Testimoni
Jo (sí) puc fer-ho
Em dic Verònica, tinc 27 anys i estic diagnosticada des dels 18 d’Esclerosis Múltiple. En teoria, aquesta malaltia, si no està en fases avançades, no té perquè influir en la maternitat, però en mi fou una miqueta diferent.
Fa un parell d’anys la ginecòloga em va dir que em seria molt difícil tenir fills pels ovaris polquístics i per la químio en pastilles que havia rebut durant dos anys. Quan et diuen aquestes coses no et quedes de braços creuats…així que vaig demanar cita a un altre ginecòleg i, sis mesos més tard (coses de la seguretat social) vaig rebre la mateixa noticia però més desesperançadora. Diuen de la violència obstètrica, en el meu cas el mal tracte va començar una mica abans, el senyor ginecòleg em va informar, molt amable ell, que en el meu cas prendre anticonceptives era tirar els diners, que si em quedava embarassada ja podria retallar el vestit per ensenyar panxa perquè seria un miracle, es va negar a fer-me un tacte per receptar-me un diafragma… bé, i cosetes tan carregades de tendresa i empatia com aquestes.
L’embaràs
Als 26 recent complerts em vaig casar, i vam anar de lluna de mel, el que no esperàvem és que tornaríem amb un polissó…ens ho havien pintat tan negre que fins i tot havíem adoptat dos gatets per tancar la família, i als que ens estimem com si fossin fills.
A les dues setmanes d’haver tornat em sentia tan malament que vaig anar a urgències (la meva parella estava convençut de que m’havia picat alguna cosa al viatge o menjat quelcom amb mal estat) i allà em van dir que tenia una infecció d’orina. Només havia passat una hora des de que havia sortit de la consulta que m’envien un whatsaap (era el doctor d’urgències i sí, per whatsapp) disculpant-se i dient-me que no tenia una infecció d’orina, que el que em passava era que estava embarassada i que ni se m’acudís prendre’m el medicament (cosa que no havia fet)
Vista la noticia i que el meu marit no s’ho acabava de creure al dia següent vam anar a la Vall d’Hebron, a urgències, i allà, només entrar a triatge un noi “moooooolt” amable em va dir que no em fes il·lusions, que molts embarassos es perden el primer trimestre i que si fos ell no ho diria a ningú per evitar disgustos (això el paio de triatge!) Va començar bé la visita… just el que necessitava sentir i això que encara no ens havien confirmat que estàvem embarassats! Què va passar? A plorar s’ha dit…
Quan vam passar ens van confirmar que sí, que estàvem embarassats, i el mateix que abans, no ho digueu a ningú, el pots perdre, espera’t fins al tercet trimestre…”els teus antecedents”.
Ja et pots imaginar com vam passar el primer trimestre. A mi em van encasquetar un embaràs d’alt risc, i certament al principi em vaig sentir molt malament, només dormia i passava del llit al sofà i del sofà al llit. Vaig haver de deixar de treballar fins ben entrats els dos mesos, i després, em va entrar una energia no se d’on.
Quan vam superar el primer trimestre vam fer una festa. Ja ho havíem dit a tothom, un embaràs, i més en el meu cas que ni ens ho imaginàvem, no es quelcom per amagar, n’estàvem orgullosos i els nostres familiars i amics ho sabien. Per mi va ser un descans brutal, el meu bebè tenia moltes possibilitats de tirar endavant i em sentia més valenta, però no va durar gaire… l’obstetra ens va dir que era massa petita i que s’havia de fer un seguiment. Me’n recordo tant d’allò que diuen de que les embarassades sanes estan en perill d’extinció… no em van deixar en pau.
Per aquelles dates vaig conèixer Titània-Tascó, i pràcticament em va salvar de parar mico. Em vaig canviar d’hospital i vam anar a Sant Joan de Dèu, volia un part natural a l’aigua i a la Vall d’Hebron no m’ho donaven perquè era alt risc. A Sant Joan de Déu ens van catalogar com a mig risc i ens va tocar, segurament, a la pitjor persona de la plantilla de l’hospital, una dona amargada i sense cap sensibilitat ni empatia que em posava dels nervis cada cop que havíem d’anar a consulta. La primera consulta es va enfadar perquè em vaig negar a vacunar-me de tres malalties diferents, vaig considerar que aquelles malalties no eren perilloses per mi i no volia córrer el risc que comporta una vacunació… doncs la vam tenir grossa, fent-me sentir que no estava capacitada per prendre decisions (massa jove) i d’alguna manera insinuant que era una mala mare si començava així, “negant-li” les vacunes a la meva filla. Aquella visita va ser encara més fatídica quan em van mesurar la panxa i ens varen dir que la nena era massa petita (altre cop) i que podia tenir una anomalia del creixement, que havíem de fer una eco d’urgència (ja en dúiem 4) i que ja podia resar. Molt bé…la ecografia va sortir normal, un percentil 21 si no recordo malament, però l’ensurt ja me l’havia fotut i ens havíem passat tota l’espera plorant davant de la porta d’ecografies per si la nostra filla tenia una malformació.
