou entro en el meu planeta part i no penso en res, només em venen imatges borroses. Se que conecto amb coses… amb el meu passat… amb coses antigues que surten… ploro… el Dani s’amoina (després em va dir que estaba patint molt per mi), jo li dic que no es pel dolor… l’ Imma m’entén perfectament, em diu: deixa-ho anar bonica ho estàs fent molt bé, segueix així, deixa-ho anar.

Endemés de la foscor, beneïda  foscor, amb prou feines puc obrir els ulls, estic tan present i tan lluny que es extrany.. com si estigues drogada. Crec que es una sort sentir-me així, no soc conscient de les hores. Decidim tornar a entrar a la piscina… feia estona que ja estàven buidant i re omplint amb aigua ben calenta de nou… Quin gustet, que agradable es. L’ Imma va escoltant amb el doppler a la Lira i en tot moment està perfecte. Em costa mourem, em costa tornar aquí, em fa mal tot. Tinc calor, però l’aigua em fa sentir tan bé. Cada cop fa mes mal, però no penso en res, només visc, existeixo, sento tot. Obro una mica els ulls, busco a la Imma… li veig el cap només des-de la piscina.. la Imma es una ninja… només li veig els ulls.. però no son els seus. Els veig verds i molt grans i brillants. Hem conecta a l’Egipte no se per que, la sento d’allà, sento màgia, poder, la sento bruixa, echicera, maga, d’un altre món o pla de l’univers. Se que es ella però també se que es transforma amb mi, que potent sentirla així, no vull olvidar aquella imatge, i per sort no ho faig. Segueixo passant les contraccions.

En algun moment l’Imma va baixar les persianes i es tot fosc dins el menjador.. però ja es de dia. L’Imma ens proposa valorar de nou, dic que si. A l’aigua fa massa mal el tacte perquè els guants fan un efecte raro, sortim. Em mira, bfff quin mal. Estic de 8 cm. Bua! Que bé! La situació es que la bossa segueix intacta i la Lira fa molt bona feina però la bossa fa que trigui mes en baixar. Valorem cansament, opcions… bfff no se si aguantare per cansament moltes mes hores. Decidim foradar bossa. La Imma ho fa estupendament. Que es el que no fa bé l’Imma? Es fantàstica. Un cop fet sec al sofà. Bf! Quina diferencia! Quin dolor mes bestia ara! Quina intensitat tan inigualable. Aquella posició estupenda amb el puf ja no funciona. El Dani em recomana tornar a la piscina i que bé que ho hagi fet! Quin dolor mourem. No ha passat gaire temps des de l’última entrada a la piscina i encara està calenta! Un cop dins m’encanta la sensació però les contraccions son molt mes bèsties. Agafo al Dani de les mans com per trencar-li cada dit pobret, però ell aguanta i em diu paraules de consol. Que ho faig genial, que soc molt valenta, que ja queda menys. Estic molt a gust a la piscina sobretot perquè m’arrepenjo als bordes i per poc que sigui descansa el cos. . Jo aquí ja començo a cridar. La Imma canta perquè jo arribi al seu to, ho intento, costa molt. Veig que va mirant amb el mirall sota l’aigua, però no puc ni preguntar. En un moment donat em diu que em toqui, no noto res. Pasa una estona, estic esgotada, necessito algo fred a la cara però no puc dir res.

El Dani mulla la ma a la piscina i em passa la ma pel clatell, que bé! La Imma ho veu i molt encertadament ens porta una tovallola petita ben mullada amb aigua freda… Quin alleugerament sembla mentida però em senta tan be! Per la cara, pel front, pel coll, per la nuca, ventant-me… ho vull tot el temps i el Dani ho fa possible.Aquí em perdo en el temps, en el infinit. La Lira està de conya, la Imma diu: sembla que la festa no vagi amb ella, quina gracia em fa, la sento tant, no pateixo gents per ella, la sento estupenda en tot moment. Noto algo diferent, no tinc tregua, les contraccions son seguides, jo crido, crido sons que mai he sentit ni he fet jo… dic: perquè no em dona tregua! I la Imma diu: perquè vol néixer carinyu… i jo només penso en sostindre aquestes contraccions tan bèsties. Dic: la panxa emputxa sola. La Imma diu: doncs emputxa si tens ganes. No responc però penso: si encara es dora! El cos fa sol. Veig que la Imma mira pel mirall, el Dani va mirant també i jo penso: però que miren! I torno i marxo, de cop: Sara, vols tocar-li el cap? Bfff obro els ulls de par en par i em toco, toco el cap!!!! Quin subidon! Bfff: Lira filla meva, estem aquí carinyu… entre mig plor i alegria i emoció. El Dani flipa, no es creia que ja estigues arribant el moment. Fa unes 3 hores des-de que hem perforat la bossa. La Lira tenia ganes de néixer. Em diu la Imma que emputxi. Emputxo amb el meu cos que ja ho fa sol. Quin dolor, quina intensitat notar el seu cap com va baixant, que fort, estic parint, està neixen la meva cachorra. Noto el famós anell de foc, com crema, em parteixo, em moro! Vaig cridant. Quin mal, se mentalment que no passarà però ho sento així i necessito dir-ho, cridar-ho per expressar tot. Noto com rota el cap.  L’Imma em diu: no bonica no et partiras ni et moriràs. El Dani al·lucinant, emocionat. Mira i em mira mig plorant i em diu: carinyo ja està arribant la Lira li veig el cap. Bff quin subidon de nou. Quin mal de cames, em venen rampes, bfff quin dolor.

