Setembre 2016, no em ve la regla, faig varios test però no estem preocupats perquè de sempre he sigut irregular. A les tres setmanes de retard tinc símptomes d’embaràs clars i evidents i per fi dona postiu. Truco per demanar hora a MBG (Quiron) però uns dies abans de la cita comencen les pèrdues. Vaig a urgències, no veuen sac i em fan un analisis de beta, em confirmen que l’embaràs es d pocs dies i en cap cas de quasi dos mesos com la última regla indica. A la cita a MBG em tornen a fer la beta i està a un nivell inferior, el sagnat es ja clar. Ho classifiquen d’avortament espontani i em fan tornar en una setmana per fer seguiment. Passo la pitjor “regla” de la meva vida, a la visita de seguiment el nivell de la beta ha tornat a pujar (com si l’embaràs tires endavant), la cara de la doctora es un quadre, no veuen sac a l’ecografia, em donen cita pel dia següent per tornar a fer el mateix (beta+eco). Aquella mateixa tarda el dolor es tan gran que quasi no podia tornar sola de la feina, el meu marit em va haver de vindre a buscar. Aquella nit ja no podia ni caminar, anem a urgències del materno infantil de la Vall d’Hebron. Allà després d’antiinflamatori en vena troben un sac gestacional de 3 cm de diàmetre a la trompa dreta (atenció que la trompa te 0,5cm de diàmetre) . M’injecten la primera dosi de metrotexate per “disoldre” l’ectòpic. El procediment es fer dos anàlisis de beta, als 3 i als 7 dies. El nivell hormonal ha d’haver baixat entre les dos punxades un tant per cent establert per considerar que el tractament ha sigut exitos. El seguiment me’l fan sempre a urgències (amb les esperes que això suposa). La nit abans de l’última punxada per controlar les hormones tornem a urgències perquè el dolor torna a ser horroros, el tractament ha fracasat, no ha disminuït en tamany. Tornen a posar una segona dosi i repetim.Sagno molt, malestar general, molta son, el metrotexate es droga dura, utilitzada en quimioteràpia i em deixa feta pols. Per fi el tractament surt bé i el “sac” disminueix i la beta baixa, m’asseguren que el cos farà la resta i que poc a poc s’anirà diluint fins desaparèixer, jo em trobo millor i torno a la feina.
El segon dia a la feina, arribo d’hora al matí per avançar coses, estic sola a la planta i la punxada més bèstia que he sentit mai acompanyada d’una onada de calor m’envaix. Quasi no m’aguanto dreta, truco al meu marit i a ma mare perquè em vinguin a recollir (el que arribi primer), quan arriba el primer company m’ajuda a baixar, estic palidisima i el viatge en taxi a urgències es el més llarg de la meva vida. Em fa mal tot el ventre i no se com posar-me, vaig com tiesa i només de tocar la panxa crido.
La trompa no ha aguantat i tot i que l’ectòpic ara és més petit finalment ha rebentat. Tinc una hemorràgia interna que per sort s’atura sola. Em tenen hores i hores en observació en una sala on es recuperen totes les dones que han donat a llum per cesària, escolto plors de bebes (quina tortura psicològica). Finalment decideixen que no m’operen i em pugen a una habitació on estic ingressada dos dies per veure com evoluciono. M’envien a casa amb instruccions de tornar en 1 setmana, he d fer repòs relatiu. Jo el faig absolut degut al dolor.
A la setmana la metgessa diu que la hemorràgia ha sigut creixent (moment en que les meves pors de morir desagnada a casa es fan més reals) i decideixen extirpar la trompa per laparoscopia. Em recupero a la mateixa sala plena de dones amb els seus bebes. Em donen l’alta dos dies desprès i mai se’m fa seguiment del post operatori.
Amb tot això, estic de baixa un mes i són dos mesos quasi desde que sospito de l’embaràs, el temps passa molt lent. Decideixo que no estic bé, tinc malsons, pors, ganes de plorar quan em quedo sola. Stress post traumàtic com una casa, em recepten unes pastilles que em deixen KO cada nit i aconsegueixo descansar. Al gener ja em veig amb forces de plantejar-me un”i ara que? I si torna a passar? “. La ginecologa de MBG em recomana fer una histerosalpingografia per veure l’estat de la trompa que em queda. Ho faig a la quiron. La tècnica radiologa es molt maca i li explico les meves pors, ella fa el procediment i quan estem a punt d’acabar em diu que ha sortit malament i ha de repetir una part. Marxa i veig que rere la finestra hi ha 4 o 5 persones, em pregunten constantment si em trobo bé. Em començo a preocupar i a plorar perquè ningú m’explica que passa. De sobte arriba un iaio que s’identifica com a ginecòleg d’urgències i em diu que una peça de plàstic s’ha trencat i no la troben, creuen que està dins la meva vagina i que no puc moure’m fins que la trobin. Em fica la mà sense cap mena de tacte i certifica que allà no està, hi ha 3 auxiliars escombrant i revisant els llençols, la troben al terra. Al sortir em diuen que m’esperi fora que em donen els resultats ja mateix (normalment triguen una setmana), tot està correcte. Ara ho veig com una forma de fer-me callar, perquè no poses una queixa, i ho van aconseguir perquè encara amb els resultats a la mà vaig sortir d’allà amb les cames tremolant i plorant.
Setembre 2017, 1 any després de tota la història… Estic embarassada. Per inèrcia vaig a la Quiron, on hem fan un seguiment cada 48h fins que es confirma que no és ectòpic. Faig el seguiment de l’embaràs fins la setmana 20 allà,però la veueta interior em diu que canvii de centre. Vinc a la xerrada dels drets de les mares i els nadons i truco a la llevadora de MBG, em titlla de boja per fer preguntes estant ” només” de 20 setmanes. Demano hora a CIMA i resulta ser la millor decisió.
El seguiment i part de la nostra filla ha sigut respectat i preciós, les dues Cristines Pérez (ginecologa i llevadora) van antendre el part i van ser encantadores. L’ectòpic ha quedat en segon pla (per fi) i només m’ho recorden les cicatrius a la panxa. L’Àgata neix el 4 de juny de 2018.
Quant m’hagués agradat saber que era un ectòpic i quins camins tenia per davant! Tot el que sentia es que la major part d’ectopics es solucionen sols i la major part de dones ni se n’adonen! Els conseguts (amb bona intenció) em miraven amb llàstima i en parlaven com si fos un avortament i jo, en realitat, estava espantadisima, però no pel bebe perdut, sino per la meva vida primer i per ser capaç de superar un altre embaràs desprès.
Gràcies per arribar fins al final
☺Ara falta el relat del part de debò jejeje
