Hola, co parteixo història de com va anar el meu part… Espero que li serveixi a alguna de vosaltres.
L’IMPORTANT ÉS QUE EL NEN ESTÀ BÉ
Fa dies que vull escriure i explicar com va ser el meu part, però fins ara no havia sabut com. Escriure mai és fàcil, però amb un nadó a la vora encara menys. Però tinc la necessitat de fer-ho per, d’alguna manera, cosir aquesta ferida i per si li pot servir a alguna altra dona.
El meu embaràs va ser molt bo. Tret d’una mica d’anèmia tot havia anat molt bé… no sabíem exactament quan sortíem de comptes, al principi ens van dir el 4 de desembre. Més endavant, ens van dir el 7 i, finalment, va tornar a ser el 4 de desembre. Jo pensava que no m’importava si era el 4 o el 7… “naixerà quan voldrà”. Bé, doncs no. Per protocol, quan estava de 41 setmanes i 6 dies ens van programar la inducció del part .
El 17 de desembre ens vam llevar amb una sensació estranya: allò que et dutxes, esmorzes bé i dius, vinga que avui parim. No ho havia imaginat així, però estava tranquil·la d’estar fent el correcte. És el que els metges m’havien dit que tocava fer i jo no em volia arriscar a que i passés res al Marcel. Així que endavant.
Jo estava fresca com una rosa i a les 9h del matí vam anar cap a la zona de parts de l’hospital. Allà em van ficar les corretges i van veure que el Marcel estava perfectament bé. Em van fer un tacte vaginal i van comprovar que el tema estava ben verd,encara no havia esborrat el coll de l’úter, així que em van posar la prostaglandina (qui no estigui familiaritzar, és una medicació que es s’administra com si fos un tampó per començar a preparar el cos per al part). Malgrat que em trobava bé i haguéssim pogut anar a passejar on sigui, em van vestir amb la bata de l‘hospital i ens van donar una habitació. Vam estar fins a les 21h passejant per dins de l’hospital i matant el temps com podíem. Jo en aquelles dotze hores no vaig notar cap canvi en el meu cos, cosa que es va confirmar quan al vespre em van fer un altre tacte vaginal (ja en van dos) i em van dir que tot estava igual. Anècdota: jo em trobava bé, però m’obligaven a desplaçar-me amb cadira de rodes quan havia d’anar a veure el metge, perquè?, no ho sé.
La cosa va canviar allà a les 22 hores. Estava a l’habitació i van pujar els que serien els nostres companys d’habitació. Una parella amb la seva filla acabada de néixer. I, per fi, vaig començar a tenir contraccions. Al principi cada 10 minuts, però en poca estona les contraccions van passar a ser cada 2-3 minuts… l’habitació era molt petita i érem cinc.
Evidentment la nit va ser una bogeria absoluta: jo amb contraccions quieta a sobre d’un llit (no tenia cap espai per on moure’m) i al costat una parella passant-ho malament perquè la seva filla plorava mentre al costat tenien una dona que intentava preparar-se per un part. En algun moment vaig sortir al passadís, però les contraccions pels passadissos tampoc eren el més còmode, així que tornava al llit. De fet, vaig decidir no moure’m gaire perquè havia de passar per on hi havia la parella amb la seva filla, i no volia destorbar. En un moment que tenia contraccions bastant seguides vaig demanar si ens podien deixar estar a una sala de dilatació (almenys estaríem sols i podria gemegar i moure’m amb tranquil·litat) però em van dir que fins que les contraccions no fossin a cada minut, no.
A les 7h del matí se’m van aturar les contraccions cosa que em va espantar, però de seguida em van aclarir que era normal que passés. I a les 8h vam tornar a la zona de parts de l’hospital. Aleshores vaig conèixer la llevadora que m’acompanyaria en el procés i una altra llevadora en pràctiques. Em van demanar si les proves que m’havien de fer podien ser per duplicat, així la llevadora en pràctiques podia aprendre. Hi vaig accedir, sense cap recança.
La ginecòloga em va fer un tacte vaginal, la llevadora em va fer un tacte vaginal i la llevadora en pràctiques em va fer un tacte vaginal (ja en portem 5 des que vaig ingressar a l’hospital). A qui no li hagin fet mai un tacte vaginal: és dolorós. També em van tornar a fer corretges i, per la meva tranquil·litat, el Marcel seguia igual de bé.
Em van passar a una sala de dilatació i em van dir que em trencarien les aigües perquè això acceleraria el part. Es veu que teníem pressa. Francament, jo no vaig saber reaccionar. No sabia si era el que volia o no, no tenia informació i abans de que pogués dir res ja vaig notar com perdia el líquid i quedava tota xopa. Ja ho havien fet i jo pràcticament no me n’havia adonat… em va saber greu, però vaig pensar que si ho feien és perquè tocava, que això m’ajudaria a fer néixer el meu fill i que, ben mirat, estava allà per això.