Al voltant del sisè mes, quan havíem començat ja les classes pre-part a Titania i jo ja anava rebent informació destacada i buscant nous recursos per la meva compta, vaig sentir la necessitat de parir a casa. Me’n vaig adonar que entre tots havien aconseguit que l’hospital i els metges em fessin por i em posessin en estat d’alerta (i jo pensava…si haig de pujar oxitocina per parir i a un hospital lo que em puja es l’adrenalina… començaran a punxar-me de tot i no vull!) aquest pensament em feia estar super neguitosa, realment m’ho feia passar malament i a sobre ningú del meu entorn compartia la meva opinió, creien que estava boja i em deien que me n’oblidés, que com a l’hospital en lloc. El que més em va fer mal fou que tampoc rebia el suport de la meva parella, estava entossudit de que havia d’anar a l’hospital per seguretat, i que era quelcom innegociable. Però és que tots escollien per mi el què havia de fer JO! Resultat? Jo emprenyada, trista, amb sentiment de desprotecció, nerviosa… Van ser les llevadores de Titània les que em van suggerir que escoltés el meu instint. La que havia de parir era jo, ni el meu marit ni mons pares ni germans ni sogres…jo, i era jo la que havia d’escollir el millor lloc per mi, no pels demés. I això vaig fer.
Vaig començar una lluita, primer amb la meva parella, parlant amb les llevadores de Titania, buscant informació per poder donar dades concretes… i finalment ho vam aconseguir. Un cop convençut el meu home, li vaig dir a mons pares… i la reacció de ma mare em va sorprendre molt. Es va enfadar tan que es va estar 2 setmanes sense parlar-me (nosaltres que parlem a diari…va ser molt dur) però estava segura del que volia fer i això no em va fer desistir. Els meus germans eren del mateix pare que ma mare, només mon pare hi estava d’acord, tot i que no és un fet d’estar d’acord o no, era la meva decisió i lo l’acceptaven o no, però no la canviaria. Axí fou que vam quedar que el meu pare vindria al part.
L’embaràs va durar fins la setmana 41 i 5 dies, òbviament em van intentar induir el part a la setmana 40, i després a la 41 i a la 41 i un dia…i dos dies, vam anar signant papers de responsabilitat i ens feien fer corretges dia si dia no, inclús en diumenge! Però l’Ona va escollir el dia deu seu aniversari, el 17 de juny.
El naixement
A la tarda jo ja em sentia cansada, a les classes de pares i mares a Titània m’adormia, i això que era interessant! No m’havia passat amb cap altra classe. Al sortir, de camí al metro vam haver de parar dues vegades amb contraccions una mica fortes, però “sense importància” vaig pensar, doncs l’últim mes va estar carregat de punxades i contraccions doloroses i molestes.
A les 10 ja era al llit, recordo que li demanava mimos al meu home però…feien una pel·lícula que ell volia veure així que ni mimos ni osties (coses que passen), i a les 12 ja em despertava amb una contracció diferent, més intensa, més en dins, més…tot. Vaig anar a buscar una llibreta i em vaig apuntar l’hora. No era la primera vegada que em despertava una contracció en l’últim mes però necessitava apuntar-ho. Instint?
Al cap de 8 minuts un altra, i en 8 més un altra. Després van passar a 6 i després a 4 minuts. Així vam passar la nit, en la que no vaig poder dormir ni mica ni molla. No volia trucar a les llevadores tan d’hora, em sabia molt greu… quina tonteria, oi? I wl meu home va descansar bastant bé.
A les 6, doncs, vaig trucar a la Mireia, em va dir que encara no estava de part actiu (per la veu i l’interval) però que vindria a casa igualment perquè estigués més tranquil·la. Després vaig trucar a mon pare per avisar-lo de que vingués.
Al cap d’una hora es va presentar a casa mon pare, i per gran sorpresa meva, ma mare també, i vaig agrair-li més que res més que m’hagués donat en ma vida. Em va preparar un bany i vàrem esperar a la Mireia dins de la banyera, de repent les contraccions eren més fluixes, de repent tot semblava més bo. La mama i el bany van ser mà de Sant.
A les 8-9 va arribar la Mireia, i una mica després l’Alessandra.
