Ja tinc el meu relat de part del meu segon fill a la casa de parts de Martorell!!!
La millor decisió que he pres mai. El meu primer part va ser al Parc Sanitari Sant Joan de Deu de Sant Boi fa 2 anys i 9 mesos i no va ser ni natural, com jo volia, ni respectat. En aquell primer part poca cosa vaig fer per preparar-me, simplement buscar un hospital respectuós, però com tampoc havia llegit molt, a la xarla que fan em van convèncer i em va semblar que no farien res que no calgués.. Així que vaig confiar en ells i em van robar el part. Per això per aquest tenia clar que m’informaria fins a no poder més i lluitaria pel meu part. Per la meva situació un part a casa no era possible, així que la millor opció era la casa de parts de Martorell, tot i que no descartava acabar partint als Camils de Sant Pere de Ribes si per exemple passaven més de 24 hrs amb la bossa trencada. Com a hospital el preferia. Bueno, allà vaig.
El dia 22/3/18 a les 4:20hrs del matí vaig trencar aigües mentre dormiem… Em vaig emocionar i a la vegada decepcionar… Hi havia 2 situacions que em feien por en aquest part, tot i tenir clar que no et poden obligar a res, no tenia ganes de que passes res que se sortís dels protocols per poder estar 100% tranquil·la… La primera era l’estreptococ positiu (que va sortir negatiu), la segona era trencar aigües i que no arranquessin les contraccions. Les aigües ja les havia trencat, ara a veure quan començaven les contraccions.. Vaig intentar seguir dormint, però no podia. Vaig començar a tenir gana així que vaig baixar a esmorzar. Vaig seguir descansant fins que va sonar la alarma del Luca per anar a treballar. En quan va obrir els ulls li vaig dir que havia trencat aigües. Em va dir que perquè no l’havia avisat! Li vaig dir que feia poc, sobre les 6 del matí (tenia una conversa pendent amb ell i no sabia si accediria a mentir sobre quan vaig trencar aigües, així almenys guanyava un parell d’hores)… El luca se’n va anar a la dutxa, es va acabar el butano! Jo em vaig quedar al llit amb la Maia fins que es va despertar, li vaig donar teta, li vaig dir que avui la portarà al cole la iaia, que el bebe ja vol sortir. Es va posar molt contenta! Vaig preparar-la, i va venir la iaia a buscar-la. Com no teníem butano vaig anar a casa ma mare a dutxar-me. Quan vaig tornar, vaig tornar a esmorzar amb el Luca. Tenia la necessitat de demanar-li de mentir amb la bossa (la conversa pendent) que diguessim que s’havia trencat feia poc (eren passades les 10hr ja) Tanta calma em posava nerviosa a moments…. El Luca no va voler de cap de les maneres. Li vaig dir que no estem posant en perill al bebe, que això mai ho faria, que simplement guanyem temps per a que no m’indueixin… No vol. Em derrumbo, em poso a plorar. El luca em tranquil·litza, ho assumeixo i decidim anar tirant cap allà, a veure si amb la reflexologia i la aromaterapia s’anima la cosa. La veritat que veure a la Roser m’anima i em dona confiança, se’m disipen les pors de que no arrencaran les contraccions. M’encanta aquesta seguretat i confiança en el cos de la dona que et mostren en tot moment. Em fa un tacte també (com amb la Maia sense estar de part estava dilatada de 5 cm tinc molta curiositat per veure si serà igual…) En el tacte em fa mal, em diu que tinc el coll molt enrere s’hi està una estona allí remenant, per acabar dient-me que estic d’un centímetre només. Em decepciono una mica però no m’afecta, per altra banda m’entra el dubte si n’haurà fet una hamilton però tampoc m’hi cap fico, potser són les ganes que arrenqui, només vull que comencin les contraccions. Mentre tornem veiem que és hora de dinar, així que decidim anar a dinar algo porai. Dinem, anem a casa i decideixo estirar me una estona per descansar. Però veient com passa el temps i que no arrenca no em puc relaxar. Em poso a buscar videos i coses per Internet per activar les contraccions. Exercicis amb la pilota, postures de yoga….. Però em poso més nerviosa. Entre una cosa i altra ja eren vora les 4, em torno a derrumbar….. Veig que passen les hores i això no arranca, ploro. El Luca em tranquil·litza de nou… Em planto i em dic a mi mateixa que haig d’escoltar el meu cos. Que així no arrancarà mai. Deixo el mòbil, em prenc la infusió de frambueso, em prenc una homeopatia que tenia preparada pel part i em poso l’oli que m’han fet les llevadores per activar les contraccions. Li demano al luca d’estar sola i em poso a cantar els mantres que cantem a la classe de yoga, em poso a la pilota, vaig fent el que el cos em demana i enseguida arriba la primera contracció que pica! A les 16:40h la primera, a i 50 la següent… El luca puja. A les 17:00, 17:10… El Luca ja vol trucar per anar tirant. Són intenses i molt llargues! Jo vull esperar una mica perquè només són cada 10min, però al final sobre i mitja truquem. Em diuen que em dongui una dutxa o un bany d’aigua calenta a veure com va. El tema és que se’ns ha acabat el butano i a casa ma mare està la meva filla ja, així que millor no anar-hi.El luca vol que marxem cap a l’hospital però a mi em fa por que se’m parin les contraccions al cotxe, així que l’envio a comprar butano per poder dutxar-me i veure que no paren amb la dutxa…. Això significa mitja hora mínim. Mentre està fora cada vegada són més