Per protocol, com que era un part induït, el nadó estava monitoritzat tota l’estona, cosa que a mi em donava molt poca mobilitat. Això és important perquè et recomanen que amb les contraccions caminis, et moguis, facis una sèrie d’exercicis que ajuden a passar millor els dolors de les contraccions (especialment si vols intentar no fer ús de l’epidural).
Com que no tenia contraccions naturals, vam començar la festa de l’oxitocina i, amb ella, un torrent infinit de contraccions molt doloroses i sense gairebé descans entre una contracció i altra.
No sé quantes hores portàvem allà, però potser al cap de dues hores em van tornar a mirar. La llevadora em va fer un tacte vaginal, i la llevadora en pràctiques un altre (7). I, de nou, tot seguia igual. No havia dilatat gens. No estava fent treball de part… així doncs, més oxitocina.
I ja no ho vaig poder suportar més: les contraccions eren com unes descàrregues elèctriques que em deixaven baldada. Estava patint com mai ho havia fet, i no estava servint per res. N’hi havia per hores abans de que aquell munt de droga i dolor fes algun efecte. Així doncs, vaig demanar l’epidural. Em vaig sentir malament per fer-ho, però a aquelles alçades ja havia assumit que el part no el portava jo i que res estava anant com havia pensat i que, si seguia amb aquells dolors, no aguantaria el part sencer.
L’anestesista no va trigar gaire a venir, potser només un quart d’hora. Van fer sortir a la meva parella i me la van posar. Després daixò recordo un descans enorme. No em vaig adormir, però gairebé… i durant hores vam anar seguint amb la combinació d’oxitocina i epidural. Jo estava totalment desconnectada del meu part. Estava esgotada de dolor, i anestesiada amb l’epidural. No sentia res, no notava res.
A partir d’aquí anaven passant cada X hores (no recordo quants cops) i em feien tactes, però ja no els notava, així que no fèiem mal. Sempre confirmant que encara no havia dilatat gens. Potser un pèl, potser un centímetre. Però els bebès no surten per forats d’un centímetre…
Allà a les 17h va arribar un ginecòleg nou. Mentre parlava amb les llevadores i comentaven com havia anat el dia, em va fer un tacte, i em va tornar a confirmar que no havia dilatat i ens va dir que, si amb una hora no feia el treball de part, em faria una cesària. Un cop ens va dir això va marxar. No hi va haver temps per parlar-ho, per decidir-ho, per preguntar, res. Es va girar i va marxar. Més que una informació, a mi em va sonar com a ultimàtum. Com si jo no volgués parir. Com si tota aquella situació fos culpa meva, i el càstig fos la cesària.
Allà van quedar les llevadores. Una em va preguntar com estava (per fi) i em va donar ànims… va dir que, si volia, em donava més dosi d’oxitocina, per últim cop, i ho intentàvem. Hi vaig accedir, però ja sabia que si en un dia i mig no havia dilatat, poc ho podria fer en una hora.
Estava molt disgustada. Estava preparada perquè el part anés com fos, també per una cesària. Però el cop va ser dur igualment, i no esperava aquell poc tacte per part del ginecòleg. Vaig plorar, i em vaig sentir molt culpable per haver caigut a la temptació de l’epidural: potser si no l’hagués pres, si hagués sigut més forta, no hagués acabat en una cesària. Potser és que jo no soc una dona prou bona per parir. Aquests eren els pensaments que em van acompanyar aquella estona.
Va entrar la llevadora i li vam demanar que ens expliqués com era una cesària (al grup de prepart no n’havíem parlat mai). Ens va dir que era molt ràpida, que en cinc minuts el Marcel seria fora i que en quinze minuts més jo ja estaria fora també. Vam preguntar si la meva parella podria estar amb mi, i va dir que no ho sabia. Que ho preguntaria.
Abans de que acabés l’hora de marge que ens havia donat el ginecòleg, van venir-me a buscar per entrar a quiròfan. Jo estava molt nerviosa: al límit d’entrar plorant a quiròfan, però intentava aguantar-me i ser forta. Em van fer canviar de camilla, a força de braços i amb ajuda, dues vegades abans d’entrar a quiròfan. Tenint en compte que tenia mig cos adormit i que amb una panxa de 9 mesos pesava una tonelada, era una odissea. Em sentia com una bèstia a l’escorxador.
Un cop dins del quiròfan em van col·locar a lloc, i em van lligar de braços. Feia moltíssim fred, i jo anava pràcticament despullada. Vaig veure que hi havia molta gent, potser 8 persones o més. Però ningú em parlava ni em deia res. No sabia què estaven fent i com que estava tapada per un llençol, no sabia si havien començat o no. No sabia res i els minuts anaven passant.
Em van començar a caure les llàgrimes, que tant m’esforçava perquè no saltessin. No me les podia eixugar perquè tenia els braços lligats. Finalment, l’anestesista em va preguntar què em passava. Li vaig dir que estava molt nerviosa, i la seva resposta va ser “no dona, no estàs nerviosa”. Ja veig veure que ella no m’ajudaria gaire. Encara no sabia si deixarien entrar a la meva parella i ho vaig anar preguntant en veu alta (parlava per tothom, perquè no tenia ningú a qui dirigir-me en concret). No em van contestar.
