El meu part va començar al vespre d’un dimarts quan em vaig aixecar cap a la cuina per preparar una
galeta amb Nocilla i vaig notar com em queia aigua calenta pel pantaló, havia trencat aigües! Ja estava de
40+6 i en Lluc podia arribar en qualsevol moment. No tenia cap contracció i les aigües eren clares, així
que vam trucar a l’equip de llevadores de la casa de parts de Martorell per avisar-les del què havia passat.
Ens van dir que anéssim cap a l’Hospital per mirar d’estimular el part. Vam arribar i ens van rebre
donant-nos molts ànims. Em va mirar de quant estava de dilatada i no res, una mica de coll esborrat, així
que em quedava molta feina per a fer. Em va proposar de fer un manteig i també un hamilton i li vaig dir
que sí, molt suau tot i cap a casa, aviam si el Lluc volia començar a sortir. Vam arribar a casa cap a les
12h i ens vam posar a dormir, il·lusionats amb que el petit ja venia. Cap a les 5 de la matinada vaig
començar a notar les primeres contraccions. Vaig baixar al menjador i vaig començar la dansa amb el
Lluc. Cada contracció la respirava i la ballava i era una sensació dolorosa però molt plaent i conscient a
l’hora. Com que havia trencat aigües teníem 18h per a fer treball de part a casa i tornar a l’hospital per a
l’administració d’antibiòtic. Les contraccions venien seguidetes, cada 5 minuts, 1 minut d’onada que
marxava tranquil·lament. El meu company anava contant amb una aplicació del mòbil i el gat em donava
tot el seu suport. A mig matí vam trucar a l’equip de llevadores perquè jo estava convençuda que ja estava
en part establert, contraccions d’1 minut cada 5 minuts durant tot el matí. Les truquem i ens diuen que no,
que aguantem tant com puguem a casa. A les 12h decidim anar tirant cap a Martorell perquè ja estava
patint de que estigués de part i no suportar el viatge en cotxe (35 minuts). Un cop al cotxe, amb la pilota i
totes les nostres coses (fèiem bastant riure), les contraccions paren, només un parell durant tot el trajecte,
cosa que fa el viatge suportable. Entrem per urgències i ens ve a rebre una altra de les llevadores de la
casa de parts. Em fa un tacte i només estic d’1 cm, quin bajón! Tanta feina i només 1 cm, sembla que al
Lluc li costarà sortir. M’animo perquè li escoltem el cor i tot va bé. Jo em veig amb forces per continuar.
La mala notícia és que fins que no estigui de 6 o 7 (ara no ho recordo) no puc entrar a casa de parts. On
anem? Aquí comença la part dolenta. No podem anar enlloc a dins de l’hospital (si anem a les sales de
parts se’ns hi quedaran i serà un part hospitalitzat, cosa que volem evitar de totes totes). Total, que ens
quedem al carrer, al pàrquing de l’hospital aguantant les contraccions com puc. Les contraccions
segueixen cada 5 minuts, 1 minut d’onada i se’n va. Porto bé el dolor, però se’m comença fer pesat estar
al carrer fent tot el treball de part. Passen unes quantes hores i tornem a demanar de fer un tacte. Ens fan
un tacte i estic de 4cm. Ostres, que lent tot plegat! Si a les 22h el Lluc no surt, serà part hospitalitzat… tic
tac tic tac…. decidim que no volem estar al carrer fent tota la feina i no recordo si ocupem o ens deixen
una habitació de la zona de nadons. Entrem a la dutxa i el meu company em va tirant aigua per l’esquena i
