Hola! Durant l’embaràs em va empoderar molt llegir els vostres relats de part així que us deixo el meu! És una mica llarg…
😅
Tot comença amb el naixement de la meva primera filla i de la cessària innecessària que vaig patir. Durant molt de temps he sentit tristesa i culpa, per no haver-me informat millor, i m’ha costat molt pair-ho. Això em va fer informar-me molt de cara a un segon embaràs i tenir clares quines coses no volia que es tornessin a repetir.
Quan em vaig quedar embarassada de la meva segona filla de seguida vam contactar amb NaC. En principi només volíem fer la dilatació a casa i així vam quedar. Durant tot l’embaràs em rondava la idea pel cap de fer el part a casa però ho deixava córrer; em feia por. No va ser fins la setmana 36 que ho vaig veure clar. Em feia més por arriscar-me a patir un part poc respectat ( com l’altra vegada) a l’hospital, que els riscos que assumia parint a casa. I així va ser com ho vam decidir.
El dia 1 de gener ens vam aixecar amb normalitat. Havia tingut pròdroms les nits anteriors però les contraccions sempre s’aturaven quan es feia de dia. Estava de 40+1 i era el meu aniversari, seria aquest el dia?? Vam anar a dinar a casa dels meus pares i semblava que la cosa estava tranquil·la. Algunes contraccions, però irregulars. A la tarda, després de bufar les espelmes una contracció més forta em recordava que arribava la nit, que és quan tot s’accentuava. Vam marxar a casa i vam fer les rutines de sempre: bany, sopar, conte…amb la nostra filla gran. A les 11 vaig començar a tenir contraccions més fortes i seguides, però encara irregulars. Les vaig anar passant passejant pel menjador i de peu, recolzada a la cadira i la taula. Cada cop eren més intenses i mes rítmiques, així que a les 3 vaig demanar a la meva parella que truqués a la Inma, ja que semblava que la cosa s’havia activat. Poca estona després ja estava a casa i efectivament, estava de part! Van començar a muntar la piscina i jo vaig anar a l’habitació on dormia la Noa. Anava passant les contraccions dreta, en moviment i entre contraccions, la mirava i pensava que probablement era el nostre últim moment “a soles” i que li faltava tan poquet per ser la germana gran… Em van avisar que la piscina ja estava i de seguida vaig entrar. Vaig notar una lleugeresa increïble! Que bé que s’hi estava. Les contraccions eren més fortes i de cop em veia cantant-les per poder suportar millor el dolor. Em feia molt mal la part baixa de l’esquena i la Inma i la Roser em feien massatge mentre la meva parella m’agafava de les mans. Quan venia la contracció necessitava mans a prop i crec que les vaig apretar totes! Vaig estar molta estona a la piscina i recordo tenir molta set. Vaig beure molta aigua i també sucs. Cap a les 9 ja estava en completa, però em van envair la por i les inseguretats i això va fer que l’expulsiu s’allargués molt. Vaig entrar en bucle en els “no puedo” , “de verdad que no puedo” i així vaig estar molta estona, provant diferents posicions però angoixada perquè sentia que no avançava. La Inma, la Roser i el meu company sempre m’animaven i aportaven calma i serenitat en els moments on més em desesperava. “Estas pudiendo”, “Claro que lo vas a conseguir” són frases que em van repetir taaant i amb tant d’amor. A les 11 i pico, al lavabo, agafada del marc de la porta i de la meva parella, vaig trencar aigües i aquí vaig notar un canvi. Tot va començar a ser més salvatge i intens, tant, que tinc pocs records d’aquest moment. Vaig tornar a la piscina i en cada contracció empenyia i rugia com un animal, canviant de posició. Ja es veia pèl de la Bruna! Faltava poquet. Recordo escoltar com la meva parella trucava a la meva mare per què tornes del parc amb la Noa. Una contracció molt forta, sensació de partir-me en dos, un ardor brutal i surt el seu cap. No em podia creure que estigués passant…La següent contracció no arribava, així que just quan van entrar per la porta la Noa i la meva mare, la Inma em va tocar una mica la panxa i va venir LA contracció amb la que va arribar la nostra petita Bruna a aquest món. Eren les 12.53 del dia 2 de gener. La Inma la va recollir i va anar directa als meus braços. No m’ho podia creure! Tan petitona, tan preciosa, tan suau i calentona… Quina sensació de felicitat absoluta, de calma, de gratitud i d’amor infinit. Si que podia parir! I tant que podia! Quan la van pesar, els seus 3.810 gr em van recordar la meva desproporció fetopelvica al primer part…Aix! com d’important és la informació i un bon acompanyament en aquest moment tan important.
Sense dubte, ha sigut l’experiència més increïble, brutal i màgica que he viscut mai. Gràcies a totes les persones que han contribuït a empoderar-me per poder aconseguir-ho. 
❤️