Finalment però, vaig notar una presència a meu costat, i veig veure que era ell. Em va donar la mà i abans de que poguéssim reaccionar vam sentir el plor del Marcel. Ens van ensenyar el nostre fill per sobre del llençol durant menys de mig segon. No vaig ser a temps de veure’l pràcticament i se’l van endur. No el vaig poder tocar, ni veure. Va ser ràpid com un llamp.
En breu, però, li van donar el Marcel amb el pare. I ell es va apropar a mi amb el nen. Una zeladora, que opinava que a meva parella no ho estava fent prou bé, li va tornar a prendre de les mans i me’l va acostar a la cara. Me’l va posar tant a prop que no el podia ni veure, no aconseguia enfocar. Tampoc el podia acariciar perquè seguia lligada de braços. La zeladora m’anava dient: “va, fes-li petons! Li has de fer petons al teu fill eh! Vinga un altre petó…”. Quan se’n va cansar, li va tornar el nen a meva parella i els van deixar sortir del quiròfan.
Jo em vaig quedar a dins. M’havien de cosir i no sé si alguna cosa més. Es notava que l’ambient a quiròfan s’havia relaxat: el ginecòleg i la resta de professionals anaven parlant de com havia anat el sopar de Nadal amb els de la feina, reien i feien broma. Jo seguia lluitant per no arrencar a plorar, però això no ho veia ningú. Només es van dirigir a mi per preguntar-se, entre riures, si volia que em rasuressin el pubis amb angonals brasilenyes. Suposo que era un intent de fer-me sentir còmoda i relaxada, però no ho van aconseguir.
Per fi vaig sortir de quiròfan i em van tornar a la sala de dilatació (després de saltar de camilles altra vegada). I allà vaig veure que la meva parella estava sol amb el meu fill i que ningú els havia ajudat perquè ell es pogués treure la roba de quiròfan i començar a fer el pell a pell amb el seu fill. Estava allà dret, sol, esperant. Després, parlant-ne, vaig saber com de malament ho havia passat ell també: no li havien dit que podia entrar al part fins al cap de 20 minuts i no sabia si ja havien fet la cesària o no. Un cop fora, a més, no sabia com havia de fer el pell a pell si jo no sortia i no hi havia ningú que el pogués ajudar a treure’s la roba. Cap personal mèdic a fora de quiròfan. Absolutament ningú.
Un cop ens van acomodar a tots, em van posar el meu fill al pit. Ell tot sol va buscar un mugró i va començar a succionar. Per fi, sols a l’habitació, vam poder donar la benvinguda que es mereix al nostre fill.
El postpart immediat va ser molt dur. La cicatriu em feia mal i necessitava ajuda per tot. I, com que havia sigut una cesària, la llet del pit no em pujava, cosa que va fer que e meu fil passés gana i patís. Va perdre pes, però com que és un gordito, ho va poder resistir, i així que em va pujar la llet va tornar-lo a guanyar.
Quan vaig començar a explicar com havia anat el part amb la meva família i amb alguns amics, esperant la complicitat de les persones que m’estimen i em volen bé, tothom concloïa el mateix “l’important és que el Marcel està bé i que esteu tots dos aquí”. I, en part, escric aquestes ratlles (que ara veig que m’han quedat molt llargues) per aquest motiu: cada cop que algú em deia això, jo em sentia encara pitjor. No només no trobava la comprensió que buscava davant del que per mi havia sigut una experiència traumàtica, injusta i innecessària, sinó que d’alguna manera se m’intentava fer veure que el que m’havien fet no tenia importància i el meu disgust no tenia raó de ser. Així que no només havia tingut un part desastrós i, per mi, traumàtic, sinó que a més no tenia motius per queixar-me. El nen estava bé. Per cert, qui diu que el nen estava bé és perquè no el va sentir plorar 8 hores seguides perquè no em pujava la llet i passava gana…
Si ets una de les persones que m’ha dit en això en algun moment. No pateixis, sé que la teva intenció no era fer-me sentir malament. No t’ho tinc en compte.
Però necessito dir-ho clar: el que em van fer va ser una cesària innecessària. No es va tenir la nostra opinió en compte, ni se’ns va informar clarament dels efectes de cada cosa que es feia. Durant la cesària vaig estar sola i mal atesa, si no mèdicament (que no ho sé), sí emocionalment. I ha estat una molt mala experiència. Que els nens neixin sans, no justifica que puguin fer amb el teu cos i (i e teu cap) allò que vulguin. Res justifica una situació tant irrespectuosa (com a mínim) com la que vam viure nosaltres.
I si has arribat al final d’aquestes ratlles, només et vull demanar una cosa: si per desgràcia mai alguna dona us explica una història com aquesta, digueu-li que el que li han fet no és just, que té raó d’estar disgustada i que l’ajudareu amb el que calgui. I, per suposat, que celebreu l’arribada del seu nadó.