Segueixo empenyent a les contraccions… i de cop la Imma em diu -girat carinyu per agafar a la Lira. No ens ho creiem. Estava de cuatre potes però em feien tan mal les cames, no em veig capaç de girar-me. El Dani m’agafa i M’ajuda. Una rampa! I la cama mentre girava es mou sola, fent-me treure el cul una mica de l’aigua i fent-me l’estrip de segon grau mentre surt el cap. La Lira te el cap fora. Em diu, agafa-la I jo: no arribo, no puc, ajudam. Però si puc, li poso les mans al caperronet i amb la següent contraccio surt sola… bfff quin moment tan increïble sentir la seva pell amb les mans, sota l’aigua, toveta, suau, quant cabell!!! L’agafo per sota les aixelles i l’agafo del cos,la trec. Només sortir de l’aigua plora, respira, es mou, i immediatament em mira directament amb els ulls mes increïbles que he vist en ma vida. Son les 12:29h. Para, el temps para per nosaltres, per mirar-nos, enamorar-nos. L’abraço. Bfff el meu cadell, la meva filla… quant amor.

La Imma vol que surti del aigua ja. Sortim ràpid, ui! Quina por a caure, el meu centre ha canviat i sortir de la piscina em costa, quin buit a la panxa. M’ajuden els dos. Ens estirem al sofà on la Imma ens tapa amb tovalloles i una manta. Contemplo a la meva filla perfecta. Hola Lira, hola amor meu. T’estimo filla meva. Te els ulls ben oberts. El Dani la mira, ens dona petons. Ens fonem en amor infinit. Com pot ser tan perfecte? Com em fet una criatura tan increïble? Ens ho preguntem molts cops. Ella ens mira directament i molt Tranquila. Esperem la placenta. Triga quasi una hora i ja ha passat tota la sang a la seva propietària, la Lira. La tinc allà mateix per sortir però no surt, seiem a la cadira de parts, dos empentes i surt. Està envellida! Que curiós tot el que ens explica la Imma. Posem la palangana amb ella dins al costat i el Dani talla el cordó.

Ara ve el moment delicat, revisarme. L’estrip es complicat, hi ja força sang perquè sagno facilment, la Imma ens prepara per la opció d’haver d’anar a l’hospital. Ha de parar l’hemorràgia. Em fica dos glaçons dins de la vagina, veig les estrelles, crido de fet, i em tira un líquid per la vulva per coagular i així veure realment que ha de suturar. Em revisa bé i em diu, Vale no farà falta trasllat. Menys mal! Em punxa l’anestesia, li dic al Dani que m’aguanti fort les cames, perquè ivoluntariament les tanco del mal que em fa tot. Comença a cosir. Hi han alguns complicats i sento tot, quin mal. M’ha punxat tota l’anestesia del món i que es pot però sense saber perquè em fa molt mal. La Imma pateix, sent la meva tensió, no se d’on ve. en aquells moments, algo va resorgir que encara ara estic intentant sanar. Un regal molt preciat que em va fer la meva filla per créixer i sanar ferides antigues que estaven enterrades. Crido, crido molt amb la sutura, miro a la meva filla, li dic que em perdoni, que necessito cridar, que em fa mal però que aviat passarà. Per fi acabem!!! Quin gust poder dir que ja hem acabat! a les 15h.

Fem algunes fotos, avisem a la família mes directe i a la Marta i al Xose. Mentres descansem la Imma prepara batut de placenta. Que bo! Que bé senta! El Dani també en pren! No m’ho esperava! Està fet caldo també. La Imma em diu de anar a la dutxa, no em ve de gust però en part si perquè estic plena de sang per tot arreu. La Lira fa el pell amb pell amb el Dani que està encantat. A la dutxa m’haig de seure dues vegades perquè em marejo. La Imma em posa aigua freda, quin tremolor jaja però em desperta del tot i em passa el mareig. Porto 48h sense dormir i sense gaire bé menjar. Estem estirades, no paro d’admirar la bellesa de la meva filla. Que imponent, quanta perfecció ha sortit de dins meu, quin dolor tan gran, i quantissim val la pena sentir tot això per ella i per mi.

Tinc el cor accelerat però no m’extranya.. estic veient lo mes meravellós que he vist en tota la meva vida. La Imma va recollint tot mentres anem xerrant. Imma, no ho saps però ets mes que la meva llevadora, ets una ninja, una ninja guardiana de l’amor i de la vida, ets la meva persona per aquestes coses tan importants. T’estimare sempre. Et pensaré i recordaré sempre i tindrem contacte per sempre, no ho concedeixo d’una altre manera. Gràcies Dani, amor de la meva vida, per haver-me recolçat des-de que et vaig dir que pariria a casa abans d’estar embarassada. Gràcies per la teva força i paciència amb mi, per estimar-me i estimar-nos cada dia, per demostrar que ets un gran pare i una gran parella. Ara som 3. Ara som una família i mai mes tornarà res a ser com abans. Ara som vida, son, cansament, però sobretot som amor incondicional i infinit. Son les 19h de la tarda i ens anem al llit. Parlo una mica amb la Marta i amb ma germana, les seves paraules em donen tant.. gràcies per estar sempre, per empoderar-me i apreciar el que he fet i aconseguit.