Avui, la nit del teu primer aniversari, recordo amb el somriure més ample a la cara el teu naixement.
Tot va començar uns dies enrera, em trobava molt bé, però de tant en tant notava unes molèsties que després vaig saber que eren les primeres contraccions.
Quan aquelles molèsties van començar a ser més intenses, vam decidir explicar-ho a les llevadores per a que es poguessin organitzar bé, ja que era cap de setmana i preferia avisar-les amb temps. La recomanació va ser molt clara: vida normal, pots parir avui mateix o d’aquí a una setmana, així que gaudeix.
Així ho vam fer, vam agafar el cotxe i van anar a casa de ma germana una estona i després amb uns amics a sopar. Al sopar la cosa es va anar intensificant, no volia dir res als amics i m’anava escapant al lavabo a passar les contraccions. Sobre les 23h ja no vaig aguantar més i vam marxar.
La mitja hora de cotxe fins a casa és la pitjor estona que recordo, sense poder-me moure, angoixada i amb moltes ganes d’arribar a casa per posar-me comuna i estar tranquil•la. El papa m’anava donant tot el suport que podia mentre conduïa, comptava les contraccions i, com sempre, m’aportava aquella calma i serenor que a mi em manca.
Quan vam arribar a casa, vam posar la música i vaig fer una mica de pilota, moviments, el papa tenia preparada l’app per controlar les contraccions i ja parla amb les llevadores; però de seguida vaig necessitar quelcom més, amb el que feia no estava a gust. El papa va marxar a preparar-nos la banyera i quan vaig anar-hi, hi havia la llum tènue perfecta d’una espelma, allà vam estar la major part de la nit, sota la dutxa amb l’aigua ben ben calenta picant als ronyons.
En aquells moments, desitjava que passés una mica més ràpid el temps per poder dir a les llevadores que vinguessin! Volia saber que tot anava bé, sentir-les a prop, controlan-te i vetllant per nosaltres.
Sobre les 2h vam decidir que ja era el moment de dir-lis que vinguessin, també vam avisar a la fotògrafa.
A les 3h, estant jo a la dutxa, van aparèixer per la porta la Laia Casadevall Castañé i la Gaia Capece i em vaig sentir tan segura i tranquil·la quan les vaig veure, van escoltar el teu bateg: tot anava bé.
A estones volia sortir de la dutxa per estar al menjador, però les contraccions no em deixaven estar en cap postura: ni pilota, ni quatre grapes, ni estirada, res. Únicament les podia aguantar estant dreta i apretant fent molta força amb els ronyons contra el papa que m’agafa fort.
En aquells moments, en què veia que el que havia “planejat” no podia ser (respiració, moviments de pelvis, anar descansar, etc) perquè només podia estar dreta i en tensió, em van venir tots els dubtes i pors: i si no puc aguantar el dolor? I si per estar tota la santa nit dreta i tensió no tinc forces per arribar al final? I si això només és la punta de l’iceberg del que m’espera i jo ja estic desesperada? Faltarà molt?
En tots aquells moments, va estar sempre el papa, donant-me ànims però dient-me les coses com són: “clar que fa mal! I segurament encara te’n farà més, però tu ets forta i pots amb tot!”
Les llevadores t’anaven controlant el bateg, m’anaven tranquil·litzant, em van portar el sac de llavors ben calent per ajudar a passar el dolor, em van oferir un tacte per saber com anava perquè estava amoïnada per si quedava molt…
Entre anades i tornades a la dutxa, vaig demanar la piscina, l’aigua era l’únic que em calmava. Vam esperar una mica per a que el procés estigués més avançat i assegurar-nos que les contraccions no s’aturarien en entrar a l’aigua.
Quan em van avisar que ja estava posada, vaig sortir de la dutxa i em vaig ficar en l’aigua quasi bullint, quin plaer aquell moment!! Quin descans!!! Ara asseguda i envoltada d’aigua calenta sí que em sentia amb forces de continuar!!
Les contraccions van anar seguint, però ara eren molt més suportables. Em sentia mimada: la meva música, llum fluixeta, m’anaven portant aigua fresqueta, posant-me tovalloles fredes mullades al cap…
En un moment en que dubtava, la Gaia em va animar a ficar el dit jo mateixa per veure si notava alguna cosa i va ser la primera vegada que et vaig tocar, vaig sentir a la punta del meu dit el teu cap.
No feia ni 5min que la Laia va anar a descansar a l’habitació, quan vaig començar a notar una pressió molt forta al cul: “puedo empujar??” -“claro, cuando tú notes que tienes que empujar”- I llavors vam començar a sortir uns grunyits de la meva gola que van fer tornar a la llevadora que havia marxat.
D’aquells moments només recordo les mans del papa agafant-me les meves, les nostres cares ben a prop; la força que li feia aprentant-lo i empenyent i el meus crits, que m’ajudaven a canalitzar la força. Vaig notar, en cada contracció, com baixaves i tornaves a pujar una mica, l’aro de foc i el moment en que vaig preguntar: “això ja és el pitjor, oi??”
En la contracció que recordo més llarga va sortir el teu cap i allà et vas quedar, sota l’aigua, ben arrugadet i vermellet, fins a la següent contracció, on va sortir tot el cos, a les 6:11h. Et va agafar la llevadora perquè vas sortir disparat i de seguida vas venir amb mi.
Ens vam quedar uns minuts dins l’aigua, estàvem tan a gust que semblava que no t’haguessis adonat que ja eres fora de mi.
Després ens vam estirar al sofà, tu al meu pit, no podia para de mirar-te, olorar-te…
Vam deixar bategar el cordó fins que va parar, 50min!
Poc després va sortir la placenta. Mentre jo continuava amb tu, fent el primer contacte amb la lactància, el papa estampava la placenta en un lienzo.
Després, va venir el moment més desagradable, que va ser l’hora cosir el petit esquinçament que em vaig fer.
Aquell dia, el 3 de setembre de 2016, vam començar un camí nou ple de dubtes i pors, però sobretot ple d’orgull i felicitat perquè tu ets amb nosaltres.
Quan recordo el teu naixement no puc sentir-me més feliç d’haver pres la decisió de donar a llum a casa i amb NaC que vam escollir. Repetiria un i mil cops amb el vostre suport!!
També sé que el recolzament del Xavi SubiratsGomez ha estat indispensable, no podria haver-ho fer millor, cada gest, cada paraula, cada mirada.
Per últim, tenim molt a agrair-li a la teva tieta Noelia Alath, sense ella tot hagués anat diferent…”