Van anar passant les hores, les contraccions cada cop més fortes, però no més seguides, a les 2 del mig dia vaig demanar un tacte perquè se m’estava eternitzant i encara estava de 3cm, però aleshores va començar el part de debò. Totes les hores anteriors eren preliminars.
Les llevadores em van fer massatges, vam omplir la banyera de parts i m’hi vaig posar dins, amb les persianes baixades, vam obrir una làmpada de cromoteràpia i la vam posar en color blau, m’ho demanava el cos, i música relaxant, ma mare m’anava donant síndria (la millor síndria de la meva vida), de beure aigua, em posava compreses d’aigua freda a la front (genials!) I de repent vaig entrar a un micro món.
Semblarà una tonteria però literalment en les contraccions me n’oblidava de respirar, només cridava (i bastant) i l’Alexandra em va començar a acompanyar amb vocalitzacions, sense dir res ella feia un ooooooo i respirava i oooooo i respirava. Jo sense adonar-me’n la seguia i m’anava molt bé. També em va fer una massatges a les cuixes i a l’esquena que em van ajudar molt.
Vaig canviar molt de posicions; ara dins la banyera, ara fora, ara al sofà, ara a l’inodor (sí, asseguda agafada a la cisterna del wàter… un lloc perfecte, dels que més em van agradar…) també agafada a la taula del menjador, ajupida… de tot. També m’anava molt bé fer cercles amb la pelvis, de peu, moviments d’aigua. Va arribar un moment que no vaig voler entrar més a l’aigua, ni menjar, ni beure, només volia que algú em tingués una mà a les lumbars, aleshores les contraccions ja feien mal de veritat. Em vaig quedar a 4 grapes al terra del menjador, a tocar-tocar del sofà, però necessitava estar a 4 grapes, sentir el terra sota meu i fer força amb totes les meves extremitats.
El cap de l’Ona va trigar moltíssim en sortir. Recordo que em sentia molt frustrada perquè sentia com sortia i quan anava a tocar la cresta tornava a entrar. A la mà esquerra hi tenia agafada la mà de ma mare, i a la dreta la del meu home, que mirava a l’hora com anava avançant el naixement.
Al cap d’una hora de sortir i entrar va emergir el cap de l’Ona, que tenia una volta de cordó al coll, però sense problemes el van treure. En dues contraccions més va sortir la resta del cos (a les 19:10hores). I és aquesta sensació la que recordo més bé, i crec que la més plaent de la meva vida. Fou una espècie d’anguila sortint de dins meu. Va ser màgic. Vaig trigar uns segons en recuperar-me, després em van ajudar a asseure’m i em va passar la meva filla. Era perfecta. Preciosa.
De seguida va voler mamar, i recordo que no va plorar gaire, només un parell de crits fins que vaig posar-me-la a sobre.
Després van ajudar-me a traslladar-nos al sofà i allà l’Ona ja es va enganxar a mamar per una estona llarguíssima, i una s’adormia ho feia al pit. Al cap d’uns minuts, no gaires, va sortir la placenta.
Vam esperar a que el cordó deixes de batre, i bastant més. Aleshores el vam cremar. Em van dir una vegada que a un part no hi ha d’haver metall, així que fora tisores. Utilitzarem dues espelmes blanques de cera d’abella, va trigar un parell de minuts llargs però finalment es va separar.
Després em van portar un batut de fruita recent fet amb un tros de placenta. Recordo que de repent em pujava l’energia, que em sentia molt millor, tornava a tenir una mica de forces. Aquest pas va ser important per mi, que soc vegetariana i no sabia què fer, però estic molt contenta d’haver-me’l pres, la diferencia energètica es nota molt.
Com el cap va trigar tan en sortir no em vaig esquinçar, no hi ha mal que per bé no vingui. La nit ens la vam passar desperts, la petita no va desenganxar-se del pit, i la miràvem, i la tocàvem per assegurar-nos de que era real, que respirava, que ja la teníem amb nosaltres. Va ser esgotador i tendre a parts iguals.
Les llevadores van venir aleshores el dia següent, i a la setmana, i als 15 dies, i al mes… Vaig sentir-me super cuidada, respectada i escoltada. Valoraven tot el que senties, i em contestaren les preguntes normals de puerperi.
Sento que vaig tenir un naixement màgic, que tot va anar bé. Dolorós? Sí, es clar, es un naixement. Però perfecte, i sens dubte si en tenim un altre serà a casa. Ara ho tinc més fàcil ja que ma mare s’ha convertit en una defensora dels naixements a casa.
Actualment l’Ona té 4 mesos, té un percentil 50 i unes galtones molsudes i plenes de vida. No me’n penedeixo de res, soc la dona més cansada i feliç del món.
