Tretze anys després

 

Avui estic de celebració. Avui fa 13 anys que va néixer el meu fill. Avui fa 13 anys que em vaig convertir en mare.

Tinc un cúmul d’emocions ambivalents, difícil de definir. D’aquí a unes hores, quan es faci de dia, viatjaré amb la intenció de trobar-me amb tu, fill meu.

Ara ens separen, físicament, un parell de centenars de quilòmetres, però tinc la sensació que aquesta distància, entre tu i jo, ha existit, gairebé sempre, d’alguna o altra manera.

L’aprenentatge al teu costat mai no ha sigut senzill, fàcil ni dolç, però si de gran necessitat, intensitat i importància. No el rebutjo. Ja no em resisteixo. El rebo i l’incorporo tan aviat puc. Desitjant, lluitant i posant de part meva tot el que sé (i no sé) per tal que les nostres ànimes es retrobin, un instant, on sigui, com sigui, fins a la propera oportunitat…

[pullquote]També puc recordar les ganes, la il·lusió i l’alegria que sentia quan el part començava. Com desitjava que arribés el moment de tenir-te en braços, agafat al meu pit! Com somiava amb aquest moment i amb quines ganes volia viure-ho. Com portava 9 mesos amb un imparable i creixent amor. [/pullquote]

És com pujar una muntanya amb fort vent de cara i un cim que mai arriba o nedar a contracorrent sense saber on ens podrem aturar, sense que la força del voltant ens arrossegui impunement.

Però ni el cansament, ni l’esgotament m’impedeixen seguir.

Avui penso en el teu naixement. Recordo amb tristesa i angoixa el maltracte, la violència obstètrica de la qual vam ser víctimes, la falta de respecte que ens va envoltar en el nostre moment més especial.

Recordo la por que va anar creixent durant el procès, que no era meva. S’alimentava d’actes violents, pràctiques innecessàries, tactes sense sentit, la trencada de la bossa, la impossibilitat de moure’m com volgués… Recordo el dolor i el sofriment de veure’m indefensa en mans d’altres.

Recordo desconnectar. Abandonar el meu cos. Abandonar-me. Abandonar-te allà, entre crits i personal mèdic que no coneixia. Amb llum forta i fred, molt fred.

Però saps què? També puc recordar les ganes, la il·lusió i l’alegria que sentia quan el part començava. Com desitjava que arribés el moment de tenir-te en braços, agafat al meu pit! Com somiava amb aquest moment i amb quines ganes volia viure-ho. Com portava 9 mesos amb un imparable i creixent amor. Com et parlava mentre m’imaginava com eres.

Com anhelava abraçar-te. Olorar-te. Besar-te.

També recordo com et vaig agafar quan, per fi, et van portar amb mi. No et vaig deixar anar en cap moment. Durant hores vas estar agafat al meu pit. Estava molt descol·locada per la vivència del part però això no em va impedir fusionar-me amb tu i sentir que des d’aquell instant, tu ja eres el més important de la meva vida.

Avui fas 13 anys, fill meu, i no puc dormir. La distància que hi ha entre nosaltres, fa mal.

Tant de bo avui visquem un d’aquells moments, on ens trobem, d’alguna manera, sigui com sigui.

T’estimo.

Fa un parell d’anys vaig escriure la meva vivència d’embaràs, part i postpart. L’Alba Padró va compartir bona part al seu blog http://criatures.ara.cat/somlallet/2011/12/14/abans-dhora-i/ i ara la comparteixo amb vosaltres a través d’aquest mateix blog. La podeu llegir aquí https://donallum.org/de-nena-a-mare/ És un escrit molt llarg, així que gràcies a tots els que arribeu al final.