Estimades companyes de viatge, comparteixo amb totes vosaltres el meu relat de part perquè quan jo m’estava preparant per als meus dos parts sempre em van ajudar els relats de totes vosaltres. Estic molt agraïda a aquesta pàgina, a la generositat de totes i vull contribuir explicant-vos el meu part.
Així va ser el part de la meva segona filla ara fa 4 mesos:
Per aquest segon part vaig preparar-me llegint i fent ioga a casa, ja que vaig treballar força fins al final i a més, la meva primera filla era encara molt petita i necessitava molta atenció. Tenia clar que no volia repetir la meva experiència a la Clínica de la Sagrada família de Barcelona on vaig tenir la meva primera filla i on em vaig sentir enganyada i maltractada pel que se suposava que era el ginecòleg que em coneixia de tota la vida i la llevadora que va assistir al part. Inducció injustificada, oxitocina, no dilatació, més oxitocina, epidural després d’hores d’aguantar i cedir als comentaris de la llevadora, maniobra Kristeller com si fos una cosa rutinària, dir-me que no sabia empènyer, dir-me que si volia un part natural ja sabia el que era quan en l’expulsiu vaig perdre l’efecte de l’epidural, etc… Ja us ho podeu imaginar…
Així que vaig anar a la Clínica Delfos a fer el seguiment. Tal com s’anaven apropant les setmanes vaig tenir dubtes i quan finalment em van informar que hauria de parir de nou a la Sagrada Família vaig tenir clar que havia de canviar. Vaig parlar-ho amb el gine que em portava i ell va ser molt clar: Tu has de parir on et sentis millor. Vaig parlar amb algunes de vosaltres i finalment a la setmana 34 la llevadora del CAP em va fer la derivació a la Maternitat on finalment vaig parir.
Com havia anat tan de cul per feina i amb la nena sentia que, tot i que havia llegit molt i tenia clar que volia sentir-me respectada i cuidada durant el part, el que m’havia passat a l’anterior part encara em pesava molt. Tenia molta por de no aguantar el dolor, de desesperar-me, que tot i voler un part el menys medicalitzat al final em rendís, de no tenir a una llevadora que m’ajudés… Vaig parlar de tot això amb un company de feina (els dos som psicòlegs) i em va comentar de poder treballar la meva por al dolor amb hipnosi. Tot i que sóc psicòloga, he de reconèixer que em feia una mica de respecte. Finalment vaig decidir-me i vaig començar a treballar el tema del dolor, el que m’havia passat a l’anterior part a través de la hipnosi. La veritat és que va ser molt agradable i el respecte a estar sota hipnosi va marxar. L’Albert em va ajudar a veure què era un estat de relaxació induït i que res passaria que no jo volgués. A través de visualitzacions em va ensenyar a transformar el dolor en colors, en formes, a modificar-les dintre del teu cap… A més, tenia gravacions que em permetien treballar a casa i podia fer aquest part de treball més psicològic fent-les servir.
Quan ja arribava la part final de l’embaràs, els dubtes sobre si tenir un acompanyant professional també hi eren. Pensava que després de l’experiència passada el millor era que una doula m’acompanyés i a la Maternitat em van dir que podria passar a la sala de parts. Volia assegurar-me tenir a algú del meu costat i que ens donés suport a a mi i al meu marit. Vaig contactar amb l’@Aida Gallego per parlar de com seria l’acompanyament. Tot i que al final vam decidir tirar endavant sols, l’Aida em va ajudar molt a aclarir alguns punts bàsics sobre què voldria o no al meu part i li estic profundament agraïda (Mil gràcies, de veritat!). També em va ajudar parlar amb ella el que m’havia passat a l’anterior part i les pors que tenia. Durant aquests darrers mesos vaig compartir-ho molt amb el meu marit amb les amigues i això em va ajudar a processar-ho.