jo cada cop estic més posada en respirar i moure els malucs en cercles, és el que em demana el cos. He
aconseguit coordinar les contraccions amb la respiració i tot el procés em sembla màgic i harmònic. Tinc
la sensació que podria estar fent això hores. De tant en tant sento com el Lluc s’impulsa amb els peuets
cap abaix, buscant la sortida de la panxa i és de les sensacions més meravelloses que he tingut mai. Cap a
les 7 del vespre, entra a la nostra habitació un home gran, d’uns 60 amb bata (era el ginecòleg de torn) i
em pregunta textualment «que quieres hacer con tu vida?» Obro els ulls de bat a bat i no entenc a què bé
la pregunta. «Pues continuar» (no recordo que vaig contestar)… suposo que volia tenir un part natural i la
següent pregunta «por que quieres sufrir?» aquí ja em remata. La resposta que em ve al cap és, doncs si
no ho sap vostè que és ginecolòeg, perquè estic fent tot això?. Li dic, com puc, que tinc fins a les 22h per
intentar entrar a la casa de parts i que així ho faré. Sense dir res més, se’n van. He de reconèixer que
aquest moment va marcar tots els fets posteriors, ja que alguna cosa a dins meu es va trencar, no sabria dir
el què. De totes maneres estava decidida a gastar tot el temps que tenia abans del límit de les 22h, així que
estaria respirant cadascuna de les contraccions que em portaven a tenir al Lluc en braços. Entra una de les
llevadores a l’habitació i em proposa de fer un altre tacte. Són les 21h (crec). Estic de 6 cm. Va Glòria,
que ho estàs fent molt bé!, diu, què maca! A les 21.30h ve una altra llevador de la casa de parts i em
proposa que si estic de 7cm, entro a la casa, per fi!. Em promet una banyera. Jo aquí ja no toco massa
vores, la veritat, dic que sí a tot. Menys baixar a les sales de parts, sí a tot. Em fan un darrer tacte, estic de
6,5-7cm, no sé, total, que els dec fer pena porto ja 24 hores de bossa trencada, 19 de contraccions molt
seguides i deuen pensar, va que entri, pobra! Entrem a la sala de parts i comencen a omplir la banyera.
m’hi tiraria de cap, però s’omple moooolt a poc a poc, «és que hi ha poca pressió aquí», nyec, no fotis!
Em faig una altra dutxa al lavabo de la casa de parts. Les contraccions continuen seguides. Aquí ja no tinc
massa memòria de com va seguir la cosa. Sé que vaig entrar a la banyera i m’hi vaig estar una estoneta
(crec que curta) fins que em van entrar moltes ganes d’empènyer, per fi! l’expulsiu. Després, per protocol,
vaig haver de sortir de la banyera i continuar empenyent a fora. Aquí ja estava tant fora de mí, que el que
pugui explicar i/o recordar, no sé si correspon amb el que va passar. Recordo que em van oferir el gas del
riure per les contraccions de l’expulsiu però que no em feia massa efecte. Recordo tenir al meu company
al costat, fent el que podia i crec, que patint molt. Recordo les llevadores fora de la sala. I empènyer amb
totes les meves forces. I les forces que vaig trigar mesos en recuperar. I començar a pensar que alguna
cosa no anava bé, perquè no surt? Em fan un altre tacte, estic de 9,5, però no puc parar d’empènyer.
I recordo que després de molta estona, no sé si dues o tres hores d’expulsiu, em vaig rendir, no jo, sinó el
meu cos. Ja no tenia més força. Amb el cap empenyia però els músculs no responien. «Que vols fer?»
Què vull fer… doncs no ho sé, … «baixem abaix a les sales de part….»