seguides. Arriba, em dutxo i les contraccions segueixen sense donar tregua. No sé cada quan, ja no ho mirem però són bastant seguides. Truco per dir que anem cap allí, ara sóc jo la que vull marxar corrents!! Quina emoció, no m’indueixen, pariré a la casa de parts!!! Creia que al cotxe em moriria amb aquelles contraccions, però sóc capaç de respirar-les, centrar-me i repetir-me frases positives que m’empoderen. Les porto super bé i entro al planeta part. Per un moment penso que no arribarem a temps, tinc ganes d’emputjar, li dic al meu bebè que esperi, que ara anem a un lloc meravellós per néixer, que som un super equip i ho estem fent molt bé! Per fi arribem a la sala. Està tota en penombra, són les 19:40hrs. Tot i que estic de 8cm encara, em diuen que si tinc ganes d’emputjar que ho faci, cap problema. Em preparen la banyera i encara no està plena que ja m’hi fico. Quin plaer!!! Que bé s’està… A sobre amb el soroll de l’aigua mentres s’omple… No pot ser millor! L’aigua ben calenteta ajuda molt, aquí me’n vaig completament, disfruto del part. Canto i ballo les contraccions (almenys a mi m’ho sembla) És com entrar en trance. Quan arriba el moment de l’expulsiu em poso a cridar i rugir com un animal, surten uns sorolls de la meva gola que mai hagués pensat. M’alliberen. Ara ni respiracions ni frases ni res, ara sóc un animal. I aquell dolor característic de les contraccions de dilatació s’ha esfumat! No piquen! Em demanen de sortir de la piscina. S’està tan bé que no vull, em faig la remolona una mica a veure si cola, però no pot ser pel protocol de l’hospital (m’hagués encantat acabar el part allí mateix) Em preparen tot per poder-me posar en la mateixa posició a fora. M’ajuden a sortir, em quedo un moment de peu abraçada al luca mentre venen les contraccions, apretant amb ell. Després em poso de genolls agafada a una especie de tamboret. Noto que està molt aprop, em dona la sensació que amb una emputjada ja ha de sortir el cap, estic molt emocionada i impacient per veure al meu fill!! És increïble! Emputjo alguns cops més (no recordo) i ja noto, l’anell de foc, realment crema! Em moro del dolor, però és només un moment. El seu caparró surt. Ja està aquí!!!! Moro d’emoció! Pel següent em demanen que emputji fluixet per no desgarrar-me, em demanen que respiri per anar-ho controlant. Em costa però ho faig i noto com surt el cos del meu fill. Quina passada, tot relliscós… Me’l passen per sota, jejeje. Ja el tinc amb mi!!! Plora molt pobret, és preciós. En veure’l tenim clar com es dirà, tant el Luca com jo. Amb el nas que ha tret necessita un nom fort, amb personalitat, Rocco. Després de 20 minuts d’expulsiu, a les 21:07 ha arribat en Rocco, en un part perfecte i ràpid! El meu part somiat! GRÀCIES!!! Ens hem estirat al llit per descansar, crec que el Rocco s’agafa al pit ja en aquest moment. Al cap d’una estona em proposen de seure a la cadira de parts per així la gravetat que afavoreixi l’expulsió de la placenta. No vull oxcitocina per treure-la. Tenia curiositat de saber com era treure per tu mateixa la placenta. Al cap d’una estona em venen ganes d’emputjar de nou i surt. No fa mal. Com que el papi no vol tallar el cordó li tallo jo. Ens tornem a estirar al llit i ens quedem tots 3 disfrutant del moment tan màgic. No sé cuanta estona passa però tinc ganes de fer pipi, m’aixeco jo tan feliç i em surt molta sang arribo al bany i em marejo. Li demano al luca que avisi a les llevadores. Però ve una infermera bruta que només entrar per la porta obre tots els llums, m’estira al llit i em comença a fer un massatge a saco a la panxa que em fa un mal terrible. Em diu que és necessari per treure el coaguls o jo que sé què. M’entres li diu a una altra que venia amb ella que em prengui la pressió i pretenia que estigués relaxada mentre em feia el “massatge” sort que s’adona que així impossible…. I al final para perquè em pugui prendre la pressió…. Llavors arriba la Roser, el primer que fa és tancar els llums, les altres marxen i es queda ella amb mi. Segueix fent-me el massatge però res a veure amb l’altre…… Llavors ja criden a un noi perquè em vingui a buscar en cadira de rodes, em posen una banqueta a la dutxa de la nostra habitació. Així ja em faig una dutxa i em fico al llit de la habitació amb el meu cigronet dins el meu camiso despolladet tota la nit.
Gràcies a l’equip de llevadores de la casa de parts, tot i que esteu molt limitades amb els protocols del hospital feu una gran feina empoderant a les dones!!!! Per mi no només ha sigut un espai màgic, ha sigut també la confiança, les paraules, els recursos, l’acompanyament no només en el moment del part sinó de les últimes setmanes, molt important! Gràcies!! He tingut el meu part somiat, no sé si com a casa o millor! Agraeixo també eternament haver pogut estar un parell de nits a l’hospital, i llàstima que vaig demanar l’alta precoç! 
😂 doncs la meva filla gran encara fa teta i l’arribada a casa va ser molt heavy, he tingut un agitament molt bèstia (sumat a que els 3 primers dies a casa vaig estar sola amb els dos peques), així almenys vaig poder tenir un temps de reconeixement exclusiu amb el meu petit. No m’ho hagués imaginat mai… Era una super lleona protectora cap al meu nou cadellet… Per sort mica en mica es va calmant 
😊