Finalment va arribar el dia… Tenia clar que volia aguantar el màxim a casa i que no aniria a l’hospital fins que les contraccions fossin molt seguides, però el que va passar em va trencar els esquemes. Vaig aixecar-me aquell dia com qualsevol altre. Ja no treballava a la consulta, així que després de portar a la llar d’infants a la nena vaig fer feina que em quedava tancar per casa. De tant en tant tenia alguna contracció, però mai eren regulars i es podien aguantar totalment. El meu marit i la nena van venir a dinar. Vaig comentar-li que tenia aquestes contraccions, però que podíem estar així dies fins que arribessin les de veritat. La nena es va adormir, el meu marit va tornar a la feina i les contraccions van tornar a aparéixer. De nou el mateix, no eren regulars i si descansava marxaven, així que no hi vaig fer cas. Només vaig tenir unes 4 o 5. Jo estava en modo acció, em vaig posar a fer rentadores, un pollastre rostit, vaig enviar a la nena a jugar amb el cosí per si de cas, però les contraccions havien desaparegut durant hores i jo estava tan tranquil·la menjant-me un entrepà de nocilla (per si de cas necessitava forces més endavant).
Cap a les 21:30 vaig començar a tenir les primeres contraccions més seguides, però suportables. Vaig preparar-me el meu kit de matalasset per tirar-me a terra, ampolla d’aigua calenta pels ronyons, aigua per beure, recordar el que havia treballat en hipnosi i anava tirant molt bé.
Va arribar el meu marit i li vaig dir que sopés que tindríem per estona. No sé com va passar, però de sobte les contraccions es van accelerar. Em vaig ficar a la dutxa i encara van anar a més, va ser com una allau de neu. Al sortir el meu marit que tenia una aplicació per contar contraccions i em deia: “això diu que truquem a una ambulància!”.
En aquest punt estava totalment en un núvol. No tenia gairebé respir entre contraccions i veia ja difícil arribar a l’hospital. Vam aconseguir mig vestir-me i agafar un taxi mentre jo queia a terra cada dos passes. El taxista ens va portar a la Maternitat en no res amb els warnings posats i a tota llet. Quan vaig arribar no podia ni caminar i intentava aprofitar entre contraccions per arribar a les cadires de la sala on havíem d’esperar. Finalment ens van fer passar. Em volien posar monitors i jo ja no podia estar en una mateixa posició més de dos segons. Em volien posar via i m’hi vaig negar. Em van dir que hauria de signar un document. Al final en veure que estava tan desesperada i anava tan ràpid que no van insistsir i no vaig signar res. Des del box inicial vaig sentir que trucaven i deien que el part era inminent. Tot i això jo no m’ho creia!!!!
Solament havien passat un parell d’hores des de que havien començat les contraccions seguides. Com podia ser? Jo estava preparada per un part progressiu, però això? Quan vaig entrar al paritori on tenen la banyera jo encara estava amb aquesta idea. Creia que em quedaven hores al davant i no sabia com podria aguantar. Cridava que volia la banyera. La llevadora que em va tocar va ser una gran acompanyant. Es deia Elena i va ser la meva salvació! Em va dir: “María, això ja està, ja la tens aquí, no dona temps a banyera ni res. Fica’t el dit i notaràs que ja la tens a prop”. No m’ho podia creure!!!! Però com aconseguiria treure-la? De veritat que creia que no podria, que fós tan ràpid m’havia agafat per sorpresa i no creia que pogués aguantar.
Va venir també una ginecòloga que es deia Marta, em va sorprendre, però estava tan superada que ni vaig preguntar com és que venia una gine. Jo dubtava, cridava, els deia que no podria i totes dues em van ajudar a veure que ja ho havia fet i que només quedava el final. Van estar en tot moment donant-me suport, ajudant-me a canviar de posició, a donar-me ànims quan em venia abaix. I finalment, 30 minuts després d’entrar vaig poder treure jo mateixa a la meva filla entre la meva incredulitat i la meva sorpresa per haver-ho aconseguit.
La lliçó per mi és que no pots preveure com el teu fill vindrà al món. No ho pots controlar per molt que et preparis. Creia que seria diferent, que tindria temps, que seria més lent. També creia que jo havia d’estar tranquil·la, estoica aguantant el dolor assossegadament, però vaig veure que jo vaig parir com vaig poder. Vaig fer el que el meu cos i la meva ment van poder, encara que em desesperés, cridés com una boja o plorés… Vaig dubtar de mi, de si podria fer-ho i per sort vaig tenir a professionals i al meu marit que em van cuidar, em van fer sentir segura i que ho estava fent molt bé.
Agraeixo moltíssim el paper que aquestes dues professionals van fer i va ser un encert canviar d’equip de professionals. Sort que ho vaig fer!