Tenia i tinc encara una sensació de rendició, però aquesta rendició també em va donar nova energia, em
va fer entendre que ho havia donat tot i que ara era moment de que m’ajudessin. Em van posar en una
cadira de rodes, el meu company al costat, sempre al costat. Per suportar les contraccions durant el
trasllat, ens vam endur el gas de riure que no fotia res. Arribem a la sala de parts i l’equip és totalment
diferent. Allà ens atent un altre àngel de llevadora. Avisen l’anestesista i em posen l’epidural. Fi del meu
part. Comença una altra cosa, totalment necessària per a que el Lluc pogués sortir. La llevadora de la sala
de parts em fa un tacte i ho veu clar de seguida, el nadó ve en sacra, ve de cara, per això no surt. Diu,
posarem de cantó amb les cames amunt aviam si gira. Em poso així i ens quedem el meu company i jo
adormidíssims. Portàvem més de 24h sense dormir, i parint, que cansa molt. Al cap d’una hora més o
menys, torna a entrar la la llevadora per veure si funciona la postura, però el Lluc continua igual. Hi
estarem una estoneta més. De seguida m’il·lumino, no tinc el pla de part fet, perquè no pensava acabar a la
sala de parts. Li dic a la llevadora, si us plau, he estat dos mesos fent massatge perineal, comenteu-li a qui
ho hagi de saber, sí sí, em diu, però no massa convençuda. Al cap d’una altra hora torna a mirar si el petit
s’ha recol·locat, però està exactament igual. No recordo si la llevadora m’ho va dir o ho vaig intuir per la
mirada, però vaig entendre «jo ja no puc fer res més, em sap greu» i marxa de la sala. Amb el meu
company ens mirem cansats i una mica sobrepassats per tot plegat. Ell molt cansat. Jo també, i una mica
impotent. De seguida sentim un home que parla a fora, la veu m’és familiar. Penso «que no sigui el
ginecòleg de l’habitació siusplau», i tatxant, era el ginecòleg de l’habitació. Un «merda» molt profund
m’envaeix, però sé que aquí ja no hi puc fer res. Entra de cop, obren tots els llums. «Este niño hay que
sacarlo, taerme los fórceps», o algo així. El meu company quan sent això, es desmaia i jo penso que si us
plau no li facin mal al petit, que facin el que sigui, però que no li facin mal. Agafa un bisturí, em fa un
bon tall i veig com tinc aquest home entre les cames fent una força descomunal que tremola tot ell i que
allà està el cap del meu fill i em fa tant mal que no goso ni sentir-ho. I continua estirant i el meu company
està per terra i el petit surt de cop «plup!», i me’l posen a sobre. És calentet i humit i treu bombolletes del
líquid amniòtic per la seva boqueta. I jo li dic «hola Lluc», és l’únic que se m’acut, li dic moltes vegades
perquè vull que se senti molt benvingut. I recordo que és l’hola més bonic que he dit mai.
De seguida busca el pit i s’hi enganxa. Es curiós perquè no plora, tal com surt a les pelis. Mentrestant, em
van cosint el tall que m’han fet per entrar els fòrceps. Al cap d’un parell d’hores, pugem cap a l’habitació.
Em sento, ens sentim els pares més feliços del món, no sabria descriure la sensació, però és preciosa.
D’altra banda, també estic esgotada. I mil preguntes al cap… perquè va anar així, el part? Molts perquès…
una sensació, en part, de que no tenia tota la informació… perquè vaig haver d’estar al pàrquing de
l’hospital fent part del treball de part? Perquè vaig estar tantes hores sense saber què passaria? Perquè va
entrar el ginecòleg després? La meva sensació és que no tenia prou informació, tot i llegir molts relats de
part, algun llibre, participar en grups de criança, veure vídeos, fer ioga i preparar-me pel naixement del
meu fill,…, he estat més de quatre mesos amb dolors a la vagina degut a un expulsiu tant llarg i a l’ús dels
fórceps.
La iniciativa de la casa de parts està molt bé, és una bona notícia que des del sistema de salut públic es
vulgui impulsar una iniciativa així, però en el meu cas jo no ho tornaria a fer perquè, tot i que les
llevadores em van atendre tant bé com van poder, vaig trobar masses protocols per un procés, el part, que
pot sortir de maneres molt diferents. Un part llarg i difícil, com el meu, no entrava dins el protocol i va
acabar sent un part no respectat, amb una recuperació post-part molt més llarga del que m’hagués pogut
imaginar.